Santa Església Catedral Basílica de Tortosa
Dimarts Sant, 31 de març de 2015

 

– Is 61, 1-3a. 6a. 8b-9
– Sal 88, 21-22. 25. 27
– Ap 1, 5-8
– Lc 4, 16-21

– Il.lm. Sr. Vicari General.
– Excm. Capítol Catedral.
– Estimats germans en el sacerdoci, que dins d’un moment renovareu les promeses que vàreu fer davant del vostre bisbe el dia de la vostra ordenació sacerdotal. Aquesta renovació és especialment significativa per a Mn. Manuel Domènech, Mn. Domingo Escuder, Mn. Isaïes Riba i Mn. José María Subirats, que celebreu el 50 aniversari de la ordenació sacerdotal. I per a Mn. Carlos Castán, que enguany celebres el 25 aniversari. Tots ens unim a la vostra acció de gràcies al Senyor i li demanem que us concedisca la gràcia de viure aquesta renovació de les promeses sacerdotals amb la mateixa alegria i il·lusió amb què les vàreu pronunciar aquell dia.
– Benvolguts diaques i seminaristes.
– Germanes i germans en el Senyor.

1. Una celebració que reforça la fraternitat sacerdotal

La Missa Crismal, que precedeix a les celebracions del tridu sacre i que les prepara, visibilitza sacramentalment la naturalesa més profunda de l’Església, que no és altra que ser un misteri de comunió. El Concili Vaticà II ha emprat una imatge molt suggeridora per expressar allò que l’Església està cridada a ser segons el pla de Déu: Ella és, ha afirmat el Concili, “família de Déu” (LG 6). Aquesta imatge ens ajuda a entendre la seua missió, que no és altra que anunciar l’Evangeli perquè tot el gènere humà, que Déu ha volgut que forme “una sola família”, en la que els seus membres “es tractessin els uns als altres amb esperit fraternal” (GS 24), arribe a convertir-se en “família de Déu” en la que la llei més important siga el manament l’amor (GS 32). L’Església existeix per a què la humanitat “com a família estimada de Déu i de Crist” (GS 32), done glòria a Déu. Per això, la comunió en la caritat és la primera exigència de la vida interna de l’Església. Només en l’àmbit d’una comunió realment viscuda és possible un anunci creïble de l’Evangeli en el nostre món.

Els primers que estem cridats a créixer en aquesta comunió som nosaltres, els qui formem el presbiteri diocesà. Sabem que l’Església no la formem únicament nosaltres. Som conscients que és molt possible que en les nostres parròquies i comunitats haja molts cristians que, en fidelitat a la seua vocació, poden viure la vocació a la santedat amb més interès que molts de nosaltres, perquè l’ordenació sacerdotal no ens fa automàticament més sants que la resta dels cristians. Però no podem oblidar que, per la nostra situació objectiva en l’Església, som com un espill on es miren els cristians. Per això, la crida a créixer dia a dia en l’esperit de comunió eclesial ha d’impregnar la nostra vida sacerdotal i la vida del nostre presbiteri diocesà.

El Concili Vaticà II ens ha recordat que “tots els preveres són units entre ells per íntima fraternitat sacramental” i que “formen un únic presbiteri en el bisbat, al servei del qual són destinats sota el propi Bisbe” (PO 8) . Avui recordem el fonament sacramental de la nostra fraternitat sacerdotal, i és aquest record el que ens ha d’impulsar a créixer en una fraternitat viscuda.

Crec que aquest és un desig de tots i que gràcies a Déu està molt viu en el presbiteri de la nostra diòcesi. Les activitats sacerdotals que celebrem al llarg de tot l’any, l’esperit de col·laboració i ajuda mútua que marca les nostres relacions, la fraternitat real que vivim quan algú passa per moments delicats en la vida de la seua família o en l’exercici del ministeri, són els moments privilegiats en els que de veritat es manifesten els sentiments més autèntics, el respecte d’uns als altres, etc… Actituds que personalment he pogut percebre en el nostre presbiteri diocesà i que són quelcom que ha d’omplir-nos d’alegria.

La celebració d’avui és una invitació a seguir per aquest camí i aprofundir en aquesta fraternitat sacerdotal, fundada en el sagrament de l’orde que tots hem rebut com a do del Senyor per mitjà de l’Església. I el camí no pot ser altre que el de la humilitat en les nostres relacions, que no és altra cosa que considerar a l’altre superior a un mateix. Ningú de nosaltres, si som conscients de les nostres limitacions i les nostres pobreses, podem pensar que tenim més mèrits que un germà en el sacerdoci per a ser cridats pel Senyor. Aquesta actitud ens durà a estar units en l’essencial de la nostra vocació sacerdotal i de la vida eclesial, a relativitzar moltes de les nostres seguretats i a tindre un cor acollidor de tot allò que pot vindre d’un germà en el sacerdoci.

Demanem al Senyor que ens concedisca la gràcia de créixer en el desig que eixa fraternitat objectiva, que té el seu fonament en el sagrament que tots hem rebut, arribe a ser de veritat una fraternitat viscuda.

2. Renovar els compromisos sacerdotals

El caràcter sacerdotal de la nostra celebració es visibilitza també en el moment de la renovació de les promeses sacerdotals. M’agradaria aturar-me i proposar-vos per a la meditació un xicotet detall del text de les preguntes que el bisbe fa als sacerdots per a aquesta renovació. Aquestes preguntes no se centren en el contingut dels compromisos que adquirim davant Déu el dia de la nostra ordenació, sinó en les motivacions i l’esperit amb què estem cridats a viure-les.

