MARÍA, SEMPRE VERGE

El dia 25 de març l’Església celebra el misteri de l’Encarnació del Senyor. Es tracta d’un esdeveniment en què s’uneixen la iniciativa divina i la resposta de la humanitat representada en Maria, que acull el Fill de Déu que entra en el nostre món. Estem davant d’un moment únic en la història de la humanitat: el Fill de Déu, sense deixar de ser el que era, es fa home. No és una nova persona: el qui és acollit per Maria existia des de l’eternitat i en aquest moment comença a existir d’una manera nova. Com la humanitat no pot salvar-se a si mateixa, és també incapaç de generar al seu salvador, que és un regal que Déu li fa.

L’Encarnació del Fill de Déu succeeix en una concepció virginal que inclou un fet humanament inexplicable (Maria espera un fill sense haver conegut baró), i una explicació transcendent del mateix (el fill ha estat concebut per l’acció de l’Esperit). Aquesta veritat de la fe està al servei d’una altra més fonamental: el caràcter diví de la persona de Jesús. No és gens estrany que l’Església, des del principi, haja ensenyat que Jesucrist va nàixer “d’una verge” (Ignasi d’Antioquia) o “de la Verge Maria”. La consciència creient del Poble de Déu s’ha mantingut ferma al llarg del temps, fins al punt que el títol més antic que s’ha atribuït a Maria ha estat el de “Verge”.

Estem davant d’una virginitat corporal i espiritual, que és signe permanent del caràcter diví de la persona del Fill i del sentit de la missió de Maria: Ella és verge per a Déu i tota la seua persona està al servei del seu Fill. A eixa missió s’incorpora també el seu espòs Josep. Com a matrimoni creient ells estan per complir una missió en la història de la salvació, que els exigirà la renúncia a qualsevol projecte propi i l’entrega total de les seues persones i de les seues vides a Déu. Per això, no és gens estrany que des dels primers segles l’Església haja ensenyat també que la virginitat de Maria va tindre un caràcter perpetu: ella és “sempre verge”. La seua entrega primera va ser una autèntica consagració a Déu per sempre. El sentit de fe del poble cristià ha conservat pacíficament aquesta veritat al llarg dels segles. Aquesta generositat no empetiteix les figures de Maria i de Josep, sinó que les engrandeix, perquè ens indica que qualsevol projecte humà ha de posar-se al servei de la missió que Déu demana a tot cristià.

Menystindre aquesta dada de la fe o relativitzar la seua importància, afirmant que Maria o Josep van tindre o hagueren pogut tindre altres fills, és no entendre el caràcter únic de l’esdeveniment Crist i d’aquest moment de gràcia; ni la grandesa de la missió de Maria i Josep en el pla de Déu. Tampoc es pot afirmar que davant de les urgències del nostre món, el mantindre la integritat de la fe és quelcom irrellevant o una pèrdua de temps. L’oposició o separació entre fe i vida o entre la recta doctrina i el compromís cristià, és aliena a la tradició catòlica, que sempre ha ensenyat que la fe íntegra ens indica el camí per a la pietat sincera, de la que naixerà un amor autèntic cap als més pobres.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.

escoltar