DIUMENGE VINTÈ   “A”    

Is 56,1.6-7  L’obra del Tercer-Isaíes (Is 56-66) cal situar-la probablement als s. VI –V a.C. al retorn del desterro a Babilònia amb l’entusiasme inicial dels repatriats, la desil·lusió posterior, les tensions entre els qui van patir el desterro i els qui van quedar-se a Judà.
El tema dominant és la fi de l’exclusivisme i del tancament vers l’exterior. Comença una nova etapa en la història del Poble de Déu, marcada per l’obertura de signe universal.
Als estrangers que s’han unit a mi, el Senyor, per adorar-me i ser els meus servidors, que guarden el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la meva Aliança, Jo els faré entrar a la meva muntanya santa.
Cap “estranger” serà exclòs del Temple de Déu pel sol fet de ser “estranger”!  Ben al contrari: el Senyor diu expressament que acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i sacrificis perquè el meu temple serà anomenat “casa d’oració per a tots els pobles”.

Rm 11,13-15.29-32  L’estructura de la perícopa ve determinada per dues objeccions v.1 i 11
La 1ª objecció neix del cp. 10: és que Déu ha rebutjat el seu poble?
La resposta és contundent: De cap manera!
L’apòstol n’és prova vivent: Jo mateix sóc israelita v.1b. Més encara: Pau no és un cas aïllat També en el temps present, per pura gràcia de Déu, ha quedat una resta d’escollits.
La resta d’Israel constituïda pels convertits del judaisme és pura gràcia de Déu v.5-6.
Es podria objectar encara si el rebuig de Déu és pels qui s’han endurit.
2ª objecció: Israel ha ensopegat per a no aixecar-se més?
La resposta és igualment contundent: De cap manera!, emmarcant el pas en fals d’Israel dins l’estratègia de salvació divina v.11b-12: Si amb la seva caiguda el món ha guanyat tant i la seva davallada ha estat per als altres pobles motiu de benefici, quant més ho serà la seva entrada a la plenitud de la salvació.
Històricament el rebuig jueu fou l’ocasió perquè els apòstols s’adrecessin als pagans.
Pau es planteja el destí últim dels jueus incrèduls i acaba afirmant que la infidelitat d’Israel és providencial i no definitiva.
Als v.16-24 recorda que Israel segueix essent poble consagrat a Déu. Novament l’esperança per Israel es fonamenta en el poder salvador-creador de Déu: v.23 Ells també seran empeltats, si no persisteixen en la seva infidelitat. Déu té poder per a tornar-los a empeltar.
A partir del v.17 el discurs es desenvolupa sobre la imatge de l’olivera. Algunes branques de l’olivera que és Israel -poble elegit- van ser tallades, i tu, olivera borda -pagà, poble no elegit- fores empeltada entre les que quedaven i ara comparteixes amb elles -en l’Església- la saba que puja de les arrels.  Fins i tot el pagà ha d’aprendre de la història d’Israel v.20 a no ser orgullós Déu, que no va plànyer les branques nascudes de l’arbre -Israel-, tampoc no et planyeria a tu, empeltat després.
Als v.25-32 continua el discurs exhortatiu als paganocristians perquè no fos cas que us tinguéssiu per més savis que els altres. Però aquest fragment ve caracteritzat per la revelació del misteri / designi secret de Déu v.25a.
Al final recorda la tesi paulina fonamental: Déu havia deixat tots els homes captius de la desobediència per compadir-se finalment de tots.

Mt 25,21-28  Als evangelis sinòptics la presència de Jesús es limita al territori d’Israel: no surt de Galilea més que per anar finalment a Jerusalem. Però ara Jesús es retirà a la regió de Tir i Sidó al nord d’Israel, les dues ciutats sovint blasmades pels profetes per la seva rebel·lió contra Déu.
Davant una mare que pateix per la seva filla endimoniada i li suplica “Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi”, les reaccions són sorprenents.
Primer Jesús no li contestà; després els deixebles li demanaven despatxar-la d’una vegada.
Més encara, Jesús justifica la seva actitud afirmant haver estat enviat únicament a les ovelles perdudes d’Israel.
En les instruccions als Dotze també els diu Jesús: No us encamineu a terra de pagans.. Aneu més aviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel (10,5s).
Malgrat el silenci i rebuig de Jesús i dels deixebles, la dona cananea es prosternà amb actitud d’adoració i digué: “Senyor, ajudeu-me”. La seva confiança en Jesús no s’ha vist frenada.
Però novament Jesús justifica la seva exclusió afirmant que no està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als cadells. Els jueus, autoconsiderats els únics “fills” de Déu, qualificaven els gentils amb el malnom de “cadells”; però la dona cananea no pensa així.
La clau de lectura és l’actitud interpel·ladora amb què Jesús actua. Per què?
El silenci inicial i la doble justificació teòrica posterior, més que expressar l’autèntic pensament de Jesús, vol provocar en la dona cananea la seva reacció més profunda.
Així la lliçó final serà la lloança de Jesús: “Dona, quina fe que tens!”. Una fe ben ferma i persistent que contrasta radicalment amb l’actitud anterior dels fariseus i mestres de la Llei, així com dels mateixos deixebles, als qui Jesús ha tingut que retreure: També vosaltres sou incapaços d’entendre-ho?.
Un cop més els teòricament “de fora” donen una veritable lliçó als teòricament “de dins”.

                                    Rev. José Luis Arín Roig