DIVENDRES SANT                  

Is 52,13–53,12 Per les nostres faltes ha mort malferit  El llibre del profeta Isaïes presenta aquest 4rt poema del Servent que pateix i és glorificat.
Al centre es narra la passió, mort i triomf final del Servent amb contingut a la vegada clar i estrany: l’innocent pateix, els culpables surten indemnes, l’humiliat i mort acaba triomfant i viu.
L’únic nom que surt al Cant és “el Senyor”; tota la resta de referències es fa amb pronoms.
Comença el mateix Déu donant la clau de lectura: el meu Servent triomfarà.
L’èxit promès es fonamenta en l’ajut diví anunciat al 1er Cant: El meu Servent que jo sostinc.. He posat damunt d’ell el meu Esperit. (Is 42,1-4)
El grau intens de Passió-humiliació primer i de triomf-glorificació després es nota indirectament per l’efecte produït en els espectadors: primer molts s’horroritzaven de veure’l; després els reis no sabran què dir.
Un grup coral (anònim però identificat com “nosaltres“) és testimoni del què la potència del braç del Senyor ha obrat en el Servent. Més que mai a tota la Història de la Salvació, el que Déu ha fet amb el seu Servent ha estat increïble i inaudit: Qui pot creure allò que hem sentit?  A qui s’ha revelat..?
No presenta una teoria o ideologia sinó la biografia d’algú amb creixement v.2a / sofriment i passió v.2b-3.7/condemna i execució v.8/sepultura v.9/glorificació v.10-11a
Quin sentit té la seva Passió? De fet portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors: amb expiació vicària en què els realment culpables es beneficien sense ser castigats. El Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres: la missió expiatòria del Servent respon a la iniciativa del Senyor que  s’ha complagut en el triturat i, quan haurà ofert la vida en sacrifici d’expiació, veurà una descendència i viurà llargament: la rehabilitació final explica el sentit de tot. El Servent que és just no només veurà la llum ell i se’n saciarà sinó que també farà justos tots els altres perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells: aquest és el fruit esplèndid del rebrot, l’èxit total i definitiu del seu fracàs aparent i momentani.

He 4,14-16; 5,7-9  Aprengué què és obeir, i es convertí en font de salvació eterna per a tots els que se li sotmeten 
La carta als Hebreus, veritable discurs homilètic d’exhortació, a la secció II B (4,14-5,10) desenvolupa l’enunciat sobre el Gran Sacerdot “misericordiós-compassiu”, complementant així l’altra qualitat (2,17) desenvolupada a 3,1–4,14 sobre el Gran Sacerdot “digne de confiança”.
El cp. 4 acaba (v.14) cloent el tema de Jesucrist, Gran Sacerdot “acreditat davant Déu” i després (v.15-16) iniciant el tema de Jesucrist, Gran Sacerdot “compassiu”.
En Jesucrist tenim “el Gran Sacerdot” que ha entrat davant Déu: aquest és l’únic lloc de la Carta on Jesús és denominat així. La finalitat de tot el que diu de Jesús és la crida a què mantinguem ferma la fe que professem; o en altres paraules, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu perquè es compadeixi de nosaltres ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora, l’auxili que necessitem.

Jn 18,1–19,42 PASSIÓ DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST SEGONS S JOAN
L’evangeli de Joan té una visió teològica molt pròpia sobre la Passió de Jesús:
a) La Passió/Mort és opció lliurement assumida per Jesús. La vida ningú no me la pren: sóc jo qui la dono lliurement (10,18). Per això al quart evangeli pròpiament Jesús no és detingut sinó que s’entrega (18,1-11) i tampoc no hi surt Simó de Cirene sinó que Jesús porta tot sol la creu (19,7).
b) La Passió és culminació perfecta de tot un estil de vida. Havent estimat els seus que eren al món, els estimà fins l’extrem (13,1). La vida que Jesús dóna morint té el mateix estil d’amor mostrat abans: és la seva missió. Per això quan mor Jesús a Jn diu que tot s’ha complert (19,30).
c) La mort de Jesús és la prova suprema del seu amor fins l’extrem Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus estimats (15,13). L’expressió grega uper twn filwn pot significar també “pels seus estimats”. De fet Jesús dóna la vida no només “pels seus amics” (els qui responen positivament estimant-lo) sinó pels seus estimats (que ho són absolutament tots, també els qui el neguen).

Per això en el relat joànic sobre la Passió/Mort, a diferència de la visió sinòptica,
*Jesús pròpiament no és detingut sinó que s’hi entrega (Jn 18,1-11);
*Jesús pot parlar de missió acomplerta (Jn 19,30);
*la crucifixió és presentada com enlairament o exaltació (Jn 3,14; 8,28; 12,32).
Contemplant la Mort de Jesús des de la perspectiva de Déu com a prova suprema d’amor, podem celebrar l’Adoració de la Santa Creu, instrument de l’amor de Déu.
Per això som invitats a venerar la Creu el Divendres Sant quan proclamem la Passió segons Jn com expressió d’amor fins l’extrem (i no Diumenge de Rams quan la mirem més aviat com el rebuig pecador dels seus contra el qui havia vingut a casa seva).

                                        José Luis Arín Roig