DIUMENGE DINOVÈ “A”

1 Re 19,9a.11-13a El “cicle d’Elies” (1 Re 17—2 Re 1) és una part important dels llibres dels Reis. El profeta Elies, que els evangelis (Mc 9,2s; Mt 17,1s; Lc 9,28s) presenten -al costat de Moisès- en la Transfiguració de Jesús, és campió de la fidelitat al Senyor i de la defensa dels pobres
La reina Jezabel, fenícia, esposa del rei Acab d’Israel, persegueix a mort Elies, l’únic profeta del Senyor que ha quedat (1 Re 18,22). Llavors Elies tingué por i fugí per salvar la vida (19,3).
En la fugida, després de ser alimentat miraculosament amb un pa cuit al caliu ni un gerro d’aigua (19,6), caminà quaranta dies i quaranta nits fins a la muntanya de Déu, l’Horeb: amb camí i meta que evoquen l’èxode del Poble de Déu. En arribar-hi, va entrar a la cova per passar-hi la nit.
Hanc aliquando speluncam incoluit magnus illes dux prophetarum, Elias tesbites: es llegeix avui a la cova
El Senyor li digué: “Surt i estigues dret davant meu dalt la muntanya que hi passaré Jo”.
S’aixecà un vent huracanat i violent que esmicolava roques…, i en aquell vent no hi era el Senyor. Va venir un terratrèmol.. però tampoc el Senyor hi era en el terratrèmol.
Va venir foc.. però el Senyor tampoc era en aquell foc.
Després es va alçar el murmuri d’un ventijol suau: i allí sí que hi era el Senyor!
Certament el murmuri d’un ventijol suau evoca l’estil de Déu en la preferència per tot allò petit.

Rm 9,1-5 Els cp 9-11 formen un bloc literari que respon a una qüestió greu: “quin lloc correspon a Israel dins el designi de Déu?”
Perquè si el Déu d’Abraham no és fidel al que prometé als “pares” i ara rebutja Israel, com pot ser creïble el seu anunci de Justícia divina manifestada en Crist?
LAMENTACIÒ DE L’APÒSTOL Pau introdueix la qüestió d’Israel manifestant la seva soferta participació personal fins a dir amb èmfasi: Pel bé dels meus germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat del Crist!
Aquesta clam desgarrat, així com també el jurament del v.1, tenen com a funció reclamar la credibilitat per tot el que dirà.
Amb canvi brusc d’estil, passant de la lamentació dolorosa al cant de lloança, acaba aquest fragment: Crist que és Déu i està per damunt de tot. Sigui beneït per sempre. Amén.
Doxologia adreçada al Pare -com totes les de l’epistolari paulí-?
Doxologia adreçada a Crist -evidència textual-?

Mt 14,22-33 L’episodi de Jesús caminant sobre l’aigua sense enfonsar-se (que Mc 6,45s i Jn 6,16s connecten també amb la multiplicació dels pans) és ampliat per Mt amb l’escena de Pere que inicialment imita el seu Mestre i es posà a caminar sobre l’aigua sense enfonsar-se però després, en adonar-se del vent que feia, s’acovardí i començà d’enfonsar-se.
Per una correcta i profitosa lectura del text cal tenir present el simbolisme bíblic del mar i les aigües que, des del relat inicial de la Creació (Gn 1,1s) fins l’apocalíptica visió final (Ap 21,1s) amb el cel nou i la terra nova, són lloc i símbol del “mal”.
Hi ha diversos missatges profunds en aquest relat evangèlic de miracle:
*cristològicament s’afirma la condició divina de Jesús que -com el Senyor Déu a l’A.T.- domina sobre les aigües. Només Déu camina sobre les ones de la mar (Jb 9,8b)
Quan els deixebles veieren Jesús caminant sobre l’aigua, s’esveraren pensant que era un fantasma. La reacció dels deixebles és la mateixa de quan se’ls hi apareix el Ressuscitat (Lc 24,37)
*eclesiològicament parla de la identitat profunda de l’Església i de la seva missió bàsica. Així com la barca té el seu lloc natural a la mar (i no a la muntanya ni a la plaça del poble!.), així també l’Església té el seu lloc perenne enmig de les ones del món.
Quan l’Església busca falses seguretats en terra ferma sense perills, està renunciant a la seva autèntica identitat d’Església que “existeix per a evangelitzar” (E.N. 14), sobretot allà on les ones del vent la destorben d’avançar i el vent li és contrari. Com més les ones del vent la destorben d’avançar, més hem de sentir-nos com Església en el lloc de la nostra missió.
Un camp de missió en què, com Pere, caminarem sobre les aigües del món sense enfonsar-nos en el mal si fixem la mirada del nostre cor en el Senyor, en la seva crida i ajuda eficaç.
Però si fixem l’atenció en el vent que fa, l’ambient del món i les seves seduccions, més que no pas en Jesús i la seva Paraula de vida eterna, llavors irremeiablement començarem a enfonsar-nos.
L’únic remei contra el desànim i l’enfonsament és ajudar-nos fraternalment a posar el cor i la mirada en el Senyor, en la seva Paraula i en la missió que ens ha confiat.

                     Rev. José Luis Arín Roig