Homilia en l’Eucaristia d’acció de gràcies per la Beatificació de 15 sacerdots Operaris Diocesans del Cor de Jesús
-Tortosa, Temple de la Reparació, 14 d’octubre de 2013
-Lectures: Rm 8, 31-39; Mt 10, 17-22.

1. Acció de gràcies a Déu

Sr. director general de la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans, Il·lm. Sr. Vicari General del Bisbat de Tortosa, estimats germans en el sacerdoci. Germans i germanes en el Senyor

Ens hem reunit per a donar gràcies a Déu. Ahir a Tarragona vam viure un esdeveniment d’un gran significat eclesial. Més de 500 germans nostres en la fe, que van donar la seua vida pel Senyor, van ser elevats a l’honor dels altars. Entre ells estan aquest grup de 15 sacerdots pertanyents a la Germandat de Sacerdots Operaris, les restes dels quals es conserven en esta església, prop de les relíquies del què va ser fundador de la Germandat, el beat Manuel Domingo i Sol. La nostra celebració no és per a fer memòria d’uns fets que no deurien d’haver ocorregut, sinó per a donar gràcies a Déu, perquè en aquests germans nostres es manifesta el poder de la seua gràcia. Volem donar glòria a la gràcia de Déu que s’ha manifestat victoriosa en la vida i en la mort d’aquests germans nostres. Volem aprendre la lliçó permanent que ells ens van deixar i convertir aquest aprenentatge en acció de gràcies al Senyor.

La Germandat de Sacerdots Operaris té motius per a donar gràcies al Senyor, perquè ha sigut fecunda en fruits de santedat. També la nostra estimada diòcesi de Tortosa té motius per a donar gràcies al Senyor: 34 dels nous beats van nàixer en pobles de la nostra diòcesi. Tretze d’ells pertanyien a la Germandat de Sacerdots Operaris. El fruit de la santedat és el que enriqueix a tota l’Església. Això no pot més que alegrar la nostra Església.

2. Qui ens separarà de l’amor de Crist? La persecució? L’espasa?

Hem escoltat aquestes preguntes retòriques que es fa Sant Pau en el fragment de la Carta als Romans que s’ha proclamat. Poc després el mateix apòstol respon: “Estic segur que ni mort, ni vida, ni àngels, ni principats… ni cap altra criatura no podrà separar-nos de l’amor de Déu revelat en Crist Jesús, Senyor nostre” (Rm 8, 38-39). Déu ens ha manifestat el seu amor amb tanta claredat en el seu Fill Jesucrist que l’apòstol Pau viu amb la convicció que la persecució, l’espasa o la mort no el podran separar del seu amor.

En aquesta Eucaristia agraïm a Déu el testimoni d’aquests germans nostres, amics seus, que van preferir perdre la vida abans que perdre l’amistat amb Déu. Per a ells el ser amics del Senyor era el tresor mes valuós que havien trobat en la seua vida, era més valuós que la pròpia vida. Per això, van afrontar la mort convençuts que el martiri no sols no els separava de l’amor de Déu, sinó que ocorria precisament el contrari: per la mort eixe amor de Déu i eixa amistat amb Ell arribava a la seua plenitud i a la seua consumació. No sols no van viure la mort com a signe que Déu no els estimava, sinó que la van acceptar convençuts de que era llavors quan eixa amistat amb Ell, que havien cultivat al llarg de tota la vida, es realitzava plenament.

3. “En totes aquestes coses vencem plenament per aquell qui ens ha estimat” (Rm 8, 37).

Agraïm a Déu el testimoni d’aquests germans nostres que no van afrontar la mort com una derrota, sinó com una victòria. Als ulls del món eren vençuts per l’espasa, però en realitat sabem que el màrtir no és un vençut, sinó un vencedor. Eren vencedors ja ací en este món, perquè no es van deixar dominar, esclavitzar o véncer per la por. En el martiri la fe es manifesta com quelcom més fort que la por.

Estem davant d’una força humanament inexplicable. Quan llegim les històries i els processos dels màrtirs de tots els temps no podem deixar de preguntar-nos: Com és possible un testimoni tan clar i tan lúcid de la fe? D’on trauen forces per a açò? Estava la força en ells mateixos? Sant Pau ens respon: Gràcies a aquell que ens ha estimat. És en la unió amb el Senyor on trobem el secret de la seua fortalesa, perquè és la fe viva la que capacita per a fer coses que humanament pareixen impossibles: “Si tinguéreu fe com un granet de mostassa, diríeu a eixa morera:<>, i us obeiria” (Lc 17, 6).

Els màrtirs manifesten en el martiri una fe plena d’una fortalesa i d’una saviesa que supera l’humanament raonable. En l’Evangeli que hem escoltat el Senyor anuncia als seus deixebles les persecucions. Però els diu que no es preocupen del que diran o de com ho diran (Mt 10, 19). Sant Agustí, en un dels seus sermons sobre el martiri de Sant Vicent (Sermó 276), constata que el sant manifestava una saviesa tan gran que pareixia que no era ell el que parlava. A continuació afig que en realitat no era ell el que parlava, perquè el Senyor havia anunciat als seus deixebles que “l’Esperit del vostre Pare parlarà per vosaltres “( Mt10, 20 ).

Agraïm a Déu el poder de la seua gràcia que es va manifestar en la fortalesa i en la saviesa amb què aquests germans nostres van donar testimoni de la fe.

4. “Sereu odiats tots a causa del meu nom” (Mt 10, 22).

“Vos faran comparéixer davant de governadors i reis per la meua causa, per a donar testimoni davant d’ells i davant dels gentils… El que persevere fins al final, se salvarà” (Mt 10, 18. 22). Van perseverar en la prova, van perseverar en el patiment, van perseverar en la fe.

Agraïm a Déu la lliçó que ens van donar i en la que ens van ensenyar l’essència del testimoni cristià, que no consisteix a fer patir als altres per l’Evangeli i per la veritat, sinó a estar disposats a acceptar en el nostre cos el patiment pel Senyor, perseverant enmig de les proves ferms en la fe.

Sant Pere ens diu en la seua primera carta que els cristians hem d’estar sempre disposats a donar raó de la nostra esperança “amb delicadesa i amb respecte” (1 Pe 3, 16). En la majoria dels màrtirs consta que en el moment de patir el martiri perdonaven els seus perseguidors, unint-se d’aquesta manera a Jesucrist que des de la creu demana al Pare el perdó per als seus perseguidors. No hi ha major delicadesa i respecte en el testimoni cristià que perdonar els agressors.

Agraïm al Senyor no sols el fet de la seua mort, sinó com la van afrontar, perquè en el mode de morir es van comportar com a autèntics deixebles del Senyor.

5. La coherència en la vida sacerdotal

Els quinze màrtirs que ens han reunit en aquesta celebració van ser sacerdots, membres de la Germandat de Sacerdots Operaris fundada en la nostra diòcesi pel Beat Manuel Domingo i Sol. Tretze d’ells havien nascut en pobles de la nostra diòcesi, havien estudiat en el nostre seminari com a alumnes del Col·legi de Vocacions Eclesiàstiques de Sant Josep. Tots es dedicaven a educar els joves i acompanyar-los en el seu camí cap al sacerdoci, alguns d’ells en els nostres seminaris major i menor.

Havien donat molts consells i moltes lliçons a altres jóvens que sentien la crida del Senyor al sacerdoci. Però en el moment del martiri van donar la lliçó més important de la seua vida: es van donar a si mateixos. La mort es va convertir per a ells en l’acte sacerdotal més important de tota la seua vida, perquè es va fer realitat plena el que ells havien volgut fer al llarg de tota la seua vida. En efecte, qui sent la crida al ministeri sacerdotal i respon afirmativament, vol entregar-li tota la seua vida al Senyor. La mort es va convertir per a ells en l’últim acte sacerdotal de tota la seua vida. I no sols en l’últim acte cronològicament parlant, sinó en el més important, en l’acte que consumava el seu sacerdoci portant-lo a la seua plenitud. El culte que havien celebrat al llarg de tota la seua vida, es va convertir en un culte existencial, en ofrena i donació de si mateixos. No els llevaven la vida, sinó que ells la van oferir.

Alhora que agraïm al Senyor aquest testimoni d’ofrena sacerdotal, li demanem que el testimoni d’aquests germans nostres suscite en els jóvens que senten la crida del Senyor, el desig de servir-lo i d’entregar la vida per la salvació de tots els homes. Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa