HOMILIA A MONTSERRAT
Dilluns de la primera setmana d’advent
Is 4, 2-6; Mt 8, 5-11

En aquest dilluns de la primera setmana d’advent, l’església ens ofereix aquesta narració del centurió que va a demanar-li al Senyor la salut per al seu criat. El centurió es troba amb el Senyor i te un diàleg amb ell. I eixa trobada en converteix en un esdeveniment de salvació no tan sols per al criat, sinó fins i tot per al mateix centurió. De fet, l’actitud d’aquest oficial de l’exèrcit romà provoca una admiració en el mateix Jesús, que arriba fins i tot a dir: “Us ho dic amb tota veritat: No he trobat dintre d’Israel ningú que tingués tanta fe” (Mt 8, 10).

Aquesta lloança que el Senyor fa de la fe d’aquest soldat és la conclusió d’un diàleg en el que el centurió li ha obert el seu cor a Jesús, dient-li tres coses:

– En primer lloc, li demana la curació del criat paralític i amb uns dolors terribles. És la pregària d’algú que no pensa tan sols en ell mateix, sinó que té el cor obert a les necessitats de tots els homes. En aquest temps d’advent la nostra pregària no pot restringir-se tant sols a un horitzó únicament personal. Mes bé hem d’obrir-nos a totes les aspiracions dels homes, fins i tot les d’aquells que no coneixen Jesucrist o no el volen conèixer, però tenen necessitat d’Ell. Hem de presentar al Senyor totes les aspiracions que hi ha al cor de l’home per allò que és bo i dignifica la vida del nostre món. D’aquesta manera, la nostra pregària es converteix en una pregària per la salvació del nostre món, una salvació de la que també cadascú de nosaltres ens sentim necessitats. Les mancances i les necessitats també estan en nosaltres. Ni la mirada a les nostres necessitats ens deu impedir veure les necessitats dels altres, ni la mirada als altres ens deu de portar a pensar que ja som totalment bons. La necessitat de Jesucrist la tenim tots. També nosaltres.

– “Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva” (Mt 8,8), Una pregària que neix d’un cor humil. Sant Agustí, comentant aquest episodi evangèlic deia que el centurió té un fervor humil i una humilitat fervorosa (Sermó 62). És la pregària d’aquell que sap que no pot exigir la salvació com un dret: no som dignes que el Senyor es moleste per nosaltres. Tot és gràcia. La gràcia de Déu és més forta en nosaltres quant més la rebem com a gràcia. L’església ens exhorta a dirigir al Senyor aquestes paraules del centurió abans de rebre’l en cada celebració de l’eucaristia. Quant més conscients som que tot el que tenim ho hem rebut del Senyor i que no podem presumir de res com si fos nostre, més oberts estem a l’acció del Senyor en la nostra vida.

– “Digues només una paraula” (Mt 8,8). Una pregària que neix d’un cor ple de confiança en la força de la paraula del Senyor. Una persona en la situació d’aquell centurió espontàniament hagués desitjat que Jesús anés en persona a casa seva, que hagués fet un miracle visible. El centurió renuncia a tot això i es conforma en una forma d’actuar menys visible, però més profunda. No és necessària la presència personal del Senyor, es conforma amb una presència amb la seva paraula. La confiança en la paraula eficaç del Senyor és el senyal d’una fe viva, perquè és la fe en què Jesucrist és Senyor, té autoritat, no tan sols sobre uns soldats, sinó sobre la vida i la mort. El centurió reconeix al Senyor una autoritat superior a la seva, a la dels poders d’aquest món.

Pobresa, humilitat, confiança. Aquestes tres actituds que el centurió li ha manifestat al Senyor, no amb la tàctica d’aquell que té un discurs preparat, sinó amb la veritat d’aquell que manifesta amb espontaneïtat allò que sent en la veritat del seu cor, han merescut la lloança del Senyor i han fet que aquest encontre fos un moment de salvació, no tan sols per al criat sinó per a ell mateix.

La lloança de la fe d’aquell estranger contrasta, en l’evangeli de Sant Mateu, amb les cinc vegades que el Senyor recrimina als apòstols la seva poca fe. No sabem què sabia el centurió del Senyor. Possiblement havia sentit parlar d’Ell, però la seva coneixença seria superficial. La seva confiança en Jesús era molt més forta que la que en molts moments manifesten els deixebles, que dubten del Senyor, tenen por, no entenen les seves paraules, demanen explicacions per a tenir seguretats humanes o no acaben de sentir-se segurs amb la presència del Senyor. La fe dels deixebles no està a la mesura del que han vist en Jesús i del que han rebut d’Ell. La fe d’aquell estranger sorprèn si tenim en compte lo poc que segurament sabia del Senyor. Per això, les darreres paraules del Senyor són també una advertència per a tots nosaltres, que estem, almenys externament, familiaritzats amb les coses del Senyor: “vindrà molta gent d’Orient i d’Occident, i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel”. Que el Senyor, que ens concedeix la gràcia de seure a la taula de l’eucaristia, faça d’aquesta celebració un encontre de salvació i ens concedeixi la gràcia de seure un dia al banquet del Regne del cel.

Que així sigui.

+ Enric Benavent i Vidal
Bisbe de Tortosa