Diumenge 3er de Quaresma     cicle A

Ex 17,3-7 El sentit profund del llarg i penós camí de quaranta anys pel desert fins entrar a la Terra Promesa el trobem a la 2ª al·locució testamentària de Moisès Dt 8,2: Recorda’t de tot el camí que el Senyor, el teu Déu, t’ha fet recórrer pel desert des de fa quaranta anys. T’ha posat a prova per conèixer les inclinacions del teu cor i veure si observaries o no els seus manaments.
En el fons les dificultats del desert tenen un sentit teològic.
No hi van trobar aigua per a beure. (Ex 17,1) Així el problema físic de la manca d’aigua evoca el problema teològic: El Senyor, el nostre Déu, ens pot salvar donant-nos aigua al desert? El poble tenia set i murmurava  contra Moisès: Per què ens has tret d’Egipte? Per fer-nos morir de set, amb els nostres fills i el bestiar?
Llavors el Senyor digué a Moisès: Jo estaré damunt la roca. Tu dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè puguin beure. Així, quan el Poble vegi el domini de Déu sobre la natura, el reconeixerà i confessarà com el seu Salvador.

Rm, 5,1-2.5-8  Si la “justificació” de l’estar en pau amb Déu esdevé sobre la base de la fe (cp. 1-4), és indubtable que els creients estan en justa relació d’aliança amb Déu.
Però això existencialment què comporta?
*Que al cristià li és donat un present de PAU, entesa com a situació objectiva de relació positiva amb Déu, font de la salvació.
En parlarà també v.10 de RECONCILIACIÓ com a superació d’una situació d’enemistat.
La justificació significa un pas radical des del rebuig del Creador i de la pròpia condició de creatura a l’acceptació del Creador, Aliat nostre, i de la solidaritat amb els altres.
És bàsicament gràcia v.2a, recordada per la constant indicació de la intervenció de Crist.
*Que una altra nota de la vida del justificat és l’ESPERANÇA, entesa com obertura a un futur de persones transfigurades per la gloriosa acció de Déu. No una confiança nascuda en context de vida fàcil sinó precisament en context de tribulació recordant la teologia del desert  Dt 8,2.
*Que l’obertura al futur es complementa amb l’assumpció de la plena responsabilitat operativa per l’avui. Evidentment no es fa apologia del superman invencible: ni resignació paralitzant ni heroïcitat autònoma.
*Que això no és un miratge L’esperança no enganya v.5.
Garantia?: Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors.
L’esperança cristiana no és espera buida sinó experiència viva d’una real anticipació de la plenitud esperada. I la prova de l’amor generós del Pare és el fet de la mort de Crist.
Estem tocant el vèrtex del Déu-per-nosaltres que caracteritza el missatge cristià i que a  8,31s explicitarà de forma commovedora.
A fortiori la distància entre justificació ja obtinguda i salvació futura és menys del que separa pecador i justificat. Déu garanteix la continuïtat entre allò que el justificat és ara i allò que serà després : justificats ara per Ell, serem salvats per Ell.

Jn 4,5-42 Durant 3 diumenges consecutius (3er, 4rt i 5è de Quaresma) l’evangeli de Jn ens presentarà 3 trobades/diàlegs de Jesús amb 3 persones diferents, mostrant així l’itinerari del creixement catequètic.
El relat evangèlic d’avui s’estructura sobre dos grans diàlegs de Jesús: el diàleg amb la dona samaritana i el diàleg amb els deixebles.
Però el tema central de fons és la revelació progressiva de Jesús com : *un jueu (v.9)
*un més gran que Jacob (v.12)
*un capaç de fer signes meravellosos (v.15)
*un profeta (v.19)
*el Messies escatològic (v.25-26-29)
*l’Enviat del Pare (v.34.38)
*el Salvador del món (v.42).
Jesús havia de travessar Samaria: més que necessitat geogràfica (es pot evitar la contaminació de trepitjar territori impur anant per una altra ruta a la vall del Jordà) hi ha necessitat teològica: Havia de travessar Samaria per exigències de la voluntat salvífica universal de Déu que vol salvar tothom.
SAMARIA: l’antic territori de Neftalí i Zabuló fou el primer en patir influències estrangeres amb les invasions assíries i caldees que suposaren una barreja ètnica amb molta presència de pagans (això explica la denominació profètica de Galilea dels gentils).
El pou de Jacob amb 32 m. de fondària es troba a l’actual Nablus (la bíblica Siquem/Sicar fou destruïda per Vespasià el 67 d.C.).
El diàleg de Jesús amb la samaritana s’estructura d’aquesta manera:
*dues interpel·lacions de Jesús (v.7.10) provoquen l’admiració de la dona (v.9.11) d’on ve una 1ª revelació de l’aigua viva (v.13-14) que duu una petició de l’aigua promesa (v.15)
*dues noves interpel·lacions de Jesús (v.16.17s) porten la dona a reconèixer Jesús com a profeta (v.19-20) d’on ve una nova revelació sobre l’adoració al Pare (v.21-24) amb petició implícita (v.25) arribant a la proclamació solemne de Jesús com a Messies (v.26).
Per entendre bé els DIÀLEGS DE JESÚS cal recordar que Déu, quan parla, sobretot interpel·la. També Jesús parla interpel·lant i provocant en l’auditori la necessitat de respondre a la seva paraula prenent postura davant la seva proposta.
Jesús li diu : Dóna’m aigua. El nivell literal parla de set física : era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s’estava assegut bonament a la vora del pou.
Però el relat evangèlic immediatament evidencia que a Jesús li interessa molt més el diàleg amb la samaritana que no pas l’aigua física.
Precisament el text en cap moment afirma que la samaritana donés aigua a Jesús!
No li importa a Jesús no rebre de la samaritana l’aigua física quan sí rep d’ella primer l’escolta de la seva paraula i després una fe incipient  No deu ser el Messies? (v.29) i un testimoniatge de fe  (v.42)
Ni a Jesús ni a la dona samaritana els preocupa el fet històric que els jueus no es fan amb els samaritans (v.9). Tant Jesús com la dona samaritana trenquen olímpicament els tabús socials; els deixebless’estranyaren que Jesús parlés amb una dona (v. 27).
Vés a cridar el teu marit/senyor i torna : la mateixa paraula “SENYOR” s’usa per indicar el meu espòs/marit/senyor com també en llenguatge religiós per indicar el meu Déu/Senyor.
La dona li contestà : No en tinc, de marit. Li diu Jesús : Fas bé de dir que no en tens. N’has tingut cinc i el que ara tens no és el teu marit. Els 5 marits simbolitzarien els 5 déus pagans introduïts a Samaria quan la conquesta assíria del 722 a.C.
La dona samaritana representa tot el poble samarità, interpel·lat per Jesús a cridar/invocar el seu autèntic marit/Senyor/Déu, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob.
Llavors la dona, sabent-se interpel·lada, busca l’evasió : On hem d’adorar Déu? A Jerusalem -com els jueus- o en aquesta muntanya de Garizim -com els samaritans-?
Jesús no es deixa embolicar en qüestions ximples i afirma solemnement que els autèntics adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Per adorar Déu en esperit i en veritat la qüestió no és “on?” sinó “com?” = en esperit i en veritat.
Vosaltres -samaritans- adoreu allò que no coneixeu: parlen d’adorar però des de la caiguda del Regne del Nord han desconnectat de la fonamental tradició d’escoltar el Déu que parla al seu PobleNo coneixen perquè fa temps que ja no escolten.
De la fidelitat a l’escolta de la Paraula podrà venir la fe en Crist perquè la fe ve de sentir la predicació (Rm 10,17).
Nosaltres -els israelites de debò- sí adorem allò que coneixem: perquè l’autèntic Israel de Déu, la resta d’escollits (Rm 9,27;11,5), segueix escoltant Déu com els seus pares (Dt 6,4). Els cristians som la descendència d’Abraham: Tots els batejats en Crist, heu estat revestits de Crist. I si sou de Crist, sou també descendència d’Abraham (Ga 3,27.29).
Perquè la salvació està venint dels jueus: la salvació no és cap mite sinó una realitat històrica que s’origina en Jesús. Com a fet històric que culminarà amb l’amor fins l’extrem (Jn  13,1), pot dir Jesús que la salvació està venint dels jueus perquè Ell, jueu de Natzaret, és el portador i compendi de la salvació.
Jesús els diu: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat. Per Jesús aliment i missió s’identifiquen. Aquest principi vital de Jesús (Jn 5,30; 6,38) val també pels seus seguidors (Jn 7,17; 9,31).
Molts dels samaritans d’aquell lloc van creure en ell per la paraula de la dona : com els dos deixebles que hi anaren els primers cap a Jesús pel que van sentir parlar a Joan (Jn 1,35-39); Pere, perquè el portà el seu germà Andreu (Jn l,40-42); i Natanael, perquè l’invità el seu convilatà Felip (Jn 1,44s).
L’escolta dels testimonis de Jesús ha de dur a l’escolta del mateix Jesús: Per la paraula d’ell mateix (Jesús)  molts van creure.
Amb una escolta que guia cap a l’experiència vital: Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món.

                              José Luis Arín Roig