Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa
en la Missa de la Cena del Senyor

Santa Església Catedral de Tortosa, 13 d’abril de 2017
Dijous Sant

– Lectures:
1a: Ex 12,1-8.11-14
Salm: 115,12-18
2a: Lc 11,23-26
Ev: Jn 13,1-15

 

M.I. Srs. canonges del capítol catedralici
Germans en el sacerdoci
Germanes i germans tots en el Senyor

1. Jesús desitja menjar la pasqua

Aquest vespre tota l’Església recorda l’última Cena del Senyor amb els seus deixebles. Per això, tots els qui participem en la celebració de l’Eucaristia ens traslladem espiritualment a eixe moment. Som com aquells deixebles de Jesús que, asseguts amb Ell, l’acompanyen en aquest moment que suposa l’inici de la seua pasqua personal, del seu pas d’aquest món al Pare.

En primer lloc us convido a entrat en el cor de Jesús: com vivia Ell eixe moment? L’Evangelista Sant Lluc ens diu que el Senyor, abans de començar el sopar va dir als seus deixebles: “Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió!” (Lc 22,15). Jesús sap que ha arribat el moment decisiu, l’hora en la qual tot el que havia estat la seua vida, no únicament s’acaba, sinó que arriba a plenitud. Viu eixe moment “desitjant” arribar fins a la fi. Eixe desig és el signe de què vol demostrar als qui “sempre havia estimat” “fins a quin punt els estima” (Jn 13,2). El desig de menjar la Pasqua és el desig de beure el calze de la seua passió perquè l’amor el porta a implicar-se totalment en aquesta hora. Aquest vespre contemplem Jesús, que no sols va a la mort sinó que vol donar la vida.

I nosaltres? Tenim el mateix desig d’estar amb Jesús participant de la seua taula? Tenim el mateix desig de donar-ho tot per Ell, ja que Ell ha tingut el desig de donar-se totalment per nosaltres? No es troba Jesús tantes vegades amb la indiferència de tants cristians que diuen creure en Ell, però que en el fons pensen que no val la pena un compromís tan gran?

2. Dos gestos sorprenents

Portat pel seu amor Jesús realitza dos gestos que per als deixebles deurien resultar molt sorprenents. Segurament ni els imaginaven ni els esperaven: Jesús, el Messies, el Senyor, s’abaixa, s’inclina, es doblega davant d’ells i s’agenolla per rentar-los els peus. La reacció de Pere és la d’aquell que no entén el que Jesús fa ni el que vol dir. Té la imatge d’un Jesús triomfador. Per a ell és el Senyor i, en la seua mentalitat, és ell qui deuria de rentar els peus de Jesús. Què es pot esperar d’un messies que en lloc de donar ordres es posa a rentar els peus dels seus seguidors? Pere, portat del seu amor al Senyor, considera que allò és indigne de la seua majestat i no vol deixar-se rentar per Ell. Jesús en canvi, al rentar els peus dels seus deixebles està indicant-nos que ha volgut fer-se el nostre servidor; que no havia vingut al món a fer-se servir sinó a servir a tota la humanitat. No únicament s’ha fet el nostre germà, ha volgut fer-se el nostre esclau.

Però fins a quin punt arriba el seu servei? Fins a donar la vida. La postura interior de Jesús, expressada en el lavatori dels peus, pren cos quan després pren el pa i la copa de vi, i els dóna als deixebles amb unes paraules també sorprenents: el pa és el seu cos entregat i el vi la seua sang vessada per ells i per molts, per una multitud que vol incloure tots. Ara entenem que el desig de Jesús de menjar el sopar Pasqual amb els seus deixebles era desig de servir; de dir-los, amb paraules i gestos, que els estima tant que va a donar la vida per ells.

Quina és la reacció dels deixebles? En la seua sorpresa, no ho entenen, ho entendran més tard. I la nostra? No estem tan habituats a escoltar, a participar en l’Eucaristia, que hem perdut el sentit de la seua grandesa, del gran tresor d’amor que inclou? En l’Eucaristia està tot l’amor del Senyor. Després de donar el seu cos i la seua sang, és a dir, la seua persona, ja no pot fer res més gran per demostrar-nos com ens estima. Són gestos que si no ens sorprenen és perquè estem apegats als nostres interessos, als nostres egoismes; és perquè no volem deixar-nos qüestionar. La nostra vida és més tranquil·la i més còmoda si, en lloc d’entrar en el sentit d’aquests signes, mirem a l’altre costat.

3. El poder renovador de l’amor

Després de rentar els peus Jesús diu: “Si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres” (Jn 13,14). Qui pot fer cas d’aquestes paraules del Senyor? Aquell que s’ha deixat rentar per Ell perquè vol ser dels seus. Qui es deixa estimar i perdonar per Jesús és una criatura nova, se sent interiorment empentat a viure com Ell i a fer-se servidor dels altres. No és una llei imposada des de fora, és lo que li naix de dins a qui vol ser de Crist. L’amor de Crist canvia el cor de les persones i les porta a estimar com Ell.

Eixe és el camí que renova el cor de les persones i que pot transformar el nostre món. Un món nou no vindrà ni de la força ni del domini. Aquests no porten a l’autèntic amor, més bé desperten desconfiances i desig de venjances. La pau basada en la por no és autèntica, no porta a un món millor. És la pau de Crist, el seu camí de servei i d’entrega, lo que transforma el món. El poder i la força, el domini i la defensa dels propis interessos com a norma, el que fan és perpetuar el món vell, dificultar el creixement del regne de Déu.

Demanem al Senyor aquesta vesprada que ens done un cor renovat pel seu amor, per eixe amor “ardent” que el Senyor va voler mostrar als seus amics la vespra de la seua mort.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa