25 Juliol  Solemnitat de l’Apòstol  SANT JAUME     

Ac 4,33; 5,12.27-33; 12,El llibre dels Fets dels Apòstols clou la història dels orígens de l’Església amb dos panells d’un díptic: a) la vida interna de la Comunitat amb els seus moments ideals enmig de misèries humanes, i per altra banda b) la dura realitat de l’oposició jueva.
Dos sumaris (4,32s i 5,12s) presenten l’ideal de l’Església: amor total vers Déu manifestat en l’escolta de la Paraula i amor genuí vers el proïsme.
La novetat cristiana no és el fet de compartir els béns (ideal proposat ja per Plató “República” V,462c) sinó la seva motivació de donar testimoni de la resurrecció de Jesucrist.
Certament els miracles i prodigis acompanyen però no substitueixen el testimoni personal de vida. Davant això hi ha doble reacció: del poble que cada vegada se’ls afegien mes homes i dones que es convertien a la fe en el Senyor (5,14) i de les autoritats que s’emporten els apòstols al Sanedrí.

2Cor 4,7-15  2Cor inclou una sèrie de cartes adreçades per Pau als de Corint on destaca la “carta apologètica” (2,14-7,4) enviada per l’Apòstol contestant a l’acusació que els seus opositors li plantejaven: Déu totpoderós i el seu Fill gloriós -Jesucrist ressuscitat- no poden tenir com a ministres i representants seus uns homes tan vulgars com el mateix Pau!
Amb enèrgica autodefensa Pau fa una reelaboració teològica de la seva identitat d’apòstol marcada pel símbol de la creu i viscuda paradoxalment entre la Potència divina i la feblesa humana.
Així de l’acusació Pau en fa un elogi: Portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat com en gerres de terrissa.
Presenta el tresor com l’aportació divina i les gerres de terrissa com l’aportació humana, que no s’exclouen sinó que necessàriament es complementen.
Admetent ser un predicador sense aurèola i reconeixent amb crua sinceritat la seva feblesa, Pau personifica la condició de gerra de terrissa en què l’altesa de la missió no sublima l’apòstol. L’antinòmia continua amb experiències coexistents: envoltats de contrarietats però no encerclats del tot..
La situació requereix ulls de fe per veure que així la mort no deixa de fer la seva obra en nosaltres ni la vida en vosaltres; perquè portem l’estil salvador de la mort de Jesús en el nostre cos.
Identificats amb Jesús, tenint el mateix Esperit de la fe, llavors els apòstols ens sentim plens d’aquesta fe i per això parlem convençuts de què la gràcia de Déu farà desbordar l’acció de gràcies a la seva glòria.    

Mt 20,20-28  A Mt l’ambiciosa petició de la mare dels fills de Zebedeu -els preferits del Senyor, després de Pere- dóna ocasió a Jesús per clarificar el tema de la Passió anunciada per tercer cop al fragment anterior (v.17-19), associant el destí dels deixebles al propi seu.
L’actitud de la mare dels Zebedeus demanant llocs de preferència pels seus fills contrasta  amb la de Jesús pujant a Jerusalem per donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.
La petició pels fills de Zebedeu i la indignació dels altres deu evidencien que comparteixen l’expectativa general de què Jesús puja a Jerusalem per inaugurar el Regne messiànic.
Llur ideal és lluny de la proposta evangèlica presentada per Jesús al Discurs eclesiàstic (18,1-35).
Seure a la dreta i a l’esquerra, a més d’honor, indica una estreta associació a l’autoritat del rei. La missió del Fill de l’home és venir a servir fins a donar la vida. Per això no és missió seva el concedir seure a la seva dreta i a la seva esquerra.
“Beure el calze” és metàfora que, a l’A. T. i a la literatura intertestamentària, designa el conjunt de sofriments reservats per la indignació de Déu als pecadors (Is 51,17s; Jer 25,15s).
Al 4rt Cant del Servent de Déu (Is 53,12) el Servent porta damunt seu els pecats de tots.
A la pregària de Jesús a Getsemaní (26,39) retornarà la metàfora de “beure el calze”.
Enfront del model social dels governants de les nacions i grans personatges, Jesús personifica la opció del servei fins a donar la vida; aclarint d’aquesta manera el sentit soteriològic de la mort del Servent (Is 53,10s) que “paga” així un preu de “rescat” com el que es pagava per la llibertat i emancipació d’un esclau.
Això li dóna ocasió a Jesús per precisar novament que en el seu Regne no impera l’esperit de domini sinó el de servei juntament amb el de pobresa (5,3) i el de infantesa (18,5).  

                                          José Luis Arín Roig