Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa
en la celebració de l’Eucaristia de Pasqua de Resurrecció

Santa Església Catedral de Tortosa, 16 d’abril de 2017
Diumenge de Pasqua

 

 

– Lectures:
1a: Ac 10,34a.37-43
Salm: 117,1-3.16-17.22-23
2a: Col 3.1-14
Ev: Jn 20,1-9

 

Il.lm. Sr. Vicari General
Molt Il·lustres canonges del capítol catedralici
Rectors de les parròquies de la ciutat
Germans en el sacerdoci
Il.lm. Sr. Alcalde i autoritats de la ciutat
Presidenta i representació de l’agrupació de germandats i confraries de la Setmana Santa tortosina
Germanes i germans

1. Viure des de la Pasqua del Senyor

Tots hem passat per situacions en què ens il·lusionem per alguna causa o per alguna persona que hem conegut. Però també tots haurem experimentat algun cop com eixes il·lusions s’esvaeixen i es produeix un buit, una desil·lusió de la qual hem de ser recuperats. També sabem les conseqüències que aquestes experiències poden deixar en la nostra vida: l’escepticisme de qui arriba a pensar que no val la pena lluitar per res, ni comprometre’s amb ninguna causa perquè, a la fi, totes les il·lusions acaben de la mateixa manera.

Tal vegada eixos serien els sentiments dels apòstols i de les de dones que havien seguit el Senyor: l’havien conegut; havien escoltat les seues paraules, que eren paraules de vida; s’havien il·lusionat per aquell home que “passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable” (Ac 10,38). Però tot havia acabat. Els grans sacerdots, els caps del poble, el poder establert havia aconseguit acabar amb Ell, fer-lo callar. Un cas més dels molt semblants en la història de la humanitat. Els deixebles i les dones es trobarien immersos en una gran desil·lusió, un gran buit i un gran desconcert. Per a ells seria una experiència bonica que s’havia acabat. Únicament es podien consolar recordant allò que havien viscut amb el Senyor, però recordant-ho com quelcom del passat.

Però el matí del diumenge de Pasqua tot canvia d’una forma sorprenent i inesperada per a tots ells: la trobada amb el Senyor ressuscitat transforma el seu cor i, on hi havia buit i desesperança, brolla de nou la llum i l’alegria. Les narracions pasquals ens descriuen el canvi que es produeix en els personatges de la Pasqua: la por de les dones es transforma en alegria; la incredulitat dels apòstols dóna pas a la fe; els plors de Maria Magdalena es transformen en joia; la desesperança dels deixebles d’Emmaús dóna pas a una nova alegria; la por dels apòstols que estaven tancats per por als jueus es transforma en una alegria que els omple el cor; la incredulitat de Tomàs és vençuda pel Senyor.

Veure el Senyor els dóna una certesa que no és únicament intel·lectual. És quelcom més profund: és una seguretat que surt de dins del seu cor, una certesa que ningú els podrà prendre mai més i que els canvia la vida. En aquells apòstols i aquelles dones, després d’haver vist el Senyor ressuscitat, no hi ha lloc per al dubte ni per a la por. Viuen des de la Pasqua del Senyor.  Les històries pasquals ens descriuen un fort contrast: de la desil·lusió més gran es passa a l’alegria més forta. I a més, ens mostren que el Senyor va recuperant-los a tots per a la fe respectant el camí de cadascú d’ells. No s’imposa a la força: el testimoni d’uns va preparant els cors dels altres per a trobar-se amb Jesús. I quan Ell es fa present tota la persona és renovada.

Viure des de la Pasqua del Senyor és haver tingut aquesta experiència de gràcia, de certesa absoluta en la victòria de Crist sobre la mort. És una seguretat que ens fa lliures, que ens allibera de les nostres pors i ens obre a una esperança que va més enllà d’aquest món. Quan la fe ens porta eixa alegria, quan ens fa viure de la certesa de Crist ressuscitat, estem vivint, a l’igual que aquells personatges, la Pasqua del Senyor.

2. Donar testimoni

Les narracions pasquals ens ofereixen una segona línia de reflexió: quan les dones van a dir-los als apòstols que han vist el Senyor, estan vivint la Pasqua; quan “Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anuncià que havia vist al Senyor i que li havia dit això” (Jn 20,18) està vivint la Pasqua; quan els deixebles van dient-se uns als altres que han vist el Senyor, viuen la Pasqua perquè estan convidant els altres a creure en Jesús; quan els apòstols van per tot el món amb els únics instruments de la Paraula de l’evangeli i els sagraments i conviden a tots a creure en Jesús, el misteri Pasqual es fa present perquè, per gràcia del Senyor, eixa Paraula va canviant el nostre món; quan Pere, com hem escoltat en la primera lectura d’avui, pren la paraula per anunciar que Déu ha ressuscitat Jesús i proclamar que “tothom qui creu en Ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom” (Ac 10,43), està fent-se present en el món la gràcia pasqual.

Pasqua no és únicament un esdeveniment que va succeir fa dos mil anys. És un misteri que es fa present en el testimoni dels cristians.

3. El testimoniatge cristià

La prova de què el canvi que s’ha produït en els personatges de la Pasqua no és un invent, és la veritat del seu testimoniatge: res els fa por. Si Jesús en la creu ens va ensenyar que és testimoni de la veritat, no aquell que la vol imposar per la força, sinó qui està disposat a lluitar i patir per ella, això és el que faran els apòstols a partir de la Pasqua. Lliures de la por donaran la seua vida per Crist. La veritat, la intensitat, la profunditat de la vivència de la Pasqua es manifesta en la valentia del seu testimoni. Un testimoni feble és signe d’una fe feble, de què la gràcia pasqual no ha transformat ni el nostre cor ni la nostra manera de pensar o de viure. Quan les dificultats per a donar testimoni eren més grans per als apòstols, el seu testimoniatge era més clar. I això és un signe de què la seua era una fe de qui s’ha trobat realment amb Jesús.

En aquest moment el testimoni dels cristians ha de ser més clar i més visible que mai. Però ha de ser un testimoni que faça visible l’alegria de la Pasqua, l’alegria de la fe. No el de qui menysprea el món, ni el de qui condemna als qui no pensen com nosaltres; no el testimoni acompanyat per actituds d’orgull o de fariseisme de qui se sent millor que els demés. Qui vol donar testimoni d’eixa manera no viu la Pasqua. Ni el menyspreu als altres, ni l’orgull, ni la condemna del món és anunci autèntic de la fe. Però tampoc la feblesa en la confessió de la fe ni la por de qui s’amaga, poden apropar ningú a Jesús.

Si vivim l’alegria de la fe, d’una fe visible que ens porta a estimar el món i a transmetre i comunicar eixa joia cristiana, estem vivint des de la Pasqua, perquè Jesús ens ha tocat el cor i no podem callar; perquè les nostres paraules i la nostra vida despertaran en els altres el desig de conèixer Jesús i els obriran els cors a la seua gràcia.

Demanem-li al Senyor que aquesta celebració de la Pasqua renove en nosaltres el goig de la fe i l’experiència de la seua gràcia, i que ens faça a tots missatgers de la salvació.

Bona Pasqua a tots.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Crònica
Àlbum fotogràfic