DIUMENGE DE RAMS     cicle  A

    COMMEMORACIÓ DE L’ENTRADA DE JESÚS A JERUSALEM

Mt 21,1-11 Hossanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor.
Jesús entra a Jerusalem complint la profecia de Za 9,9s que anuncia l’arribada del Messies humil inaugurant una era de pau.  El títol habitual “ENTRADA TRIOMFAL DE JESÚS A JERUSALEM” és desafortunat; s’ha de dir ENTRADA MESSIÀNICA DE JESÚS A JERUSALEM. És Messies no triomfalista ni de grandeses humanes.
El gest profètic-didàctic de Jesús, entrant a Jerusalem muntat humilment en un ase, és la posada en escena de la profecia de Za 9,9.
El Messies Jesús és amo i senyor: Aneu al poble d’allí al davant i hi trobareu un pollí.. Deslligueu-lo i porteu-lo.. que el Senyor l’ha de menester; però exerceix el seu senyoriu no procurant-se un cavall (animal de poderosos i per a la guerra) sinó un ase/pollí (animal de la gent senzilla i per a la feina).
Aclarit el caràcter humil del Messies Jesús, es podrà aclamar la seva reialesa: Hossanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel; i es pot estendre els mantells pel camí en senyal d’homenatge al rei (2 Re 9,13).

CLAU DE LECTURA A la mateixa ciutat (Jerusalem) i referint-se a la mateixa persona (Jesús), la multitud que avui crida “Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor”, pocs dies després cridarà “Fora! Fora! Crucifica’l!”.
Tot un avís per a nosaltres en començar avui la Setmana Santa amb la Benedicció de Rams.

E U C A R I S T I A

Is 50,4-7 El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè amb la paraula sàpiga sostenir els cansats: el 3er Cant del Servent del Senyor abasta Is 50,4-9.
Tot i no sortir la paraula profeta, se’ns narra una vocació profètica en tres fases:
a) vocació per a la paraula 4-5a: el Servent és home d’una paraula que primer ha d’escoltar com a deixeble, per després poder parlar i convèncer els altres.
L’escolta ha de ser atenta i confiada perquè el Senyor parla a cau d’orella.
b) sofriments en la missió 5b-6: davant la paraula del Senyor, el Servent no es resisteix ni es fa enrera sinó que para l’esquena als qui l’assoten.
c) confiança en el Senyor 7: enmig del sofriment, el Servent experimenta l’ajut del Senyor que el fa més fort que el dolor. El Senyor Déu m’ajuda: per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit.
En aquest Servent Sofrent del Senyor es veu el rostre de l’autèntic Messies.

Sl 22,8-9.17-20.23-24 Déu meu, Déu meu, ¿per què m’has abandonat?
La doble tradició sinòptica de Mc 15,34 i Mt 27,46 presenta Jesús, poc abans de morir, cridant amb tota la força: “Eloí, Eloí, lemà sabactani?” que vol dir “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”.
Segons Lc 23,46 Jesús també cridà amb tota la força; però el contingut del crit exclamatiu és un altre: “Pare, confio el meu alè a les teves mans” (citació del Sl 31,6).
Una lectura historicista es pregunta com pot “cridar” un moribund que ha sofert suor com gotes de sang a la muntanya de les Oliveres (Lc 22,44), assots (Mt 27,26) i sobretot crucifixió (Mc 15,24).  No pot ser!
Però els relats evangèlics de la Passió, Mort i Resurrecció, de Jesús no són crònica periodística sinó testimoniatge fidel destinat a nodrir la fe cristiana.
Són història interpretada i kerigmatitzada que vol donar resposta a l’escàndol de la Creu il·luminant el sentit dels fets: què és el que ha passat i per què?
Aquesta il·luminació dels fets ocorreguts va ser possible gràcies a l’experiència de l’encontre amb el Ressuscitat i a la meditació profunda de textos claus de l’A.T. (sobretot el Sl 22 i el 4rt Cant del Servent d’Is 52,13s) com a claus de comprensió de tot el que ha passat a Jerusalem aquests dies.
Cal notar que el Sl 22 és molt proper al 4rt Càntic del Servent del Senyor Is 52,13-53,12: tots s’horroritzaven de veure’l v.14;  menyspreat, rebuig entre els homes.. v.3; Nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota.. v.4; maltractat, no obria la boca.. Com els anyells portats a matar  v.7
Mt 27,46 i Mc 15,34  posen l’encapçalament d’aquest salm en llavis de Jesús.
Jesús només resà el verset inicial “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”
Si el verset inicial dóna nom a tota la pregària sàlmica unitària, no podem mutilar el salm atribuint a Jesús només la pregària imprecatòria inicial i prescindint dels altres tipus de pregària presents al Sl 22.
El Salm 22 és una de les composicions teològiques més impressionants de tot el Salteri que, amb la doble invocació inicial “Déu meu, Déu meu..”, reflecteix la tragèdia del just abandonat per Déu.
Ningú com Jesús ha fet realitat plena aquest ideal de l’innocent perseguit pels germans i abandonat de Déu que finalment és rehabilitat pel mateix Déu a qui no ha deixat mai d’adreçar-se confiadament.

De fet el Sl 22 és el fil teològic conductor dels relats evangèlics de la Passió:
v.2 Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”  Mc 15,34; Mt 27,46
v.8 Els qui em veuen es riuen de mi, fan ganyotes amb mofa  Mc 15,29; Mt 27,39
v.9 Que el Senyor el salvi, que l’alliberi si tant se l’estima..  Mt 27,43
v.16 La meva gola està resseca.., la llengua se m’encasta   Mc 15,36; Mt 27,48
v.19 Es reparteixen els meus vestits, es juguen als daus la roba Mc 15,24; Mt 27,35; Lc 23,34; Jn 19,23

Als anys 40-50 d.C., abans de la redacció definitiva dels evangelis, en una Comunitat judeo-cristiana de llengua grega, uns teòlegs redactors d’un “relat intermedi de la Passió” usen el Sl 22 per presentar les claus teològiques de la Passió i Mort de Jesús.
Com la majoria, el Sl 22 és salm mixt amb dues diferents i parts ben definides pel contingut, to i estil:   A) v. 2-22      Súplica de lamentació individual
B) 23-32 Acció de gràcies individual amb invitació col·lectiva

 A) 1ª PART LAMENTACIÓ INDIVIDUAL El crit inicial desesperat (Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?) mostra que no són els detalls del problema -malaltia, persecució, ruïna econòmica..- sinó el drama religiós existencial de sentir-se abandonat per Déu el que més fa patir.
L’experiència vital de fe li diu que tot depèn de Déu a qui el salmista s’acosta, però no hi troba més que allunyament: No véns a salvar-me, no t’arriba el meu clam. v. 2  El silenci de Déu contrasta amb el crit del just: Crido de dia i no em respons; crido de nit, sense repòs.
El drama augmenta per la consciència creient de què Tu ets el sant, i per la memòria fundacional de què en Tu confiaven els nostres pares i els vas alliberar v. 5 
Però ara, què?  Repetint l’experiència dramàtica de Jeremies, el salmista se sent un cuc, no pas un home, befa de la gent, menyspreat del poble v. 7-9
El relat evangèlic dirà que l’insultaven els crucificats amb Ell (Mc 15,32; Mt 27,44).

La suprema infelicitat del salmista és quan els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei es burlen del just atacant els seus lligams existencials amb Déu: Ha confiat en Déu. Que l’alliberi ara  si tant se l’estima! Ell que va dir “Sóc Fill de Déu”!  (Mt 27,43).
Però els atacs a la seva fe susciten en el salmista més motius per seguir guiant la vida com sempre: elevant una pregària confiada a Déu Creador, subjecte agent de la seva vida: Ets tu qui em tragueres del si de la mare i em confiares als seus pits; acabat de néixer, em van dur a la teva falda, des del si de la mare ets el meu Déu. v.10-11
Enmig de la situació més dramàtica, on fins ara només s’hi veia obstacle insuperable, reneix la SÚPLICA CONFIADA del just que se sent atret per Déu. No t’allunyis que el perill és a prop i no tinc qui m’ajudi v.12.
Però l’actitud persistentment hostil dels enemics suscita novament INQUIETUDS I ANSIETAT expressades sota el símbol d’animals salvatges. M’envolta un ramat de braus.., uns lleons que destrossen  i rugeixen obren la boca contra mi.
Per això no és estrany que aquesta sensació d’impotència susciti el pensament de la mort:  tot jo m’escolo com l’aigua, se’m deslloriguen els ossos.., la meva gola està resseca com terrissa, la llengua se m’encasta al paladar. v.13s
L’evangeli diu: Un corregué a prendre una esponja, la xopà amb vinagre.. perquè begués (Mt 27,48) i perquè s’acabés de complir l’Escriptura, Jesús va dir: “Tinc set”  (Jn 19,28)

