El quart diumenge de Pasqua, en el que escoltem el text evangèlic del Bon Pastor, l’Església ens convida a pregar per les vocacions sacerdotals i d’especial consagració. Si preguem per aquesta intenció és perquè sabem que tota vocació és un regal de Déu a l’Església. Els qui han estat cridats al sacerdoci o a la vida consagrada han rebut un gran do, però no per aprofitar-se’n en benefici propi, sinó per posar-se al servei del Poble de Déu. Tots som conscients de l’important que és el testimoniatge de sacerdots i consagrats que viuen la seua vocació amb generositat i santament, per a la fe de les nostres comunitats. Per això el papa Sant Pau VI va instituir aquesta jornada que és sobretot d’oració.

El papa Francesc, en el missatge que ha dirigit a l’Església per a la jornada d’enguany, ens convida a reflexionar sobre el text de l’evangeli de Marc on es narra la vocació dels primers deixebles (Mc 1, 16-20). Simó, Andreu, Jaume i Joan eren persones normals: vivien del seu treball de la pesca i tenien les seues alegries i decepcions. El dia que el Senyor s’acostà a ells havien passat la nit pescant i no havien agafat res. Per a algú que viu d’un treball que depèn de la naturalesa no podia ser un dia alegre. En aquesta situació el Senyor passa per les seues vides i els ofereix quelcom nou: ser pescadors d’homes. Estem davant una promesa sorprenent, que segurament ells no imaginaven ni sabien bé en aquell moment en què consistia. Deixar-ho tot pel què Jesús els proposava, suposava renunciar al que els donava seguretat malgrat els petits fracassos com el d’aquella nit, i embarcar-se en una aventura que no sabien ben bé on els conduïa. I d’una manera sorprenent aquells pescadors abandonaren les barques i se n’anaren amb Ell.

La decisió de viure cristianament és la primera resposta a la crida del Senyor, que s’acosta a tot home des d’un respecte escrupolós a la seua llibertat. Qui es decideix a seguir-lo com a deixeble en qualsevol estat de vida cristiana, ja està manifestant que per a ell l’existència no es limita a suportar amb resignació les petites dificultats o fracassos que constantment apareixen en el camí. El Senyor no vol que ens resignem pensant que, al cap i a la fi, no hi ha res per lo que valgui la pena comprometre’s. La decisió de seguir a Crist implica mirar la vida com una aventura en la qual podem fer quelcom més que preocupar-nos egoistament de les nostres coses.

Seguir a Crist des d’aquesta actitud és el que permet entendre la crida del Senyor al sacerdoci i a la vida consagrada. Es tracta d’una decisió que és una radicalització de la vida cristiana: implica el risc de deixar-ho tot per seguir-lo, consagrar-se a Ell i convertir-se en col·laboradors de la seua obra de salvació. És una opció que en l’ambient que envolta els joves actualment, on es valora l’èxit i allò que ofereix resultats immediats, és difícil d’entendre perquè implica renunciar a tot això per fiar-se del Senyor i de la seua Paraula. Però qui s’arrisca a viure aquesta aventura i ho fa com un amic de Jesús, descobreix que no hi ha alegria més gran que lliurar la vida per Ell.

En aquesta jornada demanem perquè aquells que senten la crida del Senyor no tinguen por a seguir-lo.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

escoltar