DIUMENGE 8è Temps Ordinari “A”    

Is 49,14-15 Després del 2on Cant del Servent del Senyor (Is 49,1-7) en què el Senyor diu al seu Servent que el cridà i pronuncià el seu nom quan encara era a les entranyes de la mare (v.1); i després que el Senyor anuncia el retorn a Jerusalem dels deportats com en un nou èxode (49,8-13), l’anunci profètic de la salvació pren forma amb una de les expressions més emotives de l’amor de Déu en tota la Bíblia: Creus que una mare s’oblidarà del nen de que té al pit i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes?
Perquè Sió anava dient: El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi.
Certament l’amor matern és per antonomàsia un amor que, malgrat possibles ingratituds dels fills, mai deixa d’estimar. Però ni que alguna mare s’oblidés, Jo -el Senyor- no m’oblidaria mai de tu -Sió-.

1 Co 4,1-5  Pau tracta les relacions entre els “evangelitzadors” i la “Comunitat” -de què ja n’ha parlat en començar la carta (1,11s i 3,1s)- però ara per treure’n conseqüències.
Que la gent no vegi en nosaltres més que uns servidors de Crist, administradors del que Déu s’ha proposat: l’essència de l’apòstol-evangelitzador és la seva doble condició de “servidor” envers la persona i missió, així com “administrador” del pla redemptor de Déu.
La relació constitutiva amb Crist l’obliga a viure atent a la voluntat del seu Senyor.
La seva condició d’administrador l’obliga a no creure’s mai “amo” del Projecte sinó a rendir comptes davant Déu: no per actuar prescindint de la veu del Poble de Déu sinó perquè el meu jutge és el Senyor, que en realitat és molt més exigent que la opinió pública: El que menys em preocupa és que em judiqueu vosaltres o un tribunal humà.
Pau i els seus col·laboradors estan constitutivament al servei de l’acció salvadora de Déu en el món (tal com Crist l’ha revelada i realitzada).
Una acció divina en què el cridat a ser Apòstol desenvolupa -en resposta a la crida divina- una tasca de mediació important però subordinada.  Ahir… i avui!
No judiqueu abans d’hora: per dos motius 1) perquè de fet el meu jutge és el Senyor i no vosaltres; 2) perquè el judici de constatació/verificació pertany als esdeveniments finals i no al temps present.
Tot i que l’Apòstol pot dir amb raó que la meva consciència no m’acusa de res, en realitat això no vol dir que sigui irreprensible.
Sentir‑se absolt en el tribunal de la pròpia consciència no és la justificació de si mateix i de la seva activitat apostòlica. La pròpia consciència és un criteri insuficient.
Només la sentència de Crist crea veritable i definitiva situació de “just” davant Déu. Espereu que vingui el Senyor: Ell farà llum sobre tot allò que s’amaga en les tenebres.

Mt 6,24-34 Ningú no pot servir dos amos… No podeu servir Déu i les riqueses.
Per què?  Es pot treballar mitja jornada per un amo i l’altra mitja per un altre!  No?
No és exacte! Malgrat la unanimitat de les traduccions -inclosa la versió litúrgica- que parlen de “servir” dos amos, el text grec original usa un verb que pròpiament significa “pertànyer”: és el verb que indica el servei dels esclaus que pertanyen a un amo al qual han de restar totalment i permanent disponibles per a servir-lo.
La pertinència de servei amorós a Déu ha de ser per definició totalitzant: a Déu no puc estimar-lo i ser-li fidel ara sí i després no.
L’amor i servei a Déu és expressió de la meva condició de fill seu. Ser fill de Déu és condició permanent i no simple acció ocasional.
Per altra banda cal reconèixer que de fet l’amor a les riqueses també tendeix a ser totalitzant com ho demostra l’experiència:  el qui estima les riqueses, tot ho veu i ho viu en funció del diner.
No podeu servir/pertànyer a Déu i a les riqueses.  No us neguitegeu per la vostra vida pensant… com us vestireu: Jesús no reclama “desentendre-se’n” sinó no neguitejar-se perquè està en joc la confiança en Déu que sap molt bé la necessitat que en teniu.
El problema és quan la legítima ocupació pel menjar i el vestir -personal i familiar- esdevé la preocupació principal fins el punt que el seguiment de l’estil evangèlic de Jesús amb solidaritat fraterna arriba a ressentir-se greument.
Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com Ell vol perquè, quan ho feu així, certament la resta us ho donarà de més a més.
És l’experiència abastament demostrada dels qui viuen l’estil de vida proposat per Jesús i certament assoleixen ser feliços tot vivint pobres en l’esperit, humils, tenint fam i set de ser justos, essent compassius i nets de cor…

                                   José Luis Arín Roig