Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa
en l’Eucaristia d’ordenació sacerdotal del
Rev. Gerard Reverté Escrihuela

Santa Església Catedral de Tortosa, 19 de febrer de 2017
diumenge VII durant l’any. Cicle A

 

Lectures:
1a: Lv 10,1-2.17-18
Salm: 102,1-4.8.10.12-13
2a: 1Co 3,16-23
Ev: Mt 5,38-48

 

Il.lm. Sr. Vicari General, membres del Capítol catedralici
Senyors rectors i formadors dels seminaris diocesà i interdiocesà
Estimats germans en el sacerdoci, diaques, seminaristes
Vull saludar especialment als pares i el germà de Gerard, als familiars, a tots els seus amics i a tots vosaltres que, amb l’alegria que ens dona la fe, heu vingut a participar en aquesta celebració tan significativa per a la nostra diòcesi.

 

1.- La teua acció de gràcies a Déu

Benvolgut Gerard: des que sent un xiquet vas començar a participar en l’Eucaristia en la teua parròquia de Sant Josep Obrer, de Sant Carles de la Ràpita, has escoltat sempre que el que és just i necessari, el nostre deure i la nostra salvació estan en saber donar-li gràcies a Déu sempre i en tot lloc.

Aquesta invitació del celebrant, que tantes vegades has escoltat, a partir d’avui seràs tu qui la proclamarà cada vegada que celebres l’Eucaristia, convidant a tots els fidels a fer de la seua vida una lloança alegre i plena d’agraïment al Senyor. Això que tantes vegades has sentit i que des d’ara tu diràs, avui ho vius d’una manera especial, recordant tot el que el Senyor ha anat fent en la teua història, amb una actitud d’agraïment per totes les persones que ha posat en el teu camí i que t’han ajudat a conèixer i estimar Jesús i a descobrir la seua crida. Tin sentiments de reconeixement a tots els qui s’han preocupat i t’han ajudat en la teua formació, i a l’Església, perquè després d’un temps de discerniment et considera apte per rebre el do del sacerdoci, del qual no som mereixedors perquè és un regal massa gran si mirem en la veritat de les nostres vides les pròpies mancances. Viu també aquest moment amb sentiments d’humilitat, perquè sempre hem de reconèixer que Déu ens dóna molt més del que mereixem. Avui, des d’eixes actituds, dóna gràcies al Senyor.

Ell es fia de tu, et considera digne i et confia el ministeri. És un tresor molt gran el que Déu ens ha donat, abans a nosaltres i avui a tu, perquè som gerres de terrissa. Malgrat tot, no tingues por: Déu, que ha començat en tu aquesta bona obra, la portarà a terme. Per això, que aquesta acció de gràcies sigui també un lliurament total de la teua persona al Senyor, dient-li: aquí estic, Déu meu, vull fer la vostra voluntat.

2.- Acció de gràcies de l’Església

A la teua acció de gràcies ens unim tots els qui avui t’acompanyem. En primer lloc els teus pares i el teu germà, els teus familiars i amics, els feligresos de la parròquia de Sant Josep Obrer de Sant Carles de la Ràpita, i aquells que has conegut en el teu temps de diaconat en la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors de Tortosa i en les altres realitats eclesials on has treballat o t’has fet present. L’afecte i l’estima que et tenim ens porten a donar gràcies al Senyor.

Però la raó fonamental de la nostra acció de gràcies no és eixe afecte personal. L’Església diocesana, començant pel bisbe, el presbiteri, els diaques, els seminaristes, els laics i les persones consagrades… tots agraïm avui al Senyor que vulga continuar el seu sacerdoci en la teua persona. Tu vas a rebre un gran do, que és el ministeri sacerdotal, però eixe regal no és per a tu: és per a l’Església. Sant Tomàs de Villanueva, en el sermó d’una ordenació, dirigint-se a aquell que rebia el ministeri, li diu: reps tu el sacerdoci, però no el reps per a tu. El poble de Déu veu en el teu sacerdoci un do que el Senyor li fa a ell, per al seu bé i la seua edificació.

L’Església sap que quan administres els sagraments és el mateix Jesucrist qui continua realitzant el seus signes de salvació; que quan proclames amb fidelitat l’Evangeli estem escoltant al mateix Jesucrist, que ens parla per tu; que quan governes des de la caritat pastoral el poble de Déu, la teua actuació li recordarà l’únic Bon Pastor, que és Jesús. El poble creient et mira avui amb ulls de fe, perquè eixa fe li descobreix que en els moments més importants del teu ministeri sacerdotal no ets tu, Gerard, el qui actues, sinó que és Jesucrist qui continua salvant, parlant i guiant el seu poble per mitjà teu.

Certament, els pastors estem al davant de la comunitat cristiana representant a Crist, però no hem d’oblidar que ni el sacerdoci ni la comunitat que se’ns confia són propietat nostra: Tot és vostre, diu sant pau, però vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu. En la comunitat cristiana no són importants ni Pau ni Apol·lo ni Quefes. Pertany a Crist i, per tant, és a Ell a qui hem de servir. Per això, viu el teu ministeri, no per convertir-te en centre de la comunitat ni perquè t’estimen a tu, sinó perquè tots estimen Jesús.

3.- Seràs sant. El temple de Déu és sagrat

La paraula de Déu que s’acaba de proclamar em porta també a compartir unes reflexions amb tu i amb tots els presents, sobre les exigències de vida que tenim els pastors de l’Església. No hem d’oblidar que aquest do tan gran que hem rebut comporta una gran responsabilitat. Sant Pau ens ha recordat que el temple de Déu, que som cadascú de nosaltres i tota l’Església, és sagrat. Perquè en ella viu l’Esperit i perquè pertany a Déu, l’Església és santa.

També ens ha dit Sant Pau que si algú profana el temple de Déu, Déu li demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat. Estem davant d’una advertència que els pastors no hauríem d’oblidar mai: l’Església és quelcom sagrat i per això mai l’hem de fer nostra. La nostra missió consisteix a tenir cura d’ella. Per això en la vivència diària del nostre ministeri estem cridats a ser sants. Recorda l’exhortació que hem escoltat en la primera lectura: Sigueu sants perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, soc sant. El beat Manuel Domingo i Sol, que era del nostre presbiteri diocesà, no entenia ni podia imaginar una cosa més trista que una vocació al sacerdoci d’algú que no tingués el desig de la santedat. En la meua pregària d’anit, preparant-me per aquesta celebració, vaig llegir les pàgines del diari de l’ànima, de Sant Joan XXIII, en les que narra els dies de la seua ordenació sacerdotal i primera missa. El que recorda de la primera Missa, celebrada en la cripta de la basílica de Sant Pere del Vaticà, és que li va dir al Senyor: Senyor, tu ho saps tot, tu saps que t’estimo. Si vius el teu ministeri sacerdotal des d’eixe amor a Crist mantindràs viu el desig de santedat. Llavors, el teu sacerdoci no sols serà una alegria per a tu, sinó un bé per a l’Església, perquè en ningun moment profanaràs el temple de Déu, que és sagrat.

4.- La humilitat del nostre ministeri

Benvolgut Gerard: el nostre ministeri és humil. Avui la catedral està plena perquè estem de festa. Però et recomano que acceptes des del primer dia la humilitat i la petitesa del ministeri. Sant Pau ens ha recordat que no hem de voler ser savis segons la saviesa del món present, i que aquell que es faci ignorant arribarà a ser savi de veritat. No busques el poder ni el prestigi, ni l’admiració de la gent ni l`èxit humà. Això no dóna l’alegria. Fonamentar el ministeri sobre aquests desitjos és posar un fonament de sorra, perquè quan això s’aconsegueix mai en tenim prou, i quan això manca la nostra vida sacerdotal corre el perill d’enfonsar-se.

Per a viure el ministeri amb alegria has d’acceptar la humilitat del sacerdoci. Quan un prevere està al costat dels malalts i els visita; quan acompanya en el dolor una família que ha perdut un ser estimat; quan sembra la llavor de la Paraula en els xiquets que venen a la catequesi o en els joves, quan pot, perquè no sempre podem… Estem fent coses petites, senzilles, poc importants als ulls del món però molt valuoses als ulls de Déu. No desitges més i seràs un prevere content amb el teu sacerdoci.

5.- Testimoni de l’amor de Crist

En l’Evangeli hem escoltat les paraules de Jesús en el sermó de la muntanya, on ens parla de l’amor que el deixeble està cridat a viure. El manament d’estimar els enemics és una exigència tan extraordinària que únicament Jesucrist la va viure. Ell els va estimar fins a donar la vida i va pregar pels qui el perseguien. Ell, que no havia vingut a buscar als justos sinó als pecadors, va lliurar la vida per tots, pels bons i pels dolents, perquè sabia que el Pare fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos (Mt 5,45).

D’eixe amor de Crist estàs cridat a ser signe en el nostre món. Nosaltres no som els qui salvem o condemnem el món. De vegades hem de recordar les exigències de l’Evangeli; hem de dir que tot no val en el seguiment del Senyor; hem de recordar que hi ha actituds i comportaments que no estan d’acord amb la vocació a la santedat a la que tot batejat està cridat; hem de cuidar la fe dels senzills… Però això no ens ha de portar a condemnar ningú perquè no hem de desesperar de la salvació de ningú. Més bé ens hauria de portar sempre a unir a l’anunci de l’evangeli una gran caritat a la veritat.

5.- Mirant a Maria

Benvolgut Gerard: avui estàs content perquè quan un prevere, el dia de la seua ordenació, rep el ministeri sacerdotal sent que ha arribat a una meta, a un objectiu per al que s’ha preparat molt de temps. Una religiosa contemplativa em va dir en una conversa que allò que és important de veres no és arribar al sacerdoci, sinó perseverar en ell. Tu ets el primer responsable de cuidar la teua vocació. Si vols fer-ho no deixes de mirar cada dia a Maria, la Mare del Senyor. Ella, quan li va dir a Déu no va mirar enrere, no va tornar a plantejar-se si allò que havia fet era lo millor, no va dubtar mai de la seua entrega, ni en els moments de goig ni en els moments terribles de dolor al peu de la creu.

Demana-li que t’ajude cada dia a què el teu al Senyor siga com el seu i que, així, per la fidelitat al ministeri que avui rebràs, puguis arribar als premis als quals Déu et crida en Crist Jesús, Senyor nostre.

Amén.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

 

Àlbum fotogràfic i crònica