La setmana vinent  tenim dues celebracions importants en el cicle anual de la litúrgia i que estan fortament arrelades en el Poble cristià: la solemnitat de Tots-Sants i la commemoració dels fidels difunts. Entre nosaltres existeix el costum de visitar les sepultures en les quals es conserven els cossos dels nostres familiars i amics difunts, als qui aquests dies recordem d’una manera especial.

Són dues celebracions que ens conviden, en primer lloc, a reflexionar sobre la meta última a la qual Déu ens crida a tots, que no és una altra que la Vida eterna. Per això ens alegrem per la multitud de germans nostres que han arribat a aquesta destinació de felicitat, amb el desig que els nostres éssers estimats que ja han viscut el tràngol de la mort es troben també entre ells. Això ens mou a orientar la nostra vida de manera que tota ella arribe a ser camí que ens condueixi a la Pàtria celeste. La mirada dels béns eterns ens ha de portar a valorar correctament les coses d’aquest món i a usar d’elles, no com a realitats a les que donem un valor absolut, sinó com a mitjans que Déu va posant en les nostres vides per a portar-nos a Ell.

El record dels nostres germans difunts no és per a acréixer el dolor de la separació, sinó per a despertar en el nostre cor agraïment, perquè han sigut per a nosaltres un regal de Déu: en el seu amor i lliurament per nosaltres, en el testimoniatge de fe que ens han donat i en els valors i actituds que ens han transmès, hem conegut l’amor del Pare i hem crescut com a persones i com a cristians. Que sapiguem donar gràcies a Déu perquè, a través dels nostres éssers estimats, hem conegut el seu amor i hem cregut en Ell.

No podem recordar als fidels difunts sense confessar, al mateix temps, la nostra fe en Crist ressuscitat. El Diumenge de Pasqua les santes dones van anar al sepulcre tristes, perquè pensaven que el Senyor estava mort. Anaven a visitar un cadàver i van escoltar l’anunci que Aquell a qui cercaven no estava mort, sinó que havia ressuscitat: el seu dolor es va transformar en alegria, perquè van descobrir que l’última paraula sobre Crist no l’havia tinguda la mort, sinó Déu, que és Déu de vius i no de morts. La Pasqua va ser per a elles una experiència de gràcia i, per això, un esdeveniment alliberador. Que el missatge de la Pasqua siga la clau per a viure cristianament aquests dies.

Sant Pau ens recorda que tots nosaltres hem sigut salvats en esperança. L’esperança cristiana no consisteix a esperar amb resignació el que és inevitable, sinó a desitjar el que Déu ens ha promès. El que desitgem per als nostres germans ho esperem també per a nosaltres. La mort implica una separació dels éssers estimats, que vivim amb dolor els qui romanem en aquest món. En canvi, els qui han arribat a la Pàtria definitiva no se separen de nosaltres, perquè qui està en Déu no deixa d’estimar-nos. Aquesta misteriosa unió (comunió dels sants) ens porta a viure amb l’esperança que el moment de la mort no suposarà únicament la trobada amb Déu, sinó que serà també el moment del retrobament joiós amb els nostres germans difunts.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

escoltar