SANT JOSEP

2 Sa 7,4-5a.12-14a.16  Els designis de Déu sovint trenquen els esquemes humans. És el cas del rei David. Quan el rei s’hagué traslladat al seu palau, amb lògica humana pensà: “Jo visc en palau de cedre, mentre l’Arca de Déu està en un envelat”.
Això no pot ser! Déu ha d’habitar en palau-temple més magnífic encara que el del rei: jo el construiré! ¿?  Lògic..
Inicialment el profeta Natan digué al rei: “Vés, fes tot el que el proposi el teu cor; tens amb tu el Senyor”.  Però de fet el profeta això ho diu sense haver consultat Déu.
No es pot parlar “en nom de Déu” si primer no s’escolta Déu! Per això aquella nit Natan rebé aquesta paraula del Senyor: “Vés, digues a David, el meu servent. Això diu el Senyor: ¿Tu m’has de fer un casal per a residir-hi?”.
És que Déu té un altre sentit de la seva dignitat! Ho demostrarà amb l’Encarnació.

Rm 4,13.16-18.22  Qüestió-clau: la filiació abrahamítica no ve pel camí de la circumcisió sinó pel de la fe. Ser circumcís o incircumcís no és determinant per esdevenir “fills d’Abraham” (Ga 4,21-31).
L’atenció es fixa (v.13-17a) en la promesa de posseir en herència el món subratllant la dinàmica interna de promesa incondicional, unilateral i gratuïta. Si l’herència s’aconseguís en virtut de la Llei, la fe no seria res i la promesa quedaria anul·lada.
La Llei no és font de salvació i a més només fa conèixer el Pecat (3,20); la Llei va arribar i, com a conseqüència, van augmentar les faltes (5,20a).
Si no hi ha reglament, no hi ha faltes; si no hi ha Codi de Circulació no hi ha infraccions però això no vol dir que s’estigui conduint bé. El Codi de Circulació evidencia la mala conducció.
Tant per Pau com pel judaisme fariseu, Abraham és figura exemplar:
*per Pau, exemplar com a creient que viu recolzat en Déu;
*pels jueus, exemplar com a observant de la Llei.
Pau mostra (v.17b-25) Abraham com el qui va creure en Déu que fa reviure els morts, va creure esperant contra tota esperança, i així superà l’horitzó de les esperances humanes.
Es va escriure “li ho comptà” també per a nosaltres que creiem (v.23-24): la perspectiva de l’argumentació paulina no mira el passat sinó el present.

Mt 1,16.18-21.24a  Coneixent ja l’autèntica  identitat de Jesús -que tant l’evangelista com la Comunitat confessen i celebren- Mt elabora un midrash cristològic rellegint l’esdeveniment de Crist a la llum de textos d’A.T.
Pels jueus l’arbre genealògic era la via d’accés al Poble Elegit: només qui neix d’aquest arbre és del Poble de Déu. Conèixer la genealogia de la pròpia família és acreditar la pertinència familiar; qui no en forma part, no la coneix.
La clau és al v. 17: En total són 14 les generacions des d’Abraham fins a David; 14, des de David fins a la deportació de Babilònia, i 14, des de la deportació fins al Messies.
És increïble que un mateix nombre de generacions abasti períodes tan diferents: 850 anys des d’Abraham fins a David; 413 anys des de David fins a la deportació de Babilònia; i 530 anys des de la deportació fins al Messies. Històricament increïble!
No importa la literalitat cronològica sinó la simbologia numèrica i gramatical.
En hebreu el “7” (i múltiples com el “14“) indica totalitat/perfecció i la triple repetició (Sant, Sant, Sant) expressa el grau superlatiu.
Mt està dient que tota la Història de la Salvació desemboca en Jesús, el Messies.
Amb l’Encarnació, Déu assumeix la història humana amb els seus condicionants. Parlar de “Maria unida amb Josep per acord matrimonial i abans de viure junts” encaixa bé amb el sistema jueu de celebració matrimonial: 1ª fase) quidushim (contracte matrimonial) quan els contraents esdevenen legalment marit i muller, però sense dret encara a la convivència matrimonial; 2ª fase) nishuim (matrimoni ple) quan comença la convivència matrimonial..
L’interès és cristològic: presentar Jesús com el Fill Unigènit de Déu (no de Maria i Josep). Josep protagonitza l’altra resposta a Déu, a l’inrevés d’Acaz (Is 7,10s).
El senyal diví que rep Josep, unit a Maria per acord matrimonial, és dramàtic: abans de viure junts, Maria es trobà que havia concebut un fill per obra de l’Esperit Sant.
Josep -que no ha tingut part en el fill que espera Maria- sap que, si l’acusa, la condemnen a mort apedregant-la (Dt 22,23s).
I no volent difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l’acord matrimonial.
Ja havia pres aquesta resolució quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: Josep, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva. El fruit que ella ha concebut ve de l’Esperit Sant.
Impressiona la sobrietat de la narració: només perquè Déu li ho diu, Josep se’n fia del missatger diví i llavors va fer el que l’àngel del Senyor li havia manat. Josep és model de resposta fidel als senyals de Déu.
La cultura jueva es nota en l’encàrrec a Josep (v.20s) perquè li posi el nom de Jesús.
A Lc 1,31 és Maria l’encarregada per l’àngel de posar-li el nom de Jesús al seu fill.
En paral·lel amb l’Anunciació de l’àngel a Maria (Lc 1,26s), Mt té l’anunci d’un àngel a Josep: també Josep, en rebre l’anunci de l’àngel del Senyor i despertar-se prenent consciència del que Déu li demana, va fer el que l’àngel del Senyor li havia manat.

                          José Luis Arín Roig