Any Sant de la Misericòrdia

 Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa
en la celebració del Jubileu de les parròquies de l’arxiprestat del Baix Ebre

Santa Església Catedral de Tortosa, 28 de febrer de 2016

 

– Diumenge III de Quaresma (Cicle C)
– Lectures:
1ª: Ex 3,1-8a.10.13-15
Salm 102, 1-8.11
2ª: 1Co 10,1-6.10-12
Ev: Lc 13,1-9

Il.lm. Sr. Vicari General
Germans en el sacerdoci
Arxiprest, Rectors de les parròquies de l’arxiprestat del Baix Ebre
Diaques, seminarista
Germans i germanes tots en el Senyor

1. Déu d’amor i de misericòrdia

En el camí de la Quaresma que estem recorrent aquest Any de la Misericòrdia, la Paraula de Déu que s’acaba de proclamar ens presenta el rostre d’un Déu misericordiós.

Un Déu misericordiós que, com hem sentit en la primera lectura, ha escoltat el clamor del seu poble que viu sota l’esclavatge d’Egipte; un Déu misericordiós perquè el crit del seu poble li toca el cor i decideix actuar alliberant-lo del domini i de l’opressió que està sofrint sota el faraó i els egipcis. I per això ha escollit Moisès, a qui li revela el seu Nom i li confia la missió de treure el seu poble d’Egipte.

És un Déu misericordiós també perquè, com hem escoltat en la segona lectura, no únicament el treu de l’esclavitud d’Egipte sinó que el condueix, el guia pel desert, cuida d’ell, el protegeix amb el núvol, el fa passar el Mar Roig i, al llarg del seu caminar pel desert, l’alimenta amb el mannà i li dóna aquella aigua que brollava de la roca. Tot això és signe de què estima el seu poble, eixe poble que camina pel desert fins arribar a la Terra Promesa.

I finalment es mostra també com un Déu misericordiós perquè malgrat les infidelitats del poble, malgrat que moltes vegades no produïm els fruits que deuríem, té paciència amb nosaltres. En l’Evangeli hem escoltat que, si bé en un primer moment, al veure que la figuera no produeix fruit, decideix tallar-la, davant la súplica del vinyater li dóna un temps per veure si cuidant-la més aconsegueix que produïsca fruits. És un Déu de misericòrdia perquè, fins i tot quan no produïm fruits de vida cristiana, no ens condemna ràpidament, no ens aniquila, ans al contrari, encara ens cuida més: cava la terra, la fema i fa tot el possible perquè produïsca fruits abundosos.

El nostre Déu es mostra com un Déu de misericòrdia en l’inici de l’obra de la salvació, alliberant el seu poble; en el caminar d’Israel pel desert, emparant-lo i alimentant-lo; i en la seua paciència, que és la nostra salvació.

2. L’Església, poble del que Déu ha tingut misericòrdia

En la segona lectura Sant Pau ens diu que tots els esdeveniments de l’Èxode eren com una figura: el núvol i el mar eren signe del baptisme. L’aliment i la beguda espiritual que el poble va rebre en el seu caminar pel desert, eren signes de l’aliment que és Crist en el nostre caminar. Sant Pau està dient que nosaltres som el poble del que Déu ha tingut i té misericòrdia, perquè de la mateixa manera que Israel va ser batejat per Moisès en el núvol i en el mar, nosaltres hem estat batejats en les aigües baptismals. A l’igual que aquell poble va ser alimentat en el desert amb l’aliment i la roca que li calmava la set (Sant Pau ens ha dit que aquella roca era Crist), nosaltres som alimentats també en el nostre caminar com a poble de Déu per l’aliment de l’Eucaristia, que és el mateix Crist.

Nosaltres som el poble del que Déu ha tingut i té misericòrdia, però això no significa que ja estem totalment lliures del pecat. La segona lectura acaba amb una admonició: “els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure” (1Co 10,12). No tenim la seguretat que serem fidels a tants regals que el Senyor ens ha fet. Per això, a més de mostrar-nos el rostre d’un Déu misericordiós, la Paraula d’avui ens exhorta també a la conversió, a què estem atents. Que Déu hagi tingut misericòrdia de nosaltres no significa que no podem tornar a recaure en el pecat, no significa que no podem tornar a la vida passada. Per això en la Paraula de Déu que avui hem escoltat se’ns ofereixen algunes reflexions. Som el poble del que Déu ha tingut i té misericòrdia i som també un poble que constantment ha de viure camins de conversió per tornar a Ell, perquè ¡és tan fàcil abandonar el seu camí! ¡és tan fàcil abandonar les seues rutes!

3. Viure en actitud d’agraïment

Eixe camí de conversió és, en primer lloc, un camí d’agraïment a Déu. La segona lectura ens diu que molts del poble d’Israel no van ser fidels a tanta gràcia que havien rebut de Déu, i per això van morir en el desert i no van entrar en la Terra Promesa. El gran pecat d’aquell poble al que Déu havia alliberat i havia cuitat en el seu caminar pel desert és que van ser desagraïts a Déu. Era un poble desagraït. En el fons la vida cristiana no és altra cosa que ser agraïts a tanta gràcia que hem rebut, és viure en agraïment al do rebut de Déu. I això és el que hem de recordar en aquest Any de la Misericòrdia. ¡Quantes vegades som desagraïts! ¡Quantes vegades perdem la memòria de tot el que Déu ha fet per nosaltres i preferim seguir els nostres camins! Convertir-nos a la misericòrdia de Déu vol dir viure en agraïment a eixe Déu, vol dir respondre a la seua gràcia amb gratitud. I quant més agraïts siguem a Déu més viurem segons els seus camins.

4. No oblidar la veritat de la vida

En l’Evangeli Jesús ens ofereix una reflexió per despertar en nosaltres el desig de conversió. Recorda dos fets. El primer és una desgràcia: una torre es va enfonsar i va matar divuit homes que passaven per allí. Tots nosaltres, en els nostre pobles i fins i tot en les nostres famílies, hem pogut tindre l’experiència de viure situacions de desgràcies per accidents laborals o de tràfic. També en el nostre món es donen situacions d’injustícia com en el temps de Jesús. El Senyor recorda un fet del seu temps: un grup de galileus que oferien un sacrifici en el temple es va rebel·lar contra el poder de Pilat, i aquest va sufocar aquella rebel·lió matant-los a tots i barrejant la seua sang amb la sang dels sacrificis. També la injustícia és una realitat avui en el nostre món: ¡Quantes persones moren víctimes d’injustícies o de guerres! Encara avui hi ha violències i víctimes innocents.

Jesús pregunta: ¿eren pitjors eixes persones que nosaltres? No. No hem d’interpretar que eixes persones són víctimes d’una desgràcia o d’una injustícia perquè són pitjors que nosaltres. Però les desgràcies i injustícies ens tenen que fer pensar en la vida. Quan vivim una situació d’aquestes podem reflexionar: si pensàrem el que és la vida segurament ens convertiríem de seguida. Quan una persona propera mor d’un accident ens podem adonar de la veritat de la vida, llavors no estaríem tan apegats als diners, no seriem tan egoistes, seriem generosos amb els necessitats, perdonaríem més, viuríem en pau amb els nostres germans i amb Déu. Si vivim amb actituds violentes; si estem apegats als diners; si per aconseguir alguna cosa som capaços de passar per damunt d’una altra persona; és perquè no sabem el que és en veritat la vida. Això és el que Jesús ens vol dir. Si reflexionàrem, segurament els nostres valors i les nostres actituds serien altres.

5. No perdre l’esperança

La Paraula d’avui ens mostra un Déu misericordiós i ens convida a acollir la seua misericòrdia vivint camins de conversió. També ens exhorta a viure amb esperança encara que la conversió ens coste. Perquè al final sempre queda una paraula de Jesús. En la paràbola de l’Evangeli d’avui el vinyater (que pot ser Jesús) intercedeix davant de l’amo (que pot ser el Pare) per la figuera: “Senyor, deixeu-la encara aquest any … a veure si fa fruit d’ara endavant…” (Lc 13,8-9). No sabem si un dia el Senyor va a tallar definitivament la figuera. Aquest final obert de la paràbola busca provocar en nosaltres una major confiança en Déu i un major desig de conversió.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa