SOLEMNITAT DE L’ASSUMPCIÓ           

Ap 11,219a.-12,1-13 El llibre de l’Apocalipsi, després de la victòria de Déu anunciada per la trompeta del setè àngel (11,15-16) i l’himne d’acció de gràcies (11,17s), segueix presentant la lluita històrica entre Déu-l’Anyell i la Bèstia-Drac, tot coneixent ja el desenllaç final: la victòria de Déu en què té lloc destacat el seu Poble, fidel a l’Anyell dret -viu i ressuscitat- malgrat haver estat degollat -crucificat-.
El Poble ve representat per una dona (criatura) amb el sol  per vestit i la lluna sota els peus (amb poder sobrehumà) que duia al cap una corona de dotze estrelles (representa tot el poble Elegit) que esperava un fill que ha de governar totes les nacions amb ceptre de ferro (el Messies) al qual un gran drac rogent (Satanàs) volia devorar així que nasqués.
Malgrat els projectes del drac rogent (Satanàs), el seu fill va ser endut cap a Déu i la dona va fugir cap al desert, on l’Israel alliberat per Déu de l’esclavatge d’Egipte fou alimentat amb el mannà, paradigma exodal de l’espiritualitat bíblica, lloc ideal de l’amor primer (Os 2,16).

1Co 15,20-27a La darrera part de 1ª Cor reafirma l’article bàsic del Credo: De fet Crist ha ressuscitat d’entre els morts, però afegint una precisió molt important: com a primícia de tots els qui han mort.
L’objectiu de l’afegit és aclarir la comunió indefectible del cristià amb Crist que ressuscita no com a l’únic sinó com el primer: i no només en cadena de successió cronològica sinó en virtut d’una relació intrínseca. Crist és el principi actiu de la nostra resurrecció.
Per il·lustrar la íntima solidaritat entre Crist i el cristià, Pau recorre a l’especulació teològica de l‘època sobre Adam, causa de mort per la humanitat, amb un parangó que no és demostració sinó recurs per explicar una dada de fe ja acceptada.
El fragment introdueix la realitat del Regne de Crist i finalment del Regne de Déu. Es refereix als esdeveniments escatològics manifestats en la Parusia de Crist, la realització completa del senyoriu reial de Crist sobre tot enemic amb el regnat conclusiu de Déu. La mort és vista com el darrer enemic, connectant així el senyoriu de Crist amb la seva resurrecció.
Així Déu serà tot en tots: l’expressió té color panteïsta; però el context -amb submissió de les forces contràries- mostra que parla de la realització plena del projecte de Déu en la història i en el món. En el Regne de Déu-Pare s’insereix, com a factor determinant, el Regne de Crist (Sl 110,1s).
La reialesa d’un va lligada estretament a la de l’altre. Déu-Pare és el principi actiu definitiu de la victòria de Crist: Déu ho ha posat tot sota els seus peus. El Regne de Crist desemboca en el del Pare fins el punt que Crist mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot.
El llenguatge de submissió no indica subordinacionisme sinó acompliment del projecte salvífic. Però cadascú en el moment que li correspon: Pau distingeix diversos aspectes d’un únic esdeveniment complexiu per indicar la seva riquesa: el passat de la resurrecció de Crist; el present del seu incipient i progressiu senyoriu; i el futur del seu Regne plenament realitzat.

Lc 1,39-56 La funció dels relats de infància a Lc no és el detall històric sinó el missatge teològic. Estructuralment Lc presenta la Visitació de Maria fent de conclusió a l’Anunciació (1,26s).
El primer que fa l’esclava del Senyor després del “sí” que farà possible l’Encarnació del Fill de l’Altíssim és anar-se’n a la muntanya de Judà provocant un doble encontre: l’explícit de les dues mares i l’implícit dels dos fills. La narració té to de lloança a Déu desembocant al Magnificat.
Interpretar el viatge com un acte d’ajut a la seva parenta és per molts interpretació aliena a la intenció de Lc: al relat no hi surt per res el terme “ajudar”.
Però certament és molt més que una visita perquè Maria es quedà tres mesos amb ella.
A les paraules d’Elisabet lloant Maria hom veu paral·lelisme amb les de David quan l’Arca entra a casa seva: Qui sóc jo perquè “’l’Arca del meu Senyor vingui a casa meva”? (2Sa 6,9b).
Igualment si lArca del Senyor va estar “tres mesos” a casa d’Obed-Edom (2Sa 6,11), també Maria es va quedar “tres mesos” amb ella (Lc 1,38). Més enllà de plantejaments historicistes, no podem negar  la semblança d’expressions.
Ets la més beneïda entre les dones “perquè” és beneït el fruit de les teves entranyes: al judaisme de l’època el prestigi d’una mare es mesura per la rellevància dels fills.
Al text hi ha dos motius perquè Elisabet lloï com benaurada la seva parenta: a) Maria és “la mare del Senyor”; b) Maria és “la que ha cregut en Déu //  la que ha cregut el que li ha promès Déu”

                               Rev. José Luis Arín Roig