Homilia en la festa de Sagrada Família de Natzaret

Santa Església Catedral de Tortosa, 28 de desembre de 2014

 

-Gn 15, 1-6; 21, 1-3
-Sal 104, 1-9
-Heb 11, 8. 11-12. 17-19
-Lc 2, 22-40

– Il.lm. Sr. Vicari General i germans en el sacerdoci
– Sr. Alcalde i autoritats
– President i membres del Patronat de la Sagrada Família
– Associació de la visita domiciliària de la Sagrada Família
– Germanes i germans en el Senyor

En l’ambient de les festes nadalenques celebrem aquest diumenge posterior al Nadal la festa de la Sagrada Família de Natzaret. En ella va créixer el Senyor en saviesa, en estatura i en gràcia davant de Déu i davant dels homes. A l’assumir la naturalesa humana, el Fill de Déu ha acceptat totes les conseqüències de l’Encarnació i ha viscut un verdader desenvolupament humà. Per això, ha necessitat de l’acompanyament de sa mare i de Josep, que és per a ell un pare humà. La litúrgia d’avui és, tota ella, una invitació a contemplar el misteri d’eixa família que il•lumina la missió de tota família humana. La Paraula de Déu que s’ha proclamat ens guiarà en aquesta contemplació.

1. La vida familiar és una aventura de fe

Les dues primeres lectures ens presenten el camí vital d’un matrimoni de l’Antic Testament: Abraham i Sara. Es tracta d’una aventura de la fe. La seua peripècia vital no va estar exempta de proves i de foscors, de situacions que podien donar la impressió de que el que Déu els demanava era contradictori: esterilitat i, una vegada Déu els ha concedit un fill, els demana que li’l sacrifiquen. Davant d’aquesta situació, la pregunta és: Què és el que manté units a Abraham i Sara? La paraula de Déu destaca que el secret de tot el seu itinerari és que l’han recorregut amb fe: la certesa que Déu compleix les seues promeses els porta a descobrir que el que Déu vol d’ells va més enllà dels seus desitjos i projectes. El seu camí de fe és un camí de confiança en Déu. És eixa confiança compartida la que els porta a confiar l’un en l’altre i la que els manté units en la prova i en la foscor.

També la família de Natzaret està unida per la fe. El “Sí” de Maria a l’àngel en el moment de l’anunciació és un acte de fe. L’obediència de Josep, que accepta emportar-se a Maria a sa casa i acollir a Jesús és també un acte de fe. És la fe la que els porta a acollir el Fill de Déu i ser fidels a la seua missió. És la fe i la missió compartides el que realment els uneix. La fe de Maria i de Josep és confiança en Déu en tot moment, inclús en el moment de la prova, que també va estar present en la família de Natzaret i que és anunciat per Simeó a Maria: “Una espasa et traspassarà l’ànima”. Eixa confiança compartida els porta a fiar-se plenament l’un de l’altre. Eixa fe no exclou les proves, sinó que ajuda a mirar més enllà de les proves i dificultats.

Ací es descobreix el secret últim del que ha de ser la vida de tota família cristiana. Una família no és una comunitat d’interessos sinó una comunitat de fe, de confiança compartida en Déu i, com a conseqüència, de confiança plena dels membres de la família entre ells. La fe en Déu no s’interposa entre els membres de la família per separar-los, sinó que fa que la seua unió sigui més forta. Per això és tan important que la fe es visca dins de casa. No basta que els pares es preocupen de que els seus fills rebin una educació cristiana fora de casa. De res serveix açò si la fe no es viu en la llar i no inspira tota la vida familiar. Una família que viu així està vivint l’aventura de la fe.

Eixa fe no exclou les proves. Una família cristiana comparteix les proves de tota família. Però la confiança compartida en Déu és font d’unió i fa que la prova compartida es transforme en una esperança també compartida.

2. El fill és un do de Déu

La situació d’Abraham descrita en la primera lectura és dramàtica: no té fills i, per tant, no té esperança de futur. És una persona angoixada i, en la mentalitat jueva, fracassada. En aquesta situació Déu es fa present en la seua vida, li fa una promesa i li regala un fill. Per a Abraham, Isaac és un regal de Déu.

Per a Abraham la preocupació major era tindre un hereu. Volia tindre un fill perquè no heretés els seus béns un esclau. Tenia els seus plans i projectes. Però Déu tenia uns altres plans. Si li havia regalat un fill era per a portar endavant el seu pla de salvació, per a mantenir viva la promesa i, per tant, l’esperança. Per això, Abraham ha d’aprendre que aquest fill no és propietat seua: pertany a Déu. Déu l’educa demanant-li a Isaac. Abraham, conscient que ha sigut un regal de Déu, no pot negar-se i està disposat a sacrificar-lo. Ha de tornar a Déu el que ha rebut d’Ell. Ací es manifesta la grandesa de la seua fe.

També Maria i Josep són conscients que Jesús no els pertany. Ha sigut un regal de Déu, no sols per a ells, sinó per a tota la humanitat. Jesús és de Déu. Per això no esperen que Déu el demane. Van al temple a presentar-lo, o millor, a oferir-lo a Déu. No compleixen la norma de rescatar el primogènit perquè eixe primogènit és de Déu.

Ací descobrim l’actitud cap als fills que ha d’estar present en tota família cristiana. En aquesta cultura en què sovint es considera que un fill, més que un regal i un motiu d’alegria, és un obstacle, els cristians estem convençuts de que tot fill és un regal del Senyor. Aquest és un testimoni que les famílies cristianes estan cridades a donar al nostre món en l’actual moment històric.

A més, els pares cristians, que han presentat els seus fills a l’Església perquè renaixin en les aigües del baptisme, saben que el seu fill no els pertany absolutament. El fill batejat és un fill de Déu per la gràcia. I aquest és el principi que ha de guiar la missió educativa dels pares: ajudar els seus fills a descobrir la voluntat de Déu en el camí de la seua vida i a ser feliços en la seua pròpia vocació. En fer això, els estan presentant i oferint a Déu. Els plans i projectes que tots els pares tenen sobre els seus fills no poden convertir-se en una ocasió per allunyar d’ells el desig de viure la vocació com a resposta a la voluntat de Déu.

3. El creixement del Fill de Déu a Natzaret

Després de presentar Jesús en el temple, Josep, Maria i Jesús es van establir a Natzaret. L’evangelista resumeix la vida oculta en una breu afirmació: “El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor” (Llc 2, 40).

El Concili Vaticà II ens ensenya que Jesús “treballà amb mans humanes, pensà amb intel•ligència humana, obrà amb voluntat humana, estimà amb cor humà”. Aquesta afirmació ens ajuda a entendre en què va consistir el creixement de Jesús a Natzaret. Acompanyat i ajudat per Maria i Josep, va aprendre a treballar, a pensar, a actuar i a estimar amb autèntic cor d’home. Per això, Jesús no sols és perfectament home, sinó que és l’home perfecte, aquell a qui tots ens hauríem de parèixer. I tot açò ajudat i sostingut per la gràcia de Déu.

També ací se’ns revela l’orientació fonamental de tota la missió educativa dels pares als fills: ajudar-los a aprendre a treballar, pensar, actuar i estimar amb cor d’home, amb el cor de l’home perfecte que és Crist. I açò ho han de fer convençuts de que la gràcia i el favor de Déu no és quelcom que destrueix allò humà, sinó que ho potencia i ho dignifica. L’educació i la vivència de la fe no és un afegit a l’educació humana de la que es pot prescindir, sinó allò que la potència i la porta a la seua plenitud.

4. Reflexió final

Avui no vivim bons temps per a la família cristiana. En la nostra cultura s’han generalitzat valors i comportaments molt allunyats del model que encarna la família de Natzaret i, per tant, allunyats del projecte de Déu sobre la institució familiar. No podem deixar de preguntar-nos si aquesta situació és font de felicitat o de patiment: Som avui més feliços o existeixen més esgarros en el si de les nostres famílies? Es viu amb més alegria o amb més sofriment?

La família de Natzaret, amb la seua vida senzilla on què regna l’alegria i la felicitat, ens descobreix què és allò verdaderament important: l’obertura a Déu viscuda amb senzillesa, recórrer junts l’aventura de la fe i acollir els fills com a regal del Senyor, ajudant-los a viure com a fills seus.

No oblidem les famílies que pateixen. Que dirigint la seua mirada a la família de Natzaret, troben camins per a sortir de les seues situacions i que Déu els concedisca recuperar l’alegria.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal,
Bisbe de Tortosa.