Diumenge 5è de PASQUA “A”   

Ac 6,1-7 Ac 6 evoca un canvi profund en el creixement de l’Església primera:
*els nous adherits a Crist s’anomenen també deixebles (com els seguidors del Jesús històric);
*per primer cop veiem cristians de llengua grega en conflicte amb els de llengua aramea;
*davant aquest conflicte, són instituïts “els Set” com a via de solució al problema.
L’augment del número de cristians amb tensions internes entre grups provoca la necessària intervenció dels Dotze, recolzant la seva decisió en un criteri d’escala de valors: No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la Paraula de Déu i ens poséssim a distribuir l’ajuda entre els pobres. La tensió es posa més en relleu precisament quan la comunió de fe, esperança i caritat, havia de ser més visible: en la distribució diària d’ajuda als pobres.
La missió dels Dotze apareix com un servei a la unitat de la Comunitat.
“Tots” escolten la veu autoritzada dels Dotze que continuaran ocupant-se de la pregària i del Ministeri de la Paraula; “tots” són convocats a buscar entre ells mateixos els candidats al nou servei eclesial: Busqueu set homes de confiança: amb qualitats que els facin de fiar.
… plens de l’Esperit Sant i de seny: ni seny humà sense Esperit Sant, ni Esperit Sant sense seny
Els Apòstols, després de pregar, els imposaren les mans com a signe de missió eclesial.

1 Pe 2,4-9 Acosteu-vos al Senyor, la pedra viva: la invitació inicial anticipa la citació (v. 6s) d’Is 28,16 i Sl 118,22 descrivint l’Església com a pedres vives del nou temple espiritual per la incorporació a Crist ressuscitat.
Tots els cristians, com a reialme sacerdotal,  ofereixen a Déu el “sacrifici” de la seva vida de fe, esperança i caritat (Rm 12,1).
Poble escollit, reialme sacerdotal, nació sagrada, possessió personal de Déu: aquests 4 títols que l’A.T. dedica a Israel s’apliquen ara al nou Poble Escollit, l’Església de Crist.

Jn 14,1-12 Els cp 13-21 formen la 2ª part de Jn, l’anomenat Llibre de la Glòria, que combina el relat de la Passió i Resurrecció (18-21) amb discursos de comiat (13-17)
Els discursos de comiat presenten l’ensenyament de Jesús en exclusiva als seus deixebles amb un estil força original: en el fons qui està parlant és el Senyor glorificat, encara que les seves paraules siguin posades per l’evangelista en llavis de Jesús abans de morir.
Jesús vol formular testamentàriament el seu missatge i per això constitueix la Comunitat.
Tres col·loquis (més monòlegs que diàlegs) presenten el gran discurs de comiat on Jesús:
*13,33-14,31 anuncia la seva partença (retorn al Pare) i la seva nova presencia en el món;
*15,1-16,4a recorda la identitat del deixeble i l’existència escatològica en l’Esperit 16,4b-33;
*17,1-26  el darrer col·loqui amb el Pare corona el seu comiat.
Que els vostres cors s’asserenin: la commoció no és només per l’anunciada separació del Mestre, sinó també per una decepció sobre l’empresa a què Jesús els havia empès.
Per això la doble invitació amb dos imperatius: confieu en Déu – confieu en mi.
La traducció “confieu” expressa fidelment el sentit del verb original pisteuete que a la vegada tradueix l’hebreu “aman”  que significa “recolzar-se en”.
A casa el meu Pare hi ha lloc per a tots: les moltes “estàncies/llocs” indiquen abundància.
A la Bíblia el “camí” és imatge de la opció de vida i metàfora de la orientació fonamental.
Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? La pregunta de Tomàs mostra la incomprensió del “món” davant la missió de Jesús.

Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida: perquè ningú no arriba al Pare si no hi va per mi.
Efectivament Jesús és la Revelació del Pare. Déu no l’ha vist mai ningú: el Fill Unigènit és qui ens l’ha donat a conèixer (Jn 1,18). Si l’aspiració de tot creient és veure Déu, Jesús desautoritza aquesta expectativa avisant de què qui em veu a mi, veu el Pare.
Camí, veritat i vida
: tres substantius per indicar les tres funcions específiques de Crist com a mediador, revelador i salvador. Jesús és el Camí que cal recórrer, la Veritat que cal aprendre i la Vida que cal viure

                                 José Luis Arín Roig