TRANSMETRE EL TRESOR DE LA FE (i VI)

Quan algú ha conegut Jesucrist, ha decidit fer de la seua vida un seguiment del Senyor i s’ha incorporat a la vida de l’Església, ha començat a recórrer un camí, però no ho té tot fet. Mentre caminem en aquest món mai podem arribar a pensar que som uns cristians perfectes. Sempre és possible avançar en el camí de la fe. A més hem de ser conscients de les nostres fragilitats i de que, per elles, a vegades pot haver-hi fins i tot retrocessos en la vida cristiana. Qui ha començat el camí de la fe està cridat a perseverar en el creixement de la vida cristiana (Transmetre el tresor de la fe, cap. III). No podem oblidar que la fe es manté viva si està en constant creixement.

En l’última part del document, els bisbes recordem aquells elements que ens permeten centrar-nos en l’essencial de la missió de l’Església i de la vida cristiana: “L’essencial és Jesucrist”. Mantindre’s en la vida cristiana no és altra cosa que mantindre’s units a Ell. Sovint ocorre en l’Església i en molts grups cristians que donem importància a activitats que són secundàries i oblidem aquells mitjans que ens centren en allò essencial de la fe. Els bisbes hem recordat estos elements essencials.

“És essencial participar i viure l’Eucaristia de cada diumenge, perquè és l’encontre real amb Jesús Ressuscitat” (Transmetre el tresor de la fe, núm. 25). Què li ocorre a un cristià que abandona la celebració de l’Eucaristia? En primer lloc viurà un procés de distanciament de l’Església, fins al punt que arribarà un moment en què se sentirà estrany en ella. L’Església deixa de ser la seua “casa” i, en tot cas, es convertix en un lloc on s’assisteix puntualment. Però hi ha una segona conseqüència més greu: En el fons del cor es produeix un allunyament del Senyor. L’amistat amb Ell es va refredant i acaba morint. S’arriba a viure en una indiferència respecte de Jesucrist, que acaba sent irrellevant per a la vida. Quan es viu així, la fe està llanguint.

“És essencial també la pregària, feta en el diàleg amb Déu a l’inici i al final de la jornada” (Transmetre el tresor de la fe, núm. 26). L’oració enforteix la nostra amistat amb el Senyor. No podem entendre una amistat entre dos persones si no hi ha diàleg entre elles. En l’oració creix l’afecte, comprenem que tota la nostra vida està envoltada en l’amor de Déu i ens disposem a viure l’amor als altres.

És essencial seguir en les decisions de la vida la llei de Déu, que s’expressa en els deu manaments, “que són només formes de caritat” (Transmetre el tresor de la fe, núm. 27). En aquests moments en què sembla que no hi ha valors morals comuns, el creient sap com orientar la seua vida buscant la glòria de Déu i el bé del proïsme. Aquest és un testimoni del què el nostre món està particularment necessitat.

La transmissió de la fe és, sens dubte, una de les urgències pastorals de l’Església en aquest moment. Els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya ho hem volgut recordar, amb l’objectiu que les nostres comunitats i tots els cristians ens centrem en allò que és essencial a la nostra missió.

Amb el meu afecte i la meua benedicció.

+ Enrique Benavent Vidal.
   Bisbe de Tortosa