El 2 de novembre, dia dels fidels difunts, tingué lloc la celebració de l’Eucaristia a nivell de les parròquies de Tortosa. Aquesta vegada, a causa de la pluja, no fou possible celebrar-la com tots els anys al Cementiri i ens vam aplegar a les 10 hores a la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels, encarregada com sempre de preparar la celebració. Aquest any es va comptar amb el nou rector, mossèn Pascual Centelles. Fou presidida pel Sr. Bisbe i concelebrada per cinc sacerdots d’algunes de les parròquies de la ciutat.

S’inicià la celebració amb el cant: “Doneu-los, Senyor, el repòs etern”.  Un feligrès va fer la monició d’entrada: “Ens reunim per pregar pels nostres familiars i amics i per aquells difunts que no coneixem. Que Déu els done la seua glòria per sempre. Ara germans, compartim la nostra fe”.

Les lectures proclamades foren:  La primera, del llibre de la Saviesa (4, 7-15). El Salm responsorial 22, 1-3.4.5.6: “El Senyor és el meu Pastor, no em manca res”. La segona, lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (14, 7-9. 10-12). Mossèn José Luís Arín proclamà l’Evangeli segons sant Joan (11, 17-27).

El Sr. Bisbe inicià l’homilia saludant els germans en el sacerdoci, germans i germanes tots. “Aquests dies visitem els cementiris, però a més a més els cristians recordem els nostres germans difunts, posant-los en la presència del Senyor. Quan la mare de sant Agustí es posà molt greu fora del seu país, digué: Això no té importància; l’important és que em poseu damunt l’altar del Senyor. També això és el que fem nosaltres quan recordem els nostres familiars i amics difunts”, digué.

A partir de la Paraula de Déu que acabem de proclamar, la mort no és l’última paraula de la vida de l’home. Hem escoltat en el llibre de la Saviesa (4, 7-15), el relat de la mort d’una persona jove.“El just, ni que mori aviat, trobarà el repòs, perquè no són la llarga vida o el nombre d’anys els qui donen la mesura d’una vellesa honorableEn poc temps havia arribat a la maduresa d’una llarga vida”. L’autor del llibre pensa que l’important no són els pocs o els molts anys viscuts, sinó una vida en virtut, en honradesa i en justícia. Els justos estan en mans de Déu. L’home té una dimensió d’eternitat.

Sant Pau ens ha dit en la carta als romans (14, 7-9. 10-12): “Ningú de nosaltres no viu ni mort per ell mateix: si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim som del Senyor”. En el misteri de la vida d’una persona, sabem que la vida és regalada per Déu. Ningú hem decidit viure; si vivim, vivim gràcies al Senyor i quan morim, morim per al Senyor. Això es fonamenta en la seua mort i la resurrecció.

En l’Evangeli de sant Joan (11, 17-27), hem escoltat que la mort ens porta a viure des de la fe. Quan Llàtzer mort, sorgeix un diàleg en el que Marta fa una triple confessió:

. “Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu”

. “Jesús li diu: El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia”

. “Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món”.

Nosaltres aquests dies demanem el repòs etern dels nostres germans difunts. Sabem que ressuscitaran el darrer dia, igual que nosaltres també ressuscitarem.

Recordem els nostres difunts, els nostres familiars i amics i que els tinguem presents en la nostra pregària i en la pregària de tota l’Església. I recordem també a aquells pels que ningú pregarà. Que així sigue.

Durant la comunió vam cantar: “El pescador”. Al final de la celebració el nostre bisbe Enrique, ens donà la benedicció. El cant final fou l’himne a la Mare de Déu de la Cinta.

Donem gràcies a Déu per la nostra celebració, reunint-nos entorn de l’altar per pregar per tots els qui han deixat ja aquest món. Amb el record i la pregària, refermem la nostra fe i la nostra esperança confiant en el Senyor.

 Maria Joana Querol