SOLEMNITAT DE LA INMACULADA CONCEPCIÓ
Santa Església Catedral de Tortosa
8 de desembre de 2013

Ens hem reunit per a celebrar l’Eucaristia en aquest dia de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu. La Paraula de Déu que l’Església ens proposa per a aquesta solemnitat constitueix una invitació a reflexionar sobre la situació en què es troba el nostre món i cadascú de nosaltres i sobre el designi de salvació que Déu ha pensat per a tota la humanitat i que ja s’ha realitzat plenament en Maria. La Paraula de Déu que hem escoltat ens invita a penetrar en el misteri del pla de salvació de Déu realitzat en Crist i en el paper que exerceix Maria en aquest designi de Déu.

1. El món sota el signe del pecat

En la primera lectura del llibre del Gènesi se’ns narra el diàleg entre Déu i els nostres primers pares després del pecat original, un diàleg que es desenvolupa tot ell sota el signe del pecat. En les reaccions dels personatges i en les seues paraules descobrim els efectes que el pecat ha causat en el cor de l’home. Aquest se sent despullat: sap que, per molt que vulgui, no podrà mai ocultar-li a Déu la veritat de la seua vida, que per molt que es vulgui enganyar a si mateix, a Déu no el podem enganyar. L’home, després de pecar, sent vergonya davant de la possibilitat de trobar-se amb Déu, fuig de la seua presència. Apareix en el seu cor la por de Déu. Brolla la desconfiança respecte de Déu. Vergonya, por, desconfiança i allunyament de Déu.

En el relat ens trobem amb un altre element que mostra la culpabilitat de l’home: ningú no vol ser responsable del seu pecat. Aquest fet mostra la culpabilitat de tots. Quan Déu fa veure a l’home que coneix la veritat de la seua vida i el que hi ha en el fons del seu cor, la reacció d’aquest no és una altra que eludir la seua pròpia responsabilitat. Adam responsabilitza a Eva del que ha succeït i aquesta a l’engany de la serp.

El missatge d’aquesta primera lectura té un valor permanent. Ens ajuda a descobrir els signes del pecat que estan presents en el nostre món: No tenim a vegades la sensació que el nostre món és incapaç d’afrontar la veritat del que viu? No vivim en un món que moltes vegades té por de plantejar-se la seua veritat davant de Déu? No pareix que és més còmode per a l’home mantindre’s en l’engany que tota novetat és progrés per a la humanitat i tanquem els ulls a les conseqüències que certs valors i comportaments puguen tenir en el futur per a l’home? Potser no vivim en un món que vol fugir de la presència de Déu, pensant que allunyant Déu es viu amb més comoditat? No vivim en una cultura que s’ha instal·lat en la desconfiança respecte a Déu, sospitant que el que Déu vol per a l’home no el condueix a la felicitat? Vergonya, por, desconfiança, allunyament de Déu i acusar-nos mútuament de ser els responsables dels mals que hi ha en el nostre món trencant d’aquesta manera la fraternitat entre els homes, són signes de la presència del pecat en el nostre món.

Si el diàleg acabés aquí no hi hauria lloc per a l’esperança en el nostre món. Ara bé, la conversa no acaba amb una paraula de condemna, sinó amb un anunci esperançat per a l’home. Un descendent de la dona esclafarà el cap de la serp quan aquesta intente mossegar el seu taló. Ja des del primer moment Déu ens anuncia que el pecat no té l’última paraula sobre l’home i sobre el món i que per això, l’horitzó del nostre món no és un horitzó tancat a l’esperança.

2. El designi de Déu sobre l’home

El text de la carta als Efesis ens recorda que el significat del primer anunci de salvació en els orígens de la humanitat s’aclareix a la llum del misteri de Crist. En Crist Déu no sols ha volgut esclafar el poder del pecat sobre el món, sinó que ens hi ha beneït “amb tota mena de béns espirituals i celestials”. A la llum del que ha ocorregut en la història de la salvació, podem dir que l’actuar de Déu es regeix per la llei de la gràcia. El pecat no ha servit perquè Déu deixa d’estimar l’home, sinó que ha estat ocasió perquè Déu li mostre el seu amor i el seu desig de salvació amb més claredat. Tota la història de la salvació és una història de gràcia. Déu ens ha concedit gràcia rere gràcia: abans de la creació del món Déu ens va triar perquè fórem sants. Per pura iniciativa seua ens ha destinat en Crist a ser els seus fills. La gràcia de Déu s’ha desbordat generosament sobre nosaltres en Crist. I amb Crist hem heretat també nosaltres. Déu vol que arribem a compartir el mateix destí de Crist.

Davant de tanta gràcia únicament una resposta és possible: l’agraïment, la benedicció i la lloança a Déu. El significat d’aquell enigmàtic anunci de salvació és molt més gran del que ningú hagués pogut imaginar. La gràcia i l’amor de Déu a l’home, malgrat el seu pecat, és molt més abundant del que qualsevol hagués pogut pensar.

3. Maria en el centre del designi de Déu

Perquè aquest designi de Déu sobre l’home pogués arribar a ser realitat, Déu vol establir una aliança d’amor amb la humanitat. La Mare de Déu fa la seua aparició en la Història de la Salvació en el moment en què Déu vol realitzar d’una manera definitiva la seua aliança d’amor amb els homes. En el text evangèlic d’aquesta solemnitat hem escoltat el relat del moment en què Déu estableix aquesta aliança d’amor amb la humanitat, una humanitat que està tota ella representada en Maria.

A diferència d’Eva, Maria se’ns presenta com una persona de gràcia. La litúrgia d’avui ens invita a establir una contraposició entre els signes del pecat que es mostren en el comportament dels nostres primers pares i els signes de la gràcia que es manifesten en el comportament de Maria.

Si en la primera lectura hem escoltat la narració d’un diàleg que succeeix sota el signe del pecat, en l’Evangeli hem escoltat la narració d’un diàleg que succeeix sota el signe de la gràcia. L’àngel es dirigeix a Maria anomenant-la “plena de gràcia”. Enfront de la supèrbia que origina el pecat, Maria se’ns presenta com un exemple de petitesa i humilitat davant de Déu. Enfront d’un home que s’amaga de Déu, Maria es presenta davant d’Ell des de la pura obertura i disponibilitat a la seua voluntat. Enfront d’un home que descobreix en la veritat de la seua vida els efectes del pecat, Maria es presenta com un espill net que transparenta perfectament i sense cap taca la gràcia de Déu. Enfront de la desconfiança de cara a Déu que origina el pecat, Maria es presenta amb una confiança absoluta en Déu, el seu Salvador. Enfront de la por, la disponibilitat de Maria és expressió d’un amor absolut i incondicional a Déu, el seu Salvador. Humilitat, un cor net, confiança, obertura i disponibilitat, entrega total, amor a Déu, fidelitat al llarg de la seua vida són els signes evidents de la criatura que viu sota el signe de la gràcia de Déu.

La reacció de Maria davant les paraules de l’àngel contrasten amb la reacció dels nostres primers pares davant les paraules de Déu. Si Maria ha reaccionat així és perquè l’element determinant de la seua vida no és el pecat, sinó la gràcia de Déu. Ella és una criatura de gràcia des de el moment de la seva concepció. Ella no ha conegut el pecat.

4. La nostra vida entre el pecat i la gràcia

La comparació entre aquests dos diàlegs ens revela el que és la situació de la humanitat, la història del nostre món i la vida de cadascú de nosaltres. Una història que succeeix entre l’experiència del pecat i la vivència de la gràcia, una vida en què hi ha signes que ens recorden que pertanyem a una humanitat necessitada de redempció i en la que descobrim que la gràcia de Déu també està actuant en la nostra vida. En aquesta lluita es troba la humanitat mentre camina cap a la seua meta.

En aquest caminar, la litúrgia d’aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció ens convida a mirar Maria. Sant Bernat, en un dels seus sermons comentant el relat de l’Anunciació que hem escoltat en l’Evangeli d’avui, ens invita a invocar el seu nom quan s’aixequin els vents de les temptacions, quan ens vegem arrossegats contra les roques de l’abatiment, quan siguem bandejats per les onades de la supèrbia, de l’ambició, de l’enveja, quan l’avarícia o la seducció carnal sacsegen la nau de l’esperit, quan en la nostra vida aparega la tristesa, l’angoixa o el dubte, etc… que no es tanqui la nostra boca al nom de Maria, que no s’absenti del nostre cor, perquè si ella ens sosté no ens afonarem en el pecat i si ella ens protegeix, no tenim res a témer. Cada vegada que aparega en la nostra vida un signe del pecat, la invocació del nom de Maria produirà un signe de la gràcia de Déu en el nostre cor.

5. Conclusió

Estimats germans: Que aquesta celebració, en la que contemplem Maria plena de joventut i de bellesa, desperte en nosaltres el desig de santedat, de que en la nostra vida es manifesten la humilitat, la confiança, la obertura i disponibilitat, la entrega total, l’amor a Déu i fidelitat. Aquests són els signes que ens mostren que Maria és la plena de gràcia i que nosaltres vivim sota el signe de la gràcia i de l’amor de Déu. Que aquest sigui el fruit més important d’aquesta solemnitat. D’aquesta manera ens prepararem millor a la celebració del naixement del Senyor, perquè el rebrem tal com ella el va rebre.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa