Missa de la Cena del Senyor

Santa Església Catedral Basílica de Tortosa
Dijous Sant, 2 d’abril de 2015

 

– Il.lm. Sr. Vicari General
– Excm. Capítol Catedral
– Benvolguts germans en el sacerdoci
– Benvolguts germans i germanes en el Senyor

1. L’hora decisiva de la vida de Jesús

El text de l’Evangeli de Joan que s’acaba de proclamar ens situa en el context que dóna sentit a la celebració de l’Eucaristia en la tarda del Dijous Sant: Jesús sabia que ” havia arribat la seva hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare” (Jn 13, 1). És l’hora en què ha de dur a compliment la seua missió salvadora, aquella hora per la qual Ell havia vingut al món (Jn 12, 27), és l’hora de la seua exaltació, l’hora en la qual ha de deixar el món per tornar al Pare (Jn 16, 28).

És un moment de gran intensitat. És el moment més decisiu de tota la seua vida. Ara sap que la seua voluntat d’obediència a la voluntat del Pare i de servei d’amor als homes ha d’arribar fins a l’extrem. És l’hora de la decisió definitiva, en la qual el Senyor va a donar-ho tot i ha d’arribar fins al final. Jesús és conscient que aquesta última etapa de la seua vida passa per la creu i que, per fidelitat a la voluntat del Pare, ha d’encaminar-se cap a ella. És per al Senyor un moment difícil: la seua ànima està agitada (Jn 12, 27).

És també l’hora en què els amics han d’acomiadar-se per viure el drama de la separació. Sap que aquest fet serà també per als seus deixebles un moment difícil d’entendre i una prova molt dura d’acceptar, una situació que torbarà el seu cor (Jn 14, 1). En aquest moment el Senyor ha de disposar-se interiorment per començar el camí de la creu, i ha d’enfortir el cor i la fe dels seus perquè puguin suportar la prova de la separació i la solitud que els causarà la seua absència d’aquest món.

2. L’Eucaristia, ofrena de sí mateix i testament del seu amor

En aquesta nit en què “havia de ser entregat” (1Co 11, 23), compartint tots aquests sentiments amb els seus deixebles, Jesús “prengué el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial». El mateix va fer amb el calze, després de sopar, dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial»” (1Co 11, 24-25).

En aquesta narració de la institució de l’Eucaristia, que ens ha transmès Sant Pau en la Primera Carta als Corintis, i que s’ha proclamat en la nostra celebració, destaquen dos detalls que no ens poden passar per alt si volem entendre el significat que Jesús va voler donar a aquest gest. El Senyor “havia de ser entregat”. Però abans que succeeixi això, Ell pren el pa, el parteix i diu que aquest pa és “el seu cos, ofert per nosaltres”. Abans de ser entregat, el Senyor s’ha entregat a si mateix.

A Jesús van a llevar-li la vida. Ell ho sap i, malgrat això, ha estat fidel a la seua missió i a la voluntat de Déu. Per això, a Ell no li lleven la vida, sinó que la dóna voluntàriament. La seua mort violenta va ser una injustícia més de les moltes que es cometen al nostre món, però va anar més enllà. El Senyor va transformar la mort violenta que s’apropava en una donació de si mateix, en un sacrifici voluntari, en una ofrena de la pròpia vida. I ho va fer “dient l’acció de gràcies” (1 Co 11, 24). No s’encamina cap a la mort com qui veu que li ve una desgràcia inevitable i no pot fugir d’ella, sinó fent del lliurament de la seua vida el suprem acte d’amor al Pare i als homes. És aquesta transformació amorosa de la mort violenta en un sacrifici voluntari, lo que fa de la creu un misteri de salvació. És l’amor lo que salvarà al món. En el moment decisiu, en l’hora suprema de la veritat, Jesús ho dóna tot, es dóna a si mateix. En l’Eucaristia dóna gràcies al Pare per tot el que ha estat la seua vida i pel que va a ser la seua mort: el moment suprem de la glorificació del Pare.

Hi ha un segon detall. En instituir l’Eucaristia, Jesús diu als seus deixebles que el pa és el seu cos “entregat per vosaltres”. La seua entrega és ofrena de si mateix al Pare en favor nostre. L’Eucaristia és el testament de l’amor de Crist, d’un amor que l’havia acompanyat al llarg de tota la seua vida i que en aquesta hora arriba “fins a l’extrem” (Jn 13, 1). Quan als homes ens arriba el moment de sortir d’aquest món fem un testament en el qual deixem les nostres coses i els nostres béns a les persones estimades. També en el moment de la seua partida, Jesús vol deixar als seus deixebles el testament del seu amor. Però no els deixa béns, sinó que es dóna a si mateix. D’aquesta manera ens mostra fins on ha arribat el seu amor envers nosaltres. L’Eucaristia és un testament, és un regal que el Senyor ens ha fet abans de passar d’aquest món al Pare, el gran tresor que Ell ens ha deixat. No és quelcom de gran valor material, és un element insignificant per aquell que no coneix el Crist o no té fe, però per a nosaltres els cristians és un tresor d’un valor incalculable, perquè en aquest sagrament, ha dit el Concili Vaticà II, “hi ha tot el bé espiritual de l’Església… el mateix Crist, la nostra Pasqua i Pa vivent” (PO 5).

Qui ha conegut en la seua vida l’amor de Crist, no pot més que valorar el signe i el testament d’aquest amor. Qui no sent estima pel sagrament de l’Eucaristia és, segurament, perquè no ha arribat a conèixer la profunditat i la grandesa de l’amor de Crist.

3. Acollir l’amor de Crist.

Després de distribuir el pa i el calze entre els seus deixebles, Jesús els mana: “feu això, que és el meu memorial”. Cada vegada que els cristians ens reunim, com fem aquesta tarde, per a la celebració de l’Eucaristia, estem fent memòria del seu amor. I en fer memòria agraïda d’aquest amor que el va dur a entregar la seua vida, l’acollim en la nostra vida i ens fem instruments d’aquest amor per al món.

Un cristià no és algú que es considera a si mateix millor que els altres, sinó algú que se sap necessitat de l’amor de Crist. En l’Evangeli que s’ha proclamat fa un moment, hem escoltat un diàleg entre Jesús i Pere. Jesús vol rentar-li els peus i aquest es resisteix. Certament en l’actitud de Pere hi ha un element humanament comprensible. No vol que el Senyor s’humiliï davant d’ell, no se sent digne de que el Senyor li renti els peus, li sembla una bogeria. Però el Senyor li diu a Pere: “Si no et rento, no tindràs part amb mi” (Jn 13, 8). Jesús li prega a Pere que tingui la humilitat de deixar-se estimar per Ell. Aquesta és la grandesa del missatge de Jesús: lo primer que ens demana no és que li mostrem les nostres qualitats, ni les nostres fortaleses, ni que li demostrem fins on estem disposats a treballar o a sofrir per Ell, ni que li donem tot lo nostre… Lo primer que el Senyor ens demana és que ens deixem estimar per Ell. Per “tenir part amb Ell” no ens demana més que ens deixem estimar per Ell, que ens deixem perdonar per Ell, que tinguem la humilitat d’acollir el seu amor.

Celebrar l’Eucaristia és un acte d’humilitat i de gratitud al Senyor. És tenir la humilitat de saber-nos necessitats del seu amor i d’agrair-lo sempre. Estem vivint un temps en l’Església en el qual molts cristians han abandonat l’Eucaristia. És una situació que entristeix la vida de l’Església. És expressió de la mentalitat d’un món orgullós i autosuficient que pensa que no està necessitat de l’amor de Crist. Però si no ens deixem estimar per Crist no podem tenir part amb Ell. Qui s’allunya de l’Eucaristia se separa de la comunitat i acaba distanciant-se de Crist. El Senyor, que va suplicar a Pere que es deixés rentar per Ell, ens demana que no siguem indiferents al seu amor, que tinguem la valentia d’acollir-lo i de rebre aquest testament del seu amor.

Però el Senyor no ens demana que acollim aquest amor d’una manera egoista, pensant que la seua gràcia ens ha de portar a considerar-nos superiors als altres. Vol que l’acollim perquè puguem ser instruments del seu amor per al món: “Si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres” (Jn 13, 14). L’Eucaristia és viscuda amb autenticitat quan ens transforma i ens du a superar el nostre egoisme fent de nosaltres instruments de l’amor de Crist.

4. Proclamar la seua mort fins que torni

“Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui” (1Co 11, 26). En l’Eucaristia no només acollim el do de l’amor de Crist, sinó que l’anunciem al món fins que Ell torni. L’Església té la missió d’anunciar l’Evangeli a tots els homes i en tots els temps, fins que el Senyor torni. L’Eucaristia és el moment més important d’aquest anunci. Per això és el centre de tota la vida de l’Església. Tot neix de l’Eucaristia i tot acaba en ella.

Sense l’Eucaristia l’Església es convertiria en una societat humana que, a poc a poc, aniria morint i esvaint-se. Ella viu i creix per l’Eucaristia, perquè de l’Eucaristia raja cap a ella, com d’una font, la vida de la gràcia. Si l’Església abandona l’Eucaristia, a poc a poc va morint i l’anunci de l’Evangeli es torna estèril. L’Eucaristia és proclamació, anunci de Crist i del seu amor a un món que sense aquest amor es convertiria en un món inhabitable.

Hem entrat en la nit en la que Jesús anava a ser entregat a la mort. Ens hem assegut a la taula amb Ell. Que sapiguem estar al seu costat en la seua passió i en la seua creu, per poder arribar a viure el goig de la seua resurrecció.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa