HOMILIA DE MONS. ENRIQUE BENAVENT EN LA SOLEMNITAT DEL CORPUS CHRISTI

Santa Església Catedral de Tortosa, 22 de juny de 2014

 

Il·lm. Sr. Vicari General,
Excm. Capítol Catedral,
Germans en el Sacerdoci,
Sr. Alcalde i autoritats de la nostra ciutat,
Estimats germans tots en el Senyor:

Ens hem reunit aquesta vesprada en la nostra Església Catedral per la celebració de l’Eucaristia, en aquest dia del Corpus Christi. Units a tota l’Església adorem i agraïm al Senyor el do d’aquest Admirable Sagrament en el que Ell ha volgut perpetuar la seua presència entre nosaltres.

En la litúrgia d’aquest dia, caracteritzada per la solemne processó que a continuació recorrerà els carrers de la nostra ciutat, batega un sentiment: El Sagrament de l’Eucaristia amaga en si una plenitud i una grandesa tals que les paraules no basten per elles mateixes per expressar-la. El do que el Senyor ens va fer de Si mateix a l’instituir aquest admirable sagrament és tan gran que els sentiments de gratitud, d’adoració i de lloança que suscita en el cor dels cristians aquest misteri d’amor tampoc es poden expressar en paraules. Per això necessitem recórrer als gestos. Sota els vels dels ritus i dels símbols, en la bellesa de la litúrgia s’expressen els sentiments més profunds de lloança i reverència amorosa que la contemplació d’aquest admirable misteri suscita en el creient.

Amb la consciència de la pobresa de les paraules m’agradaria oferir-los tres breus reflexions que ens poden ajudar a venerar de tal manera els sagrats misteris del Cos i de la Sang del Senyor, amb què arribem a rebre en nosaltres els fruits de la Redempció.

1. Pa deliciós del cel, que ompli de béns els pobres afamats i els rics i satisfets se’n tornen sense res

En l’antífona del Magníficat de les primeres vespres de la solemnitat del Corpus Christi s’al·ludeix al sagrament de l’Eucaristia com un “pa deliciós del cel; ompliu de béns els pobres afamats i els rics satisfets se’n tornen sense res”. Un pa que sacia els pobres i deixa buits els qui estan plens de si mateixos. Ressonen en aquesta antífona les paraules de la Mare de Déu en el Magníficat: “Ompli de bens els pobres i els rics se’n tornen sense res”.

En el nostre món i també en molts cristians veiem una incapacitat per a valorar el sagrament de l’Eucaristia. Quants viuen aliens a aquest sagrament que conté tot el bé espiritual de l’Església, que és Crist, la nostra pasqua? Quants cristians pensen que no és un element necessari per a la seua vida cristiana? Certament, el nostre món i la nostra cultura fomenten en el cor de les persones certes actituds que ens impedeixen acollir amb gratitud el do de Déu. L’home d’avui viu en la seguretat i en l’orgull pel que és, pel que té, pel que pot aconseguir en la seua vida; o en l’autosatisfacció pel que fa. Ha perdut la capacitat de l’adoració i de la gratitud, ja no sent fam de Déu. La súplica humil s’ha convertit en exigència d’un dret; la gratitud s’ha transformat en autolloança; la petició de perdó en autoexcusa. L’home que s’adora i es lloa a si mateix és incapaç d’adorar i de lloar Déu.

També nosaltres, que participem habitualment en l’Eucaristia, podem rebre-la de tal manera que ens quedem buits. Quan el nostre cor està ple de nosaltres mateixos, l’Eucaristia no aporta res a la nostra vida, no ens sacia, perquè ens tornem incapaços de percebre el do de l’amor de Crist que ella ens comunica.

Acostar-se al sagrament de l’Eucaristia és un gest d’humilitat, un reconeixement de la nostra petitesa, una confessió que ni les coses del nostre món, ni el que fem, ni el que som, ni el que tenim pot saciar el desig de plenitud que sentim al cor, que només l’amor de Crist pot omplir-nos d’eixa alegria que ningú ni res ens podrà prendre. Quan ens acostem a l’Eucaristia des de la prepotència descobrim que aquest aliment de vida ens deixa buits.

2. Aliment per als dèbils, beguda per als tristos

En l’himne Sacris solemniis se’ns diu que Crist, al donar el seu cos als deixebles, va donar als dèbils l’aliment del seu Cos i als tristos la beguda de la seua sang. Un aliment per als pobres i per als dèbils, una beguda per als tristos.

Hi ha una forma de riquesa que impedeix que la gràcia de Déu produeixi fruits en la nostra vida: és la riquesa de qui, sentint-se segur de si mateix, desprecia als altres perquè se sent més sant que ells. Aquesta és la gran temptació dels piadosos i el perill en què podem caure molts cristians, quan veiem la indiferència davant de l’Eucaristia en què viuen tants batejats.

Als cristians no ens ha de moure a la participació en l’Eucaristia un sentiment farisaic de creure que som més sants i millors que els altres, sinó que la necessitat que sentim d’alimentar-nos amb aquest sagrament brolla de la consciència de la nostra debilitat. En el camí de la vida experimentem constantment la nostra fragilitat, la nostra debilitat. No dubtem de l’amor de Déu, però sí que som conscients de la nostra inconstància, de les nostres infidelitats, de com som de fràgils. En molts moments sentim la tristesa que ens produeix la debilitat de la nostra fe i de la nostra vida cristiana. Acostar-se a l’Eucaristia és expressió del desig de viure cada dia més units a Crist i de la necessitat que sentim de ser alimentats per Ell, perquè som conscients que, sense aquest Pa de Vida, la vida cristiana llangueix en nosaltres. No ens acostem a l’Eucaristia perquè pensem que ja vivim una santedat perfecta, sinó perquè, conscients de les pròpies fragilitats i havent experimentat la tristesa que ens produeixen les nostres faltes a l’amistat amb el Senyor, volem viure cada dia amb més força el desig de la santedat. És en l’aliment del Cos del Senyor on som enfortits, és en la beguda de la seua sang on trobem el goig que ens dóna el saber-nos estimats pel Senyor malgrat la mediocritat de la nostra vida cristiana.

El do de Déu fructifica en aquells que s’acosten a Ell des de la pobresa del seu cor. Quan més viva és la consciència de la nostra pobresa i de la nostra debilitat més eficaç és la gràcia de déu en nosaltres.

Però si l’Eucaristia és aliment per als pobres i dèbils i és beguda per als tristos, perquè ells ocupen el primer lloc en el cor de Crist, també els pobres, els dèbils, els tristos, han d’ocupar el primer lloc en el nostre cor. L’Eucaristia és eficaç en nosaltres quan la nostra existència adquireix una forma eucarística, quan arribem a estimar i a posar en el primer lloc del nostre cor als qui ocupen el primer lloc al cor de Crist. Conscients de la nostra pobresa, estimem Crist en els pobres, en els dèbils i en els tristos.

3. Que tota la humanitat que viu en un sol món sigui unida per una sola caritat

El misteri eucarístic ens porta a obrir els horitzons del nostre cor. En el prefaci de la festa del Corpus Christi confessem que “vós santifiqueu els vostres fidels, alimentant-los amb aquest sagrament venerable, perquè tota la humanitat, que viu en un sol món, sigui il·luminada per una sola fe i unida per una sola caritat”. La participació en l’Eucaristia no converteix l’Església en una secta tancada en si mateixa, no ens porta a dividir el món en bons i dolents, no ens condueix a la falsa seguretat de pensar que la recepció material del sagrament ens salva enmig d’un món perdut. L’Eucaristia que ens alimenta i ens santifica suscita en el nostre cor el desig que tots els homes, il·luminats per la fe, arriben a creure en Crist; que tots els homes, que ja som germans perquè formem part de la família humana, arribem a confessar Déu com a Pare, arribem a formar una família unida en l’amor.

L’Eucaristia i l’Església són un misteri de comunió. La missió de l’Església no és altra que treballar perquè la família humana arribe a ser família dels fills de Déu. Quant més units estiguem a Crist més germans serem. L’Eucaristia, sacrifici que reconcilia els homes amb Déu, fa de l’Església, emprant una expressió de Sant Agustí, “món reconciliat” i, per això, ferment de reconciliació.

La participació en l’Eucaristia eixampla el cor dels cristians, l’obri als altres, ens mou a mirar amb amor a tots els homes, ens impulsa a oferir-los el millor que tenim: al mateix Crist. L’Eucaristia es converteix d’aquesta manera en el cor del món, en sagrament a partir del qual el nostre món es va transformant en Regne de Déu.

Després de l’Eucaristia, la celebració es prolongarà en la solemne processó que recorrerà els carrers de la nostra ciutat. És un gest amb el que els cristians volem dir dos coses al nostre món: en primer lloc que som un poble que vivim en l’alegria de caminar pel món acompanyats per Crist. Sí, germans, no estem sols. Crist ve amb nosaltres i això és el que ens dóna alegria i esperança. També volem dir a tots: Crist no és únicament nostre. Ell ha vingut per salvar a tots, Ell estima a tots, Ell vol abraçar-vos a tots, Ell us beneeix a tots. Obriu-li el vostre cor i la vostra vida. Amb Ell l’home no perd res del que dignifica la seua vida. Amb Ell la nostra vida s’ompli d’alegria.

Acollim amb gratitud i adorem amb amor aquest sagrament amb l’esperança que el Senyor, que se’ns dóna en ell com aliment, se’ns done un dia com a premi en el seu regne.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa