DIUMENGE XXI  Temps Ordinari “A” 

Is  22,19-23  Sobnà és el cap del palau del rei: ho és perquè ha estat posat per Déu en pedestal d’autoritat; però ho és amb la missió concreta de ser pare pels habitants de Jerusalem i pels homes de Judà.    La missió/encàrrec justifica l’elecció.
La predilecció del Senyor a favor de Sobnà està al servei de la predilecció del Senyor a favor del seu Poble estimat.
Per això Déu, que vetlla  amorosament pel seu Poble i veu els abusos de Sobnà, el derrocarà del lloc que ocupa per investir-hi Eljaquim amb la roba que porta Sobnà i posar-li a l’espatlla la clau del palau.

Rm 11,33-36  Com a cloenda de la primera part doctrinal de Rm (1-11), l’Apòstol mostra el seu estupor per la meravellosa acció salvífica de Déu esclatant amb una solemne doxologia formada per: *dues exclamacions (Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Què en són d’incomprensible els seus judicis i d’impenetrables els seus camins) v.33;  *tres interrogants retòrics (Qui pot conèixer el pensament del Senyor? Qui l’ha assessorat coma conseller? Qui s’ha avançat mai a donar-li res perquè li ho pugui recompensar?) v.34-35;  *una fórmula de confessió (Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell)  v.36a;  *una expressió doxològica final (Glòria a Ell per sempre. Amén)  v.36b
La riquesa, saviesa i coneixement de Déu no són atributs atemporals sinó qualitats mostrades en el projecte diví operatiu en la història.
La confessió de fe del v.36a és lluny del panteisme estoic, perquè té sentit històric-salvífic.
L’estupor no el deixa mut sinó que canta i invita a cantar : Glòria a ell per sempre. Amén.

Mt 16,13-20  La confessió de Pere a Cesarea és clau. Per proposar la qüestió cabdal de la seva identitat, Jesús anà a la regió de Cesarea de Filip, part pagana del llac de Galilea, allunyant-se del territori jueu (on preval la idea d’un messianisme triomfalista).
Als sinòptics la Confessió precedeix el triple anunci de la Passió, Mort i Resurrecció, precisant el tipus de Messianisme de Jesús que s’adreça als deixebles amb una primera pregunta d’ambientació: Qui diu la gent que és el Fill de l’home?, i una segona ben directa a ells: I vosaltres, qui dieu que sóc Jo?.
Pere confessa que Jesús és el Messies, el Fill de Déu. Dos títols resum de la fe de l’Església.
No és prou dir que és el Messies esperat per Israel; cal afegir que és el Fill de Déu.
A la confessió de Pere hi respon Jesús amb una felicitació (Sortós de tu, Simó. Això t’ho revelat el meu Pare del cel) i un encàrrec: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església.. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel..
Només Mt presenta la concessió a Pere del poder de les claus del Regne, amb la promesa de què Jesús edificarà la seva Església sobre Pere; i només a Mt surt el mot “Església”.
Les expressions aramees (forces del Reialme de la mort; claus del Regne del cel; lligar i deslligar) mostren l’autenticitat històrica del relat.
La iniciativa i protagonisme de l’obra és de Jesús; el fonament de l’edifici és Pere que confessa la seva fe en Jesús com el Messies, Fill de Déu viu; la propietat i senyoriu sobre l’edificació és del constructor.
La tasca de Pere és ser roca-pedra sobre la qual Jesús edificarà la seva Església. El lliurament de les claus equival al nomenament com a “majordom”. El mandat finat prohibint severament de dir a ningú que Ell era el Messies vol evitar qualsevol expectativa de messianisme sense Creu.

                          José Luis Arín Roig