Eucaristia de cloenda de l’any de la fe
25è aniversari de la promulgació del Sínode diocesà de Tortosa
Acció de gràcies per la beatificació de més de 500 màrtirs del segle XX a Espanya
diumente, 24 de novembre

SOLEMNITAT DE JESUCRIST, REI DE L’UNIVERS
-2 Sam 5, 1-3
-Sal 121, 1-2. 4-5.
-Col 1, 12-20
-Lc 23, 35-43

Celebrem avui la solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers. Ens trobem al final de l’any litúrgic i la nostra mirada es dirigeix a Jesucrist, a qui confessem com a Senyor i Rei.

En el marc d’aquesta festa, ens hem reunit per a donar gràcies a Déu. Tota Eucaristia és acció de gràcies a Déu. Aquesta celebració és una acció de gràcies que li dirigim al Senyor com a Església diocesana, com a Poble de Déu que camina i vol ser germen i inici del Regne de Déu en els nostres pobles i ciutats.

1. Agraïment a Déu per l’any de la fe

En comunió amb tota l’Església, guiada pel Successor de Pere, agraïm a Déu el gran regal que ha suposat la celebració de l’Any de la Fe. Convocat pel Papa Benet XVI, clou sota el pontificat del Papa Francesc. Aquest any hem recordat que el do de la fe, que es va sembrar en el nostre cor el dia del nostre baptisme, és el regal més gran que hem rebut.

En l’Evangeli que acabem d’escoltar ens hem trobat amb un testimoni admirable de fe i de confiança en Jesucrist, en la seua reialesa i en el seu poder de salvació. Crist està en la creu. Humanament no hi ha motius per creure en Ell. Als ulls dels que assisteixen a la crucifixió és un profeta fracassat, vençut pels poders del món. Aparentment Déu l’ha abandonat.

Ell, que havia salvat a altres, pareix que no pot salvar-se a si mateix: les autoritats, els soldats, els lladres que havien sigut crucificats amb Ell, tots estan convençuts del seu fracàs. El rètol col·locat sobre la creu pareix una burla: “El rei dels jueus”. Res invita a creure en Ell. En canvi un dels lladres, conscient de que ha merescut el seu càstig i de la injustícia que s’està cometent amb Crist, és capaç de dir-li: “Jesús, recorda’t de mi quan arribes al teu regne”. Aquest acte de fe no naix de l’ambient sinó de dirigir la mirada al Senyor amb ulls nets. Quan algú és capaç de mirar sense pors la veritat de la seua vida i de dirigir una mirada a Crist descobreix en Ell, en la seua vida i en la seua paraula, les raons per creure i per abandonar-se en les seues mans. La fe d’aquell malfactor és un miracle de la gràcia. La fe viva de qualsevol cristià és també un do de la gràcia que hem d’agrair al Senyor.

Aquest any de la fe ens ha ajudat a ser conscients que moltes vegades en la vida de les nostres comunitats i en la de molts de nosaltres, eixa fe no brilla en tota la seua força, no és viscuda amb l’alegria i el goig que ens hauria de caracteritzar. Vivim en un món, en el que, com deia el papa Benet XVI en la carta Porta fidei, ja no s’han de donar per suposats els valors que naixen de la fe. La nostra cultura no crea un ambient favorable a la vivència de la fe i, en compte d’adherir-nos amb més força i confiança al Senyor, ens deixem portar per l’ambient.

La temptació en què fàcilment caiem és condemnar al nostre món, lamentar-nos davant d’una cultura que cada vegada s’allunya més de l’Evangeli i dels valors que naixen de la fe. Però ni els laments ni les condemnes solucionen res. La celebració de l’any de la fe ens invita a una renovada adhesió a Jesucrist, a una major convicció en la nostra vida cristiana i un major amor al nostre món, perquè Déu no ha enviat al seu Fill al món per condemnar-lo, sinó perquè el món se salve per Ell.

Demanem al Senyor que la celebració de l’any de la fe produïsca abundants fruits de gràcia i de vida cristiana en la nostra diòcesi, en les nostres parròquies. Que sapiguem donar un testimoni alegre i joiós, que l’autenticitat de la nostra fe es manifesti en el mode de viure-la i en un desig de conduir els homes del nostre món a què cada dia coneguin i estimen més Jesucrist.

2. Ens ha traspassat al Regne del seu Fill estimat

L’himne de la carta als Colosencs s’entén des de la victòria de Crist. Des de la seua resurrecció tota la història i tota la creació adquireixen sentit: tot ha sigut creat en Ell, per Ell i per a Ell. Al bon lladre el Senyor li promet: “Avui seràs amb mi al paradís”. Un cristià, que viu de la fe en Crist mort i ressuscitat per nosaltres, amb els ulls fixos en Jesús pot dir: “(El Pare) ens ha traspassat al Regne del seu Fill estimat”. Hem entrat a formar part del seu Regne.

En la cloenda de l’any de la fe, agraïm al Senyor el do de la santedat que ha sigut fecunda en la vida i en la mort de 36 germans en la fe vinculats a la nostra diòcesi que, en el moment suprem de la prova, van preferir perdre la vida abans que perdre la fe. El Papa Benet XVI, en la carta Porta fidei ens recordava que els sants són els que mantenen encesa la flama de la fe en el nostre món. Entre els testimonis de la fe, l’Església ha guardat sempre la memòria dels màrtirs. El seu és el testimoni més clar: no van fer patir a ningú per l’Evangeli, sinó que van acceptar en patiment per Jesucrist fins a donar la vida per Ell.

El record dels màrtirs ens provoca sempre un interrogant: D’on els ve la força per vèncer la por? Tenien els ulls fixos en Jesús, el que “ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a plenitud” (Heb 12, 2). Tenien la certesa que per Ell, per la sang de la seua creu, el Pare ens ha traspassat al Regne del seu Fill. La seua verdadera pàtria no estava en la terra, sinó en el cel. De fet, molts d’ells, en el moment del seu martiri van proclamar la seua fe en Crist, Rei de l’Univers. Encara que aparentment eren vençuts pels poders d’aquest món, ells tenien la certesa que el seu Senyor no els abandonava, que vivint la mort units a Crist se’ls obrien les portes del Regne. També a ells, en el moment del martiri, el Senyor els deia: “T’ho asseguro, avui seràs amb mi al paradís”.

Aquesta certesa que dóna la fe els va donar força per al testimoni. En aquesta celebració glorifiquem el poder de la gràcia de Déu que els va donar fortalesa en el combat i els va ajudar a vèncer la por. La seua fe era més forta que la por, i el desig de no perdre l’amistat amb el Senyor enmig de la persecució, perdonant en molts casos als seus perseguidors i pregant per ells, els va ajudar a mantindre’s ferms en la fe.

Demanem al Senyor que el seu testimoni produïsca abundants fruits de santedat en la nostra diòcesi, en els nostres pobles i en les famílies cristianes. La gran majoria eren Sacerdots i religiosos. S’havien consagrat al Senyor. Molts d’ells havien entregat la seua vida a l’educació dels joves i dels futurs sacerdots. Que el seu testimoni i el seu exemple suscite en els joves de la nostra diòcesi el desig de consagrar-se a Déu per al servici de la seua Església, en el sacerdoci o en la vida consagrada.

3. L’Església, germen del Regne de Déu

L’himne de la Carta als Colossencs ens recorda que Crist és “cap del cos, que és l’Església”. El misteri de l’Església forma part del designi pel qual Déu vol portar als homes al Regne del seu Fill estimat. El Concili Vaticà II defineix a l’Església com a “germen i inici” del Regne de Déu al nostre món (LG 5), com a “Regne de Crist present ja en misteri en aquest món” (LG 3). Efectivament, l’Església està al servei del Regne de Déu, perquè ella el porta en si mateixa, ella és la presència d’eixe Regne de Déu que un dia arribarà a plenitud, quan Crist torni a Déu Pare el “Regne de veritat i de vida, el Regne de Santedat i de gràcia, el Regne de justícia, d’amor i pau”, Mentre arriba eixe dia, l’Església, enmig de les dificultats del món és com una llavor d’eixe Regne, i la seua missió no és una altra que fer-lo present amb la seua vida i realitzant amb fidelitat la seua missió.

Fa vint-i-cinc anys es van promulgar les constitucions de l’últim sínode celebrat en la nostra Església diocesana. En el document I s’afirma: “els qui, per la fe, acullen l’Evangeli, s’apleguen en el nom del Senyor per a cercar junts el Regne de Déu, construir-lo i viure’l” (p. 132). La nostra Església diocesana s’entén a si mateixa com a continuadora en el temps de la missió del Senyor, que se sabia enviat “per a anunciar el Regne de Déu” (Lc 4,43). L’evangelització, que és anunci del Regne de Déu, constitueix la missió essencial de l’Església.

Han passat vint-i-cinc anys d’aquell esdeveniment que va ser un moment de gràcia per a la nostra diòcesi. En molts aspectes la nostra societat ha viscut canvis ràpids i profunds. Avui l’evangelització pareix més difícil que fa unes dècades. Personalment crec que el que podem aprendre d’aquella experiència no són només les normes que es van promulgar, moltes de les quals conserven una permanent actualitat perquè estan inspirades en els documents del Concili Vaticà II, sinó el mateix esdeveniment sinodal com un esdeveniment de gràcia.

El Sínode ens indicava, en primer lloc, el camí per a viure en l’Església. Tots els cristians som membres de l’Església i corresponsables de la seua missió. Perquè la missió de l’Església produïsca fruits és necessari que tots la visquem i treballem, no com qui treballa per una causa personal o per aconseguir que es reconegui la pròpia visió de les coses, sinó sentint-nos membres de l’Església del Senyor, germans en la fe, partícips d’una mateixa missió. Les actituds de distanciament en relació amb la resta de la diòcesi, la temptació del judici sobre els altres membres de l’Església no afavoreixen l’evangelització en el nostre món.

El Sínode volia indicar també camins per a l’evangelització. En el moment actual els cristians ens hem de plantejar com estem cridats a realitzar la tasca de l’evangelització. El Papa Francesc, amb els seus signes i les seues paraules ens indica com estem cridats a viure la nova evangelització. Ja el Concili Vaticà II ens recordava que els camins que l’Església ha de recórrer per realitzar la seua missió no poden ser altres que els de Crist:

“Així com el Crist va dur a terme l’obra de la redempció enmig de la pobresa i de la persecució, així l’Església és invitada a seguir aquest mateix camí per tal de comunicar als homes els fruits de la salvació. Jesucrist, «que era de condició divina, es va fer no res: prengué la condició d’esclau» (Fl 2,6) i «essent ric, es va fer pobre» per nosaltres (2Co 8,9). L’Església, semblantment, malgrat que necessiti de recursos humans per acomplir la seva missió, no està constituïda amb vista a buscar la glòria d’aquest món, sinó amb vista a predicar, amb el seu exemple, la humilitat i l’abnegació. El Crist fou enviat pel Pare «a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat» (Lc 4,18), «a buscar i salvar allò que s’havia perdut» (Lc 19,10). L’Església, igualment, cobreix amb afecte tots els afligits per la feblesa humana, més encara, sap reconèixer en els pobres i en els qui sofreixen la imatge del seu fundador pobre i sofrent, s’esforça a trobar remei a la seva pobresa i intenta servir en ells el Crist” (LG 8)

Aquest text del Concili ens prevé de la temptació de servir-nos de mètodes no evangèlics per anunciar l’Evangeli i ens recorda que l’Església ha de testimoniar amb el missatge de salvació el seu desig de servir els homes, i no de voler-los dominar. En les constitucions sinodals, el document III es titula L’Església, poble de servidors. Si volem seguir els camins de Jesús haurem d’anunciar l’Evangeli des d’una gran proximitat a les persones i des d’un sincer desig de servir a tots. Hi ha evangelització quan l’anunci de l’Evangeli va acompanyat d’una gran proximitat i comunió amb les persones a les que va dirigida la Paraula del Senyor. Demanem al Senyor que no ens cansem mai de buscar nous camins perquè, per l’Evangeli, el Regne de Déu sigui realitat en el nostre món.

Que la Mare de Déu, model de la fe, Reina dels màrtirs i Mare de l’Església ens guie en aquest moment en què estem necessitats de viure amb goig i amb il·lusió la tasca de la nova evangelització.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa