El dia 29 de juny celebrem la solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau. Per als catòlics aquesta festa té un significat especial, perquè la referència al ministeri apostòlic és un dels elements característics de la nostra manera d’entendre l’Església i de viure en ella.

En aquest moment, per a gran part de la nostra societat la idea d’Església s’ha tornat estranya. Molts la veuen com una institució llunyana, en la seua consciència s’ha instal·lat un sentiment de desconfiança cap a ella i la miren amb ulls de sospita. Els pastors som conscients que les nostres ensenyances, que en altres èpoques eren rebudes sense discussió, actualment no gaudeixen en principi d’una acollida favorable, per la qual cosa constantment ens hem de justificar davant la societat. Aquests sentiments els viuen també molts cristians.

Hi ha un segon tret que caracteritza la vivència de la fe en el moment actual. En altres èpoques la fortalesa institucional de l’Església li conferia prestigi davant del nostre món. Per als catòlics era també un motiu d’orgull. Aquesta solidesa afavoria l’evangelització, perquè era valorada positivament dins i fora d’ella. Avui estem davant d’una sensibilitat distinta: es valora la senzillesa, la proximitat, l’espontaneïtat, la familiaritat o el sentiment a l’hora de viure la fe. De vegades tinc la sensació que una fortalesa institucional avui és més una dificultat que un avantatge per a l’evangelització. Molts cristians se senten còmodes en el seu grup, comunitat i parròquia, però la idea d’Església els resulta estranya.

La celebració d’aquesta festa és un moment per reforçar el nostre sentit de pertinença a l’única Església fundada per Crist, qui va confiar a Pere la missió de pasturar les seues ovelles i de confirmar els seus germans en la fe, donant-li l’autoritat per realitzar-la. És la mateixa Església que es va edificar sobre el ministeri dels apòstols que van anar per tot el món anunciant l’evangeli del Regne i invitant a tots a creure en Crist, fins a donar la vida per Ell. Aquesta Església avui es manté unida gràcies al ministeri dels bisbes en comunió amb el Papa, que és el successor de Pere i el principi de la unitat del Poble de Déu.

La memòria del martiri d’aquests dos amics del Senyor, als quals honorem el mateix dia i amb idèntica veneració, ha d’enfortir la nostra comunió amb el Papa i amb els nostres bisbes. Reconeixent que tots som éssers humans envoltats en debilitat i que ens podem equivocar, no s’entén que un catòlic confie més en ideologies alienes o contràries a la fe cristiana que en les ensenyances dels seus pastors, les quals han de ser rebudes amb actitud de confiança com a criteri segur des del que orientar la vida cristiana.

D’altra banda, no podem quedar-nos tancats en la nostra xicoteta comunitat. L’Església no és una agrupació de grupets amb esperit sectari. Per a un catòlic el decisiu no és el seu grup sinó l’Església, i pertànyer a ella, malgrat les debilitats de tots els seus membres, és un honor perquè és una gràcia de Déu: de l’Església hem rebut la fe i rebem cada dia la gràcia que ens santifica.

Pregueu pel Papa i pels bisbes. L’oració de la comunitat ens sosté en el nostre ministeri.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.

escoltar