Homilia en la celebració de Divendres Sant

Santa Església Catedral Basílica de Tortosa
3
d’abril de 2015

 

-Is 52, 13- 53, 12
-Sal 30
-Heb 4, 14-16; 5, 7-9
-Jn 18, 1- 19, 42

– Il.lm. Sr. Vicari General
– Excm. Capítol Catedral
– Germans sacerdots
– Benvolguts germans i germanes

1. Meditar

En la celebració d’avui hem escoltat amb respecte i devoció el relat de la passió del Senyor segons Sant Joan. Com totes les narracions de la passió, és un relat ric en detalls. Per ajudar-los a centrar la nostra meditació els ofereixo unes reflexions breus sobre dos d’aquests detalls.

Al llarg de la Passió, sense que els personatges que intervenen en els esdeveniments siguen moltes vegades conscients, es va revelant, inclús en els moments de la màxima humiliació, la identitat més profunda de Crist. L’interrogatori i procés de Pilat és d’un gran dramatisme perquè revela la contradicció interna que està vivint el procurador romà. Està convençut de la innocència de Crist i vol convèncer els jueus. Per això, com els jueus no han entrat en el pretori per no incórrer en impuresa, Pilat està constantment sortint del pretori i entrant per interrogar Jesús. Cada vegada que surt ho fa per intentar convèncer els jueus de la innocència de Crist. Però cada vegada entra més pressionat per condemnar-lo. Quan està dins interroga Jesús per a descobrir qui és en realitat el Senyor. El desconcert creix en ell tant quan està fora com quan està amb Jesús.

En dos de les sortides, treu a Jesús i el mostra al poble. En una d’elles, els diu: “Ecce homo” (Jn 19, 5). En la darrera sortida, quan el treu novament, immediatament abans d’entregar-lo perquè el crucificaren, els diu: “Ecce rex vester” (Jn 19, 14). Eixe Jesús que ha sigut condemnat injustament és “l’home”. En paraules del Concili Vaticà II, podem afirmar que és “l’home perfecte” i així se’ns mostra en la seua passió. La perfecció de la seua humanitat s’ha manifestat en la manera de viure i ara es manifesta en la manera de morir. Ha passat pel nostre món fent el bé; no va venir per a ser servit, sinó per a servir i donar la vida en rescat per molts; durant la seua vida va estimar els seus que eren al món. L’hora de la mort no el porta a afonar-se, ni a deixar d’estimar o de fer el bé, ni a tornar-se enrrere en el seu desig de servir. La seua coherència ha arribat fins al final. Ell es manifesta com l’home, com el que hauria de ser tot ésser humà. Ell ens mostra el camí de la verdadera humanitat. És l’home perfecte.

En l’última sortida Pilat el presenta com el Rei. Ha estat el tema principal de l’interrogatori i del procés davant del Procurador romà. Jesús ha confessat la seua reialesa: “Tu ho dius, jo sóc rei” (Jn 18, 37). Però el seu regne, a diferència dels regnes d’aquest món, no se serveix de la violència (Jn 18, 36), sinó que es realitza a partir del testimoni que Ell ha donat de la veritat (Jn 18, 37). La veritat es contraposa a la violència. Ell, que ha donat testimoni de la veritat amb la seua vida, va a mantindre’s fins a la mort en eixe testimoni en favor de la veritat. A pesar que la mentida i la violència pareixen més eficaços per assolir els objectius que ens proposem, Jesús es manté fidel a la veritat, amb una fidelitat que el porta a acceptar el sofriment i la mort per ella. En un món que se serveix tantes vegades de la violència per a imposar la veritat, Jesús no segueix eixe camí. El seu testimoni consisteix a donar la vida per la veritat.

2. Escoltar

En segon lloc els invito a escoltar les paraules de Jesús al llarg de la seua passió. De les set paraules que Jesús pronuncia en la creu, l’evangelista Joan ens n’ofereix tres: Les paraules que dirigeix a la Mare (“Mare, aquí tens el teu fill”) i al deixeble estimat (“aquí tens la teva mare”); el crit “tinc set” i, al final, la declaració “Tot s’ha complert”. Al·ludim breument a la primera de les tres.

Els deixebles han abandonat el Senyor, però Ell no ha abandonat els seus deixebles. La primera d’aquestes paraules està dirigida a la Mare i a ella li confia la sort dels deixebles, de tota l’Església, representada en el deixeble estimat. Jesús no està preocupat fonamentalment per Maria, perquè no dubta de la seua fe. Està preocupat per la fe dels deixebles i li encomana a Maria que tingui cura d’ells. Als deixebles ens dirigeix una invitació perquè veiem en ella la nostra mare, el model de la fe viva. Maria al peu de la creu està patint, però esta creient. El seu dolor és tan gran que no ens el podem imaginar. La litúrgia cristiana posa en boca de Maria les paraules del profeta en el llibre de les Lamentacions: “Vosaltres, els que passeu pel camí, mireu i vegeu si hi ha dolor com el dolor que m’atormenta” (Lm 1, 12). Però la seua fe és més gran. Ella és en aquest moment l’única llum de fe i d’esperança que li queda a l’Església i al món en l’espera de la Pasqua. Que la llum de la fe de Maria enmig de tanta foscor, il·lumine les nits de la nostra vida i ens ajudi a viure-les des de la llum de la pasqua. Que, mentre esperem la resurrecció, la fe de Maria ens sostingui en tots els moments de la nostra vida.

3. Adorar

La litúrgia del Divendres Sant és tota ella una invitació a no romandre com a espectadors que contemplen un drama des de fora. En la seua sobrietat està plena de gestos i de signes que poden arribar a commoure el cor dels qui participem en ella. La celebració comença amb un gest que, en el seu silenci, és eloqüent: al començament, el celebrant es prostra sobre el sòl, mentre l’assemblea litúrgica, de genolls, prega en silenci. Durant la proclamació de la Passió del Senyor, en el moment en què l’evangelista narra la mort, s’interromp la lectura i tornem a pregar en silenci de genolls. Dins d’un moment, quan la creu s’exhibeixi i es mostre al món com el lloc de la reconciliació entre Déu i la humanitat, escoltarem la invitació a acostar-nos a adorar-la.

Són gestos en els que la litúrgia ens invita a expressar els sentiments que invadeixen el cor de l’Església quan se situa davant del drama de la creu: consternació davant del que els homes som capaços de fer i admiració davant del que Déu ha fet per nosaltres. El dolor pel pecat del món i l’admiració davant de la grandesa de l’amor de Déu s’uneixen en aquesta celebració.

L’adoració de la creu és la resposta plena de dolor i d’amor que l’Església vol dirigir-li al Senyor quan reviu, any rere any, el drama de la seua passió sota el vel dels ritus i dels símbols de la litúrgia. Que la celebració d’avui ens ajude a tindre els mateixos sentiments de Crist Jesús.

4. Intercedir

La litúrgia de la Paraula d’avui conclou amb l’Oració Universal, que en aquesta celebració adquireix una solemnitat inusual. Avui l’Església no vol pregar únicament per ella mateixa, sinó que ho vol fer per tots, no vol oblidar-se de ningú i ens invita a unir-nos a eixa oració. Darrere d’aquest signe hi ha un motiu teològic: Crist no va morir únicament per salvar a l’Església, sinó per salvar a tota la humanitat. Ell va intercedir en la creu pels pecadors i va suplicar el perdó per als seus perseguidors i ara, en la glòria del Pare, continua intercedint per nosaltres davant d’Ell. Nosaltres ens volem unir a eixa oració de Crist, volem que la nostra oració siga l’expressió de l’oració del Senyor en la seua passió.

L’oració té un caràcter universal: abasta a cristians i no cristians, a creients i no creients, a les autoritats i als que pateixen per qualsevol causa. A tots, perquè la salvació és per a tots i desitgem que arribi a tots. I és oració, perquè sabem que qui salva el món és Crist, i únicament Crist. L’Església i, en ella, cada un dels cristians, estem cridats a ser instruments d’eixa salvació. Avui preguem en forma de súplica, perquè eixa salvació és gràcia del Senyor, quelcom que no tenim dret a exigir. Únicament ho podem suplicar.

Que el Senyor ens concedeixi a nosaltres i a tot el món, especialment a aquells que pels seus sofriments estan més units al misteri de la seua creu, la gràcia de la seua salvació.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal,
Bisbe de Tortosa.