Amb la celebració del Diumenge de rams en la passió del Senyor comença la Setmana Santa. Durant aquests dies els cristians som invitats a dirigir una mirada de fe i amor a eixe Jesús que es va fer el nostre germà fins al punt de compartir el patiment i el dolor de la humanitat, i que no va vindre a ser servit, sinó a servir i donar la vida en rescat per molts. Per ajudar-vos a viure aquests dies en un clima d’oració i contemplació, us proposo una breu reflexió sobre una de les set paraules que Jesús va pronunciar des de la creu.

Segons Sant Mateu, de l’evangeli del qual escoltarem el relat de la passió aquest Diumenge de rams, Jesús va pregar des de la creu el salm 22, que comença amb un crit adolorit de qui se sent abandonat per Déu: “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?” (Mt 27, 46). Al dirigir-se al Pare amb aquestes paraules, el Senyor està expressant el patiment més profund que sent en eixe moment: l’experiència de l’abandó i de la soledat. En la passió Crist apareix com algú incomprès i despreciat pel seu propi poble, abandonat pels seus propis deixebles i amics.

En aquesta experiència de sentir-se abandonat pels seus, Jesús va compartir amb la humanitat sofrent el patiment major que podem imaginar: la sensació de sentir-se oblidat per Déu. No hi ha un dolor més gran que aquest, perquè quan algú arriba a pensar que Déu l’ha abandonat, sent que ja no hi ha motiu per a l’esperança i es tanca per a ell tot horitzó de vida. És el moment del major patiment i, per això, de la temptació més gran que algú pot experimentar: la desconfiança cap a Déu. A Jesús aquesta temptació li va arribar per les insinuacions dels grans sacerdots, els escribes i els ancians: “Confiava en Déu: que l’alliberi, doncs, si tant se l’estima, ell que deia: <<Sóc Fill de Déu>>” (Mt 27, 43). Al patiment físic es va unir un altre major: la lluita interior i l’experiència fosca de la soledat i l’abandó.

Durant aquests dies contemplem el Fill de Déu que s’ha fet solidari amb els adolorits del nostre món: no hi ha cap patiment autènticament humà que Ell no haja experimentat en la seua pròpia carn. Ha passat la prova del dolor per poder auxiliar als qui ara passen per ella. El dolor i el sofriment no ens allunyen de Crist, sinó que ens uneixen més a Ell. En la creu es mostra com a verdader germà nostre, solidari amb els últims del nostre món; com aquell que no es va conformar de renunciar a la seua dignitat divina en assumir la nostra naturalesa, sinó que va voler posar-se al costat d’aquells la dignitat humana dels quals no és respectada.

En aquest moment del dolor suprem, Jesús no es deixa vèncer per la temptació i recita el salm 22, que és un crit de confiança i d’amor a Déu en el moment de la prova. Aquesta oració és també un anunci de la Pasqua: encara que als ulls del món pareix que Déu ha desautoritzat Jesús deixant-lo morir en mans dels seus enemics, el Pare escoltarà la súplica del Fill, obrint així un horitzó d’esperança a tots els adolorits del nostre món.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.

escoltar