DIJOUS SANT                

Ex 12,1-8.11-14  El ritual del sopar pasqual  El relat d’Ex 12, de tradició bàsicament “sacerdotal” exílica, uneix tradicions antigues com el “sacrifici de l’anyell” (v.3-13) amb l’antiga festa de pastors, i la “festa dels Àzims” (v.14-20) amb l’antiga festa de pagesos.
El senyal de la “sang” marca les llars que el Senyor passarà de llarg la nit en què matarà els primogènits dels país d’Egipte.
La institució jueva de la Pasqua té clar sentit pedagògic: que no es perdi la memòria del que Déu ha fet a favor nostre. L’experiència de l’Èxode és el fonament de l’Aliança (Ex 19,3s). Israel diu “sí” al Déu que l’ha tret de l’esclavatge d’Egipte.
Per això recordar l’experiència salvadora de l’Èxode és reforçar el “sí” de l’Aliança amb Déu.  Només amb memòria viva del que Déu ha fet a favor del seu poble pot néixer l’agraïment d’Israel; i de l’agraïment, l’amor obedient. Així com de l’oblit neix el desagraïment i del desagraïment la desobediència.
El “Memorial” sacramental és molt més que record del passat: és actualització que porta el passat al present amb tota la seva força.

1 Co 11,23-26 Quan mengem aquest pa i bevem aquest calze, anunciem la mort del Senyor   1 Co, havent denunciat (v.17-22) les desviacions de la Comunitat quan es reuneix per celebrar el Sopar del Senyor, ara raona per què i de què és desviació aquella praxi.
Al text original el v. 23 comença amb un “perquè” explicatiu del fonament de la tradició eucarística. Així  la nit que havia de ser entregat és molt més que dada cronològica: indica que l’Eucaristia neix lligada al fet històric de la Passió, expressió màxima de l’amor de Déu, i per això és “memorial” de Jesús que mor per nosaltres.
A la Pasqua de l’any 55 (data de 1 Co) pot parlar ja Pau de la celebració eucarística com una tradició, amb Crist com a punt de partença. El bloc literari és pre-paulí, segurament originari d’Antioquia de Síria (Ac 13,1s) cap als anys 40.
Bàsicament Jesús segueix el Ritual jueu de la Pasqua –“Seder Pesaj”– però aportant originalitat. Hi ha gestos i paraules que donen sentit nou al ritu en la perspectiva de la mort imminent de Jesús. Les paraules sobre el pa (Això és el meu cos, ofert per vosaltres) destaquen la identificació amb el seu cos ofert per vosaltres, afirmant que la seva mort té caràcter salvífic i expiatori en compliment del Cant 4rt del Servent del Senyor: El servent, quan haurà donat la vida per expiar les culpes, per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.. El just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres prenent damunt seu les culpes d’ells (Is 53,10-12).
Touto estin to swma mou Això és el meu cos, ofert per vosaltres: afirmació solemne que, amb l’“és” clarament explícit, dóna un sentit nou al “pa àzim” del Seder Pesaj que només implicava germanor entre comensals.
Feu això per celebrar el meu memorial: el precepte de Jesús, origen de la praxi eucarística, s’especifica com memorial de Jesús, el Senyor, solidari amb els seus fins la mort; per això cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze, anuncieu “la mort del Senyor”.
L’Eucaristia, aliment per a pelegrins -i no hipotètic premi per a `perfectes´- té el seu lloc històric entre la mort de Jesús i la seva vinguda final; és a dir, fins que torni.

Jn 13,1-15  Jesús demostrà fins a quin punt estimava els seus Quan l’evangeli de Joan rep la redacció definitiva a finals del s. I, ja és costum arrelat la celebració dominical de l’Eucaristia (1 Co 16,2): no li cal a Jn insistir-hi.
Però ha començat l’error (1Co 11,17s) de ritualitzar l’Eucaristia aïllant-la de la caritat.
Per això Jn -en comptes de narrar la institució de l’Eucaristia-  presenta el lavatori dels peus en context eucarístic.
Rentar els peus a un altre era feina d’esclaus i simbolitza la identitat nova del cristià que, per amor, es nega al propi egoisme per abraçar fidelment el camí salvador de la Creu estimant els germans com a servidor de tots a imitació de Jesús.
No es pot separar mai la fe en Crist-Eucaristia de l’amor a Crist germà -afamat / assedegat / foraster / despullat / malalt / empresonat-  (Mt 25,31s).
L’hora” que Jesús sabia havia arribat inclou la mort, però anant més enllà fins l’enlairament i glorificació del Fill de l’home (Jn 12,32).
El text grec original organitza tot el v.1 entorn d’un sol verb principal –“estimà”-, destacant així més l’afirmació principal: els “estimà” fins l’extrem.
Abans de la festa de Pasqua, sabent Jesús que ha arribat la seva hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare, havent estimat els seus en el món, els “estimà” fins l’extrem.

Qui són “els seus” als qui Jesús estimà fins l’extrem?. Si l’enviament del Fill al món vingué motivat perquè tant estimà Déu el món (Jn 3,16), no es pot atribuir al Fill en compliment d’aquesta missió un amor restringit.
Jesús estima i es dóna per tothom, encara que no tothom l’acull a Ell(Jn 1,10-11).
De fet la comunió divina oferta per Déu als homes només s’estableix realment en els qui responen positivament a l’amor diví: en aquest sentit “els seus” són la Comunitat dels seus deixebles-seguidors.
En clau d’AMOR i SERVEI hem d’entendre, rebre i viure el triple regal de Jesús que d’una manera especial commemorem el Dijous Sant:
MANAMENT NOU DE L’AMOR (Jn 13,34s), signe de identificació amb Crist (Mt 25,31s)  Tal com Jo us he estimat (fins a donar la vida), estimeu-vos els uns als altres.
INSTITUCIÓ DE L’EUCARISTIA, sagrament d’amor diví que ens alimenta amb la Taula de la Paraula i de l’Eucaristia per fer-nos més germans en Crist.
INSTITUCIÓ DEL SACERDOCI, sagrament d’amor que fa dels seus ministres servidors de la comunitat a imitació del Bon Pastor.

                             José Luis Arín Roig