DIUMENGE XV “A”

Is 55,10-11  El darrer cp del 2on-Isaïes (Is 40-55) comença amb la invitació adreçada a tots els assedegats per  venir a l’aigua els qui no teniu diners, i també menjar cosa bona, tastant el bo i millor.  Efectivament el profeta -en nom de Déu- ha anunciat coses magnífiques que semblen increïbles; i també coses estranyes com les referents al Servent del Senyor.
Serà veritat tot això?  Es complirà tot el que el profeta ha anunciat?  Sí! Perquè així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar…, així serà la paraula que surt dels meus llavis.

Rom 8,18-23  Rm 8,18-25 és una secció apocalíptica-escatològica on l’espera té contingut antropològic que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament v.19
L’espera reprodueix l’esquema del camí pel desert i el de “ja sí, però encara no” : no és una espera tranquil·la i inactiva sinó dolorosa i esforçada.
L’univers creat es troba sotmès al fracàs/buidor.. mataiothV , gemega i sofreix dolors de part Amb originalitat v.20 associa la creació a l’esperança cristiana per la solidaritat del cosmos amb els creients  Gn 9,12-13; Sl 135; Col 1,20; Ef 1,10; 2 Pe 3,13; Ap 21,1-5
Motor de l’esperança és l’Esperit Sant posseït com a primícies del que vindrà.

Mt 13,1-23  La paràbola del sembrador és la resposta de Jesús a un interrogant de sempre: per què la mateixa llavor, sembrada pel mateix sembrador amb el mateix interès, produeix rendiments tant diversos? La paràbola aprofita l’experiència dels agricultors galileus, però tenint en compte només un aspecte de llur activitat: la sembradura. Per això parla d’un “sembrador” i no d’un `agricultor’.
Segons on posem el primer pla, la paràbola parlarà de sembrador fracassat, llavor escampada o camp desigual. Aquest primer pla diferent dependrà també de l’interés catequètic:
*davant el fracàs del seu treball, lliçó d’encoratjament pels deixebles
*advertiment pels oients de la Paraula sobre la seva responsabilitat de donar el fruit esperat  *ensenyament escatològic sobre com Déu permet que d’uns inicis desesperançadors sorgeixi el final magnífic promès.

  1. a) Cal separar la presentació oberta de la paràbola 1-9 i la interpretació concreta als v.18-23.
  2. b) Certament la paràbola ve marcada pel contrast entre el fracàs de la part sembrada “arran del camí//sobre el camí” i l’èxit de la part sembrada “en terra bona”.

S’interromp l’ensenyament de Jesús a la gent, per incorporar una catequesis als deixebles que se li acostaren i li van preguntar: “Per què els parles en paràboles?” Mt 13,10

Al rerefons hi ha la pressuposició que l’ensenyament en paràboles és adoctrinament imperfecte.
A vosaltres us és donat de conèixer els misteris del Regne del cel, però no a ells.  Pel judaisme “els de fora” són `els no pertanyents a la comunitat’; també per Pau 1 Co 5,12; Col 4,5; 1 Te 4,12.
L’enigma esdevé dramàtic al v.13: “els parlo en paràboles perquè mirin, però no hi vegin; escoltin, però no entenguin”  ¿?   Déu vol “que no hi vegin.., que no entenguin“?  ¿?
Evidentment els v. 13s citen Is 6,9-10 que és el relat de la vocació d’Isaïes.
S’ha discutit molt el sentit de la partícula `ina‘  perquè ( causal?, consecutiva?, final?, explicativa?).
La clau està al sentit original d’Is 6,9-10. Isaïes, enviat a parlar al poble de part de Déu, narra la seva vocació quan ja porta anys exercint-la. Pot notar-se una visió pessimista sobre l’eficàcia de la missió profètica; el text porta a concloure que l’activitat profètica d’Isaïes de fet va portar a l’obcecació i el càstig del Poble però no a la seva conversió i salvació.    ¿?
El més fort és que això és presentat explícitament com a desig de Déu       ¿?
Cal tenir en compte la gramàtica hebrea on sovint els imperatius tenen de fet valor d’indicatiu i la lògica semítica que deixa de banda les causes segones atribuint-ho tot a Déu, la causa primera,  .
La predicació profètica d’Isaïes -adreçada a il·luminar i corregir- serà de fet ocasió per l’enduriment espiritual dels jueus que no volen correspondre a la crida de Déu.
I malgrat tot, el profeta ha de seguir predicant: Fins quan, Senyor?  Fins que tot sigui devastat..
No hi ha cap esperança? Sí, perquè “d’aquesta soca en naixerà un rebrot sant”: és el missatge tant isaià de “la Resta”  Is 1,9; 11,1; 27,6.
El sentit amagat de les paràboles de Jesús no és “`perquè `Déu vol que´” no es converteixin, sinó que són els de fora els qui, tancant-se a la crida de Déu, no volen veure ni entendre ni convertir-se. I malgrat això, l’apòstol (com Jesús) ha de seguir predicant.
Literàriament els v.18s es desmarquen tant del dels v. 1s: es veu clara la seva pertinència a un estrat diferent de la tradició evangèlica. El vocabulari dels v.18-23 és típic de la missió cristiana primitiva. El centre de la narració és la paraula (que pels primers cristians designa l’Evangeli o Bona Nova).
*Jesús anuncia la paraula  Mc 2,2; 4,33;
*rebre la paraula 1 Te 1,6; 2,13; 2 Co 11,4;
*la paraula creix Col 1,6; Ac 6,7; 12,24; 19,20.
L’explicació sobre la sort de la paraula coincideix amb la paràbola en la triple sembra infructuosa i la darrera exitosa.
La manca de fruits de la predicació/sembra s’explica primer per causes de fora.
a) Als d’arran del camí Satanàs els pren la paraula sembrada perquè pot influir en els homes.
b) En els de terreny rocós la inicial alegria no dura perquè són inconstants (lit “seguidors del corrent”/ proskairoi). La història de l’Església mostra clar com tribulacions i persecucions han fet sucumbir molts de la seva alegre adhesió inicial.
c) En els d’enmig dels cards, les preocupacions del món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances fan que la paraula es perdi. Pastor Hermas v.3,6,5: Tenen fe, però també riqueses d’aquest món. Quan arriba la tribulació, llavors neguen el seu Senyor per salvar les seves riqueses i negocis.
d) “Els darrers” són els qui “escolten la paraula, l’acullen i donen fruit”: tots tres verbs en Present d’Indicatiu indicant permanència en l’acció.

*¿paràbola de consol pel predicador desanimat davant l’infructuositat de la seva predicació?
*¿paràbola d’exhortació per l’oient perquè es plantegi a quin tipus de terreny pertany?
El to parenètic, coincident amb moltes parts de l’epistolari neotestamentari, invita examinar el propi status personal com a creients i oients de la paraula dins la comunitat.
Sigui quina sigui la interpretació del “trenta..seixanta..cent per u”, notem que ser cristià no significa ser cristià de manera uniforme. Cal tenir el compte quins talents rep cadascú.

                                      José Luis Arín Roig