Fa unes setmanes es va fer pública l’exhortació apostòlica del Papa Francesc que porta per títol Crist viu. En ella, inspirant-se en les aportacions dels participants en l’última assemblea del sínode dels bisbes, on s’ha reflexionat sobre la missió de l’Església d’acompanyar als joves i ajudar-los en el discerniment vocacional, ens ofereix les seues reflexions sobre el repte que suposa en el moment actual acostar-se a ells perquè obrin el seu cor i la seua vida al Senyor, i també sobre la necessitat que té l’Església d’aprendre d’ells si vol mantenir-se jove i no perdre l’entusiasme cercant falses seguretats mundanes. Ella no està únicament per a ensenyar als joves. També ha de deixar-se interpel·lar per ells. Donada la importància que aquest document pot tenir en la tasca pastoral, dedicarem unes setmanes a comentar-lo.

Després de recordar-nos alguns personatges de l’Antic Testament que, sent joves, van ser escollits per Déu com a instruments en favor del seu Poble (capítol 1r), el Papa ens convida a dirigir una mirada a Jesús, qui, en paraules de Sant Ireneu de Lió, és “jove entre els joves per a ser exemple dels joves i consagrar-los al Senyor” (22). Ell és qui ha d’il·luminar la missió de l’Església i el camí dels joves: “Jesús –afirma el Papa- no us il·lumina a vosaltres, joves, des de lluny o des de fora, sinó des de la vostra pròpia joventut, que comparteix amb vosaltres… Ell va ser veritablement un de vosaltres, i en Ell es poden reconèixer moltes notes dels cors joves” (30).

La joventut de Jesús va ser una preciosa preparació per a viure una missió que li exigiria el lliurament de la vida. En eixa etapa de la vida el Senyor, juntament amb la seua família, va passar per moments de dificultat com l’exili en Egipte i el retorn a Natzaret. Aquest temps va estar caracteritzat també per la vida humil i senzilla a la casa familiar, per l’obediència a Maria i Josep i per la vivència de la religiositat pròpia del poble d’Israel, com ho mostra l’episodi de la peregrinació a Jerusalem per a la celebració de la Pasqua quan tenia dotze anys. Tot això que es veia externament era expressió del camí espiritual que el Senyor vivia interiorment: “en la seua etapa de jove, Jesús es va anar «formant», es va anar preparant per a complir el projecte que el Pare tenia. La seua adolescència i la seua joventut el van orientar a eixa missió suprema” (27).

L’etapa juvenil de Jesús va ser un temps de creixement “en saviesa, edat i gràcia davant Déu i els homes” (Lc 2, 51), un període d’aprofundiment en la seua relació amb el Pare i amb els altres. Citant a Sant Joan Pau II, el Papa ens diu que va viure un autèntic creixement espiritual, perquè “la plenitud de gràcia en Jesús era relativa a l’edat: hi havia sempre plenitud, però una plenitud creixent amb el créixer de l’edat” (26). Aquest creixement espiritual el va portar a intensificar el desig de lliurar-se plenament a la missió que el Pare li havia confiat. “Aquests aspectes de la vida de Jesús –diu el Papa- poden resultar inspiradors per a tot jove que creix i es prepara per a realitzar la seua missió. Això implica madurar en la relació amb el Pare i en l’obertura a ser conduït a realitzar la missió que Déu encomana” (30).

Que no perdem la il·lusió per convidar als joves a dirigir la seua mirada al Senyor.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

escoltar