En primer lloc, el bisbe pregunta als sacerdots (i per descomptat, s’ho ha de plantejar ell mateix) si refermen les promeses dels deures sagrats que, moguts per l’amor de Crist, acceptaren joiosos el dia de la ordenació sacerdotal. A un món que li costa entendre la vida del sacerdot, nosaltres únicament li podem dir que sols tenim un motiu que justifica el fet d’haver acceptat aquesta opció de vida: ho hem fet per l’amor de Jesucrist. I perquè ho vam fer el dia de la nostra ordenació per l’amor de Jesucrist, ho vivim, no amb tristesa, sinó amb goig. Com ja vam dir al recés de quaresma, la pregunta fonamental que com a sacerdots ens hem de fer cada dia és si estimo a Jesucrist. Si aquest amor es manté viu, el goig en la vivència del ministeri sacerdotal es mantindrà viu. Si l’amor al Senyor es debilita, desapareixerà l’alegria de l’horitzó de les nostres vides. Que les inquietuds, les dificultats de la nostra missió, els entrebancs que puguen aparèixer en la nostra vida, etc… no ens duguen a oblidar la pregunta que cada dia com a sacerdots ens hem de fer: ¿estimo a Jesucrist? ¿continuo estimant a Jesucrist? ¿revifo en la meua pregària i en la meua entrega pastoral l’amor al Senyor? Si l’alegria del meu ministeri està viva és signe de que no s’ha apagat en mi l’amor al Senyor.

En segon lloc, el bisbe pregunta pel desig de ser fidels dispensadors dels misteris de Déu. Tots ens hem d’examinar cada dia sobre la fidelitat en la vivència del nostre ministeri. En aquesta pregunta se’ns recorden els dos criteris que ens ajuden a discernir sobre el grau de la nostra fidelitat a la gràcia rebuda en l’ordenació sacerdotal: ¿Vivim el nostre ministeri sense cap mena d’interessos terrenals i moguts únicament pel zel de la salvació de les ànimes? Els interessos terrenals poden aparèixer en la nostra vida. És aquesta una motivació que cal excloure perquè pot viciar d’arrel tota la nostra vida sacerdotal. Estem davant d’una crida perquè no visquem com aquells pastors als quals Sant Agustí acusa de buscar més els seus propis interessos que els de Crist. Viure amb aquesta motivació, amés que no edifica l’Església, trenca també la fraternitat sacerdotal i la comunió eclesial.

Amés d’excloure aquesta motivació, en la pregunta se’ns recorda que l’únic desig que ha d’inspirar l’exercici diari del nostre ministeri no és un altre que el “zel per la salvació de les ànimes”, el desig de la salvació de tots els homes. Com a sacerdots, servents i amics del Senyor, no pretenem altra cosa que els homes coneguen i estimen a Crist. El Senyor, abans de la seua passió, adreçant-se al Pare, va exclamar: “la vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist” (Jn 17, 3). Aquesta és la passió que ha de moure tota la nostra vida sacerdotal. Que els homes del nostre món coneguen i estimen al Senyor i, per Ell, a Déu Pare, i arriben d’aquesta manera a la vida eterna. El zel per la salvació és el desig que ens ha dur a entregar la nostra vida pels germans els homes. La nostra missió no s’esgota en lo temporal, sinó que mira a l’eternitat.

3. La unció del cos i la unció del cor

En la primera lectura del profeta Isaïes el Messies és presentat com aquell sobre qui reposa l’Esperit del Senyor i com l’enviat “a portar la bona nova als desvalguts… a proclamar l’any de gràcia del Senyor”. En l’Evangeli veiem com eixa paraula profètica es compleix en Jesús. Jesús, l’Ungit per Déu, amb la paraula de l’Evangeli i els signes de salvació, no sols curava els cossos, sinó que tocava el cor dels qui es trobaven amb Ell i els hi obria horitzons d’esperança al cor.

Com a sacerdots estem cridats a ser “ministres de la Paraula i del Sagrament”. Som portadors d’un missatge i d’una gràcia de salvació que vol arribar al cor de les persones perquè experimenten el goig de la salvació. Els olis que beneirem i el Crisma que consagrarem en aquesta celebració són un signe de la gràcia de la salvació que, des del Misteri Pascual de Crist que ens disposem a celebrar, es vessa sobre tota la humanitat i és capaç de renovar el cor del nostre món.

En la nostra forma de viure el ministeri desitgem que la gràcia de la salvació toque el cor de les persones. Per això estem cridats a anunciar l’Evangeli i celebrar els sagraments amb el desig que la Paraula no sols ressone en les oïdes o la unció es redueixi a un gest material, sinó que arriben a ser instruments de salvació.

Això ens exigeix viure el nostre ministeri com els qui han estat ungits, no sols materialment amb el Crisma sinó pel mateix Esperit Sant, amb la certesa que els signes i esdeveniments senzills que constitueixen la nostra vida sacerdotal poden transformar la vida de les persones, apropant-nos a tots amb el mateix amor de Crist i vivint el nostre ministeri amb alegria. ¿Com sembrem l’Evangeli al cor de les persones? ¿Ho fem com a portadors d’una bona notícia o com a mers instruments materials d’unes accions que realitzem mecànicament?

Que les dificultats que en el temps actual experimentem en l’exercici del nostre ministeri no maten l’alegria en la vivència del nostre sacerdoci. D’aquesta manera contribuirem amb la nostra vida a què la unció de la gràcia i el consol de la salvació arribe al cor del món.

A la Verge Maria, Mare del Senyor i Mare de tota l’Església, li encomanem el nostre ministeri i la nostra vida. Que Ella tingue cura de nosaltres, ens encoratge i ens protegeixi de tot perill.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa