DIUMENGE XVI “A”     

Sa 12,13.16-19 El Llibre de la Saviesa de Salomó és obra d’un mestre d’espiritualitat de la diàspora alexandrina que, escrivint al s. I a.C., per donar força al seu pensament es presenta sota l’autoritat moral de Salomó, el més savi de tots els savis.
Obra original en què els recursos de la cultura grega són nomes “instrument” per presentar millor la fe del poble d’Abraham.
La sinagoga del temps de Jesús sí reconeix la inspiració divina del llibre i per això l’Església naixent l’accepta.   La secció (11,17-12,22) és una digressió sobre l’autèntic poder misericordiós de Déu.
La vostra força -la de Déu- és font de justícia perquè no és força despòtica incontrolada sinó que Vós demostreu només la vostra força per motius pedagògics quan algú no creu que ho podeu tot o també quan humilieu aquells que es mostren arrogants.
Déu Totpoderós, que disposa de la força, pot mostrar-se efectivament misericordiós i governar amb moderació, perquè com a Pare vetlla sobre tothom.
Missatge: Obrant així heu ensenyat al vostre Poble que els justos han de ser humans amb tothom.

Rom 8,26-27 Els v. 26s reforcen i complementen els motius de confiança del cristià.
L’Esperit, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar.
Ja a 2Cor 12,20 havia dit Pau que, quan sóc feble, és quan sóc realment fort.
Perquè, quan realment sóc conscient de la meva feblesa, llavors és quan sóc conscient de què necessito dels altres i sobretot necessito de Déu.
Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses perquè reposi sobre meu el poder del Crist.
Seguint aquesta mateixa línia de pensament, ara l’Apòstol afirma contundent que no sabem què hem de demanar per pregar com cal. Malgrat això, podem pregar confiats perquè és l’Esperit qui es posa en lloc nostre per pregar com cal.

Mt 13,24-43  La paràbola del blat i el jull respon a una qüestió punyent que de diverses maneres presideix els intents de diàleg entre creients i no-creients: per què Déu permet el mal?
“Si Déu és tan bo i poderós com dieu els creients, per què permet el mal? O no és tan bondadós i no estima tot el món, o no és tan poderós i no pot fer res per evitar el mal”.
Indiscutiblement davant el problema vital del mal és molt difícil un diàleg serè i profund.
La hipocresia humana es manifesta quan instrumentalitzem Déu al servei de interessos humans:
*Déu no ha de permetre que morin víctimes en accidents de trànsit!
Però tenim el dret de córrer a tota velocitat i sense cap prudència! ¿?
*Déu no ha de permetre la mort de  víctimes innocents a la guerra!
Però tenim el dret a fer negoci fabricant armes! ¿?
*Déu ha d’evitar la mort d’un jove per la droga!
Però que ningú discuteixi el dret de tothom a divertir-se com li dóna la gana! ¿?
La paràbola no vol aclarir el debat; només vol ensenyar que l’origen del mal no és Déu que sembrà bona llavor al seu camp, sinó l’enemic de Déu que és qui sembrà jull enmig del blat.
El missatge de la paràbola no és teòric/filosòfic sinó ètic/moral davant la temptació dels deixebles de voler anar a arrencar el jull, erigint-se en jutges dels altres.
El perill és clar: No ho feu pas, no fos que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat.
Perquè el fonamental missatge evangèlic de “convertiu-vos” es basa en la possibilitat de què, amb l’ajut de la gràcia de Déu, qui avui obra com a jull demà pot fer-ho com a blat.
La missió del deixeble és sembrar.
La tasca de segar correspon a l’Amo del sembrat que, al temps de la sega, dirà als segadors: “Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i entreu-lo al meu graner”
Déu certament vol que al món triomfi el bé, sobretot el bé moral. Però en el seu designi diví la victòria del bé sobre el mal ha de comptar també amb l’esforç i la col·laboració de l’home.
No et deixis vèncer pel mal ans venç el mal amb el bé   Rm 12,21

El gra de mostassa Al centre de la paràbola hi ha el gra de mostassa que, tot i arribar als 3 metres d’alçada p.ex. vora el llac, era molt comentada en sentències la petitesa del seu gra.
Aquesta paràbola del creixement garanteix la vinguda del Regne de Déu que ja ara va actuant.
Tracta novament de la relació de contrast entre el principi i la fi, tot subratllant que el principi tant feble conté ja la certesa del final esplèndid.
Segurament en la predicació apostòlica la paràbola -tal com Jesús la predicà- s’ha desplaçat fins convertir-se en una al·legoria de l’Església la qual és ara (als temps de Mt) on els ocells del cel fan niu a la seva ombra com indicació de l’entrada dels gentils dins el Poble de Déu.
El caràcter escatològic de la paràbola es confirma pel verb “fer niu”, que indica la incorporació dels gentils al Poble de Déu  Ez 17,23 Traurà branques ufanoses, donarà fruit i arribarà a ser un cedre majestuós. S’hi ajocaran ocells de tota mena, viuran a l’ombra de les seves branques.
La qüestió en la interpretació de la paràbola és la relació entre Regne de Déu i Església.
Regne de Déu  i Església no són el mateix però sí són inseparables. L’Església és per al temps; el Regne sobreviurà al temps. La paraula de la Revelació li ha estat confiada a l’Església.
La sobirania escatològica de Déu vol ser eficaç mitjançant l’Església i així transformar els homes i el món. Però com a sobirania de Déu no és instrumentalitzable.
L’Església és signe d’esperança com a administradora fidel del Regne: en la mesura que ella mateixa se sotmeti a l’objectiu del Regne i visqui donant-ne testimoni viu del Regne que ve
Hi ha un clar contrast entre la petitesa insignificant del gra de mostassa o del llevat i l’abundància de fruit al final. Això vol dir que ja ara es pot també contemplar la penetració redemptora del Regne, però només mitjançant la contemplació creient.
Fins i tot la seva tardança és perquè Déu endarrereix la seva hora a fi que l’enviament de Jesús produeixi els seus fruits. Precisament per això la sobirania de Déu li dóna temps
L’home no és qui fa créixer el Regne. Així el futur apareix com a temps de la sobirania de Déu, a favor de la qual l’home realment no pot fer res però ho significa tot per ell.
Jesús volgué alliberar els seus seguidors de les preocupacions angoixoses pel futur perquè, amb aquest alliberament, visquessin plenament el present.

                                                     José Luis Arín Roig