Aquest diumenge celebrem la solemnitat del Corpus Christi. En ella, els catòlics confessem públicament la nostra fe en la presència del Senyor en l’Eucaristia, mostrem la importància que té per a la nostra vida cristiana i li agraïm el do immens que és per a nosaltres aquest sagrament.

Malauradament, en el moment actual molts cristians no senten la necessitat de l’Eucaristia. Per a mi, un dels fenòmens més preocupants actualment en l’Església és l’abandó de la Missa dominical per part de la majoria dels batejats. Aquest fet té greus conseqüències per a la vida de la fe. Qui deixa de participar en l’Eucaristia viu, en primer lloc, un procés de distanciament interior de Crist, i la seua amistat amb el Senyor es va refredant progressivament fins a morir. A més, també es va separant de l’Església fins arribar a sentir-se estrany en ella. Una experiència humana ens pot ajudar a entendre-ho: si algú, podent fer-ho, deixa de participar durant molt de temps en les celebracions de la seua família, es distancia interiorment d’ella i cada vegada té menys ganes de reunir-se amb els seus perquè acaba sentint-se estrany i incòmode. El vincle d’amor que l’unia als seus germans ha mort. L’amor a Crist i als germans en la fe s’enforteix participant en la celebració eucarística.

El Concili Vaticà II ha volgut inculcar en el cor dels catòlics l’amor a l’Eucaristia i ha ensenyat, amb expressions d’una gran profunditat, la necessitat absoluta d’aquest sagrament per a la vida del cristià i de l’Església. En la Constitució sobre l’Església afirma que aquesta “viu i creix contínuament” per l’Eucaristia (núm. 26). En la Constitució sobre la sagrada litúrgia ensenya que del misteri eucarístic “ens ve, com de la font, la vida de la gràcia” (núm. 10). I en el Decret sobre el ministeri i la vida dels preveres es diu que en aquest sagrament “hi ha inclòs tot el bé espiritual de l’Església, és a dir, Crist mateix, la nostra Pasqua” (núm. 5).

Després d’escoltar a aquell desconegut que s’havia unit a ells en el camí i els explicava les escriptures, els dos deixebles d’Emmaús van sentir el desig d’estar més temps amb eixe personatge a qui encara no havien reconegut, i li van demanar que es quedés amb ells (Lc 24, 29). Quan el van reconèixer en la fracció del pa, se’n tornaren a Jerusalem, on “van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells” i van contar “el que havia passat pel camí i com l’havien reconegut quan partia el pa” (Lc 24, 33-35). En el pa partit van descobrir el Senyor, que havia caminat i s’havia quedat amb ells. El seu cor es va omplir d’alegria.

Aquesta alegria per la proximitat del Senyor és la que volem comunicar avui a tots: en el pa partit de la celebració de l’Eucaristia la nostra vida s’ompli de joia perquè el desig d’estar amb Ell es fa realitat; i en la processó eucarística que recorre els carrers dels nostres pobles i ciutats l’Església proclama que res li fa perdre la pau, perquè té la certesa de caminar acompanyada per Crist. ¿No és trista la indiferència de tants catòlics envers l’Eucaristia?

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.

escoltar