Diumenge XXIV   Temps Ordinari “A”        

El perdó cristià per les ofenses rebudes és un dels punts en què més insisteix el N.T.: representa  condició indispensable no només per entrar a la Vida Nova en Crist sinó sobretot per romandre-hi.

Sir 27,30-27,7 El llibre del Siràcida, un dels més llargs de la Bíblia, conté la part més extensa de la literatura sapiencial israelita. El títol de “Siràcida” és transliteració al grec del nom de l’autor, el fill de Sirà, que a finals del s. III i principis del s. II a.C. a Jerusalem es dedicà a estudiar la Llei, els Profetes i els Escrits que els segueixen. El nom d“Eclesiàstic” és la denominació llatina
La 5ª part del llibre (24,1-33,18) comença elogiant la Saviesa (24,1-33) per dedicar la secció (27,22-28,26) a reflexionar sobre males intencions, ira i venjança recordant que el furor i la còlera són odiosos. El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor.
Perdona als altres el mal que t’han fet i Déu et perdonarà els pecats, quan tu el preguis.

El Salm Responsorial posa el contrapunt proclamant una de les veritats fonamentals de l’espìritualitat bíblica: El Senyor es compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor .

Rm 14,7-9 La Carta als Romans, veritable “carta magna” de l’Apòstol Pau, dins la 2ª part  -l’exhortativa- dedica la secció (14,1-15,13) a insistir en què els “forts” tenen especial obligació de caritat vers els “febles”.
El motiu és perquè tant si vivim com si morim som del Senyor.

Mt 18,21-35 L’Apòstol Pere, posant límits al deure de perdonar i pensant-se mostrar gran generositat, preguntà a Jesús: “Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses? Set vegades?”.
La resposta de Jesús li fa descobrir que el seu plantejament no era tant modèlic com es pensava: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.
Evidentment l’expressió “setanta vegades set” equival a “sempre-sempre”.
La paràbola evangèlica vol il·lustrar la `mesura sense mesura´ del perdó cristià que té en l’amor misericordiós de Déu el seu motiu i el seu model de mesura sense mesura.
La connexió entre el principi teològic –hauré de perdonar “sempre” al meu germà el mal que m’haurà fet– i la paràbola es nota en el començament d’aquesta: “Per això” -diu Jesús- passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupaven els llocs de govern. Tot just començava, li van presentar un dels seus ministres que li devia “deu mil milions”: (diu la versió litúrgica catalana). El text evangèlic parla de deu mil “talents” (=moneda):
Per entendre bé el missatge notem que 1 denari era el sou d’una jornada de treball; i 1 talent equivalia a 6.000 denaris. Així els 10.000 talents de l’evangeli, traduïts a l’economia d’avui, serien uns mil quatre-cents quaranta milions d’euros.
Xifra desorbitada que expressa la gravetat del “deute” que pecant contraiem amb Déu; i xifra totalment impossible de retornar per aquell ministre-servent per molt que, llençat als peus del rei, li digués: “Tingues paciència i t’ho pagaré tot”. 
La clau del missatge de la paràbola és la comparació abismal entre rebre jo el perdó de 1.440  milions d’euros (deu mil talents) i negar jo a l’altre el perdó d’uns 2.400 euros (cent denaris).
A la pregària-model del PareNostre demanem al Pare Déu i ens comprometem: Perdoneu les nostres culpes “així com” nosaltres perdonem els nostres deutors.  L’expressió “així com” no s’ha d’entendre en clau de mesura equitativa o requisit matemàtic, com si diguéssim a Déu Pare que ens perdoni `només´ amb la mesura raquítica en què nosaltres perdonem els qui ens ofenen.
La petició a Déu “Perdoneu les nostres culpes `així com´ nosaltres perdonem els nostres deutors”  implica l’exigència de créixer en l’exercici caritatiu de perdonar el germà que és mesura de semblança amb el Pare-Déu.
El Catecisme de l’Església ho explica molt bé: Aquest `així com´ no és únic en l’ensenyament de Jesús: “Sigueu perfectes `com´ el vostre Pare celestial és perfecte” (Mt 5,48). Observar el manament del Senyor és impossible si es tracta d’imitar des de fora el model diví. És una participació vital -que ve del fons del cor- en la santedat, la misericòrdia i l’amor de Déu. Només l’Esperit pot fer “nostres” els mateixos sentiments de Crist.  CCE 595

                               José Luis Arín Roig