A l’espiritualitat bíblica la confiança ferma en Déu no elimina el dramatisme de l’angoixa més crua. M’encercla un estol de malfactors. M’han foradat mans i peus, puc comptar tots els meus ossos.., v.17-18 Fins que es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba  v.19  El salmista nota la precarietat de la seva situació indefensa que els enemics contemplen perversament.
L’evangeli dirà: Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits jugant-se’ns als daus (Mt 27,35)
Tot i això, el just manté la CONFIANÇA EN EL SENYOR Però tu, Senyor, no t’allunyis; força meva, cuita a defensar-me… Salva’m de la gola del lleó, guarda’m de les banyes del brau  v.20

B) 2ª PART ACCIÓ DE GRÀCIES PERSONAL i COMUNITÀRIA La pregària sàlmica fa un tomb radical a partir del 22c quan diu: Senyor, m’has escoltat.
De fet al v.22c hi ha un problema de Crítica textual. A les diverses traduccions de la Bíblia només a la BCI, la TOB (Traduction Oecumenique de la Bible) i la Bible en français courant hi posen la frase “Senyor, m’has escoltat”, “Tu m’as répondu” i “Ah, tu m’as répondu!”.
A la resta de versions-traduccions de la Bíblia no hi trobem aquesta professió.    ¿?
Tot i el problema de Crítica Textual, és evident que des del v.23 la 2ª part del salm és una acció de gràcies a la intervenció salvadora de Déu que ha escoltat el clam inicialment desesperat del salmista.

ANUNCI KERIGMÀTIC Així com en el sofriment el gran neguit del salmista era el silenci de Déu que no respon v.3, també ara -alliberat- el gran desig del salmista és lloar Déu amb anunci kerigmàtic Anunciaré el teu nom als meus germans.

LLOANÇA COMUNITÀRIA  La lloança agraïda del just salvat per Déu no pot quedar-se tancada en l’interior individual del salmista: ha de sortir cap a fora perquè tothom conegui la bondat del Senyor.
El suplicant -a qui Déu ha escoltat– farà pública la lloança al Senyor: Enmig de l’assemblea et lloaré. La dimensió comunitària és fonamental en l’acció de gràcies. No val a donar gràcies a Déu `d’amagat´!

CRIDA AL POBLE A DONAR GRÀCIES A DÉU  A l’espiritualitat sàlmica, l’acció de gràcies té un  to inequívocament comunitari. Si acudim als germans perquè supliquin Déu a favor nostre per un problema que ens angoixa,  molt més hem d’acudir als germans  per compartir tots plegats l’acció de gràcies per la intervenció salvadora de Déu.  Fidels del Senyor, lloeu-lo; fills de Jacob. glorifiqueu-lo.  v.24

DIMENSIÓ MISSIONERA UNIVERSAL Ser testimoni de les experiències salvífiques viscudes és motor de l’anunci missioner; i la més genuïna forma de testimoniatge és l’acció de gràcies amb explicitació de la intervenció salvadora de Déu. Ho tindran present i tornaran al Senyor tots els països de la terra; davant d’Ell es prosternaran totes les famílies de les nacions  v.28
Només seguint el salm sencer es copsa bé l’actitud sàlmica de Jesús a la Creu que certament exclamà: Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?, experimentant en pròpia carn la sensació d’abandó per part de Déu. Però aquesta no fou l’única actitud del Crucificat sinó que la seva actitud definitiva fou confiar el seu alè a les mans del Pare i així experimentar, agrair i celebrar comunitàriament l’acció salvadora del Senyor.

Fl 2,6-11 Jesucrist s’abaixà fins una mort de creu. Per això Déu l’ha super-exalçat..
La carta de Pau als filipencs incorpora un himne cristològic d’origen pre-paulí que s’estructura rítmicament en tres etapes bàsiques en contrast amb la caiguda d’Adam.
L’himne ve precedit per una invitació als qui són en Crist Jesús (els cristians) perquè  segueixin el mateix procés personal de Crist que consta de tres etapes fonamentals:
A) era de categoria divina. La preexistència eterna de Jesús estava plena de identitat i categoria divines. Des de l’eternitat era Déu i tenia la categoria de Déu.
B) no es volgué guardar gelosament la seva igualtat de categoria amb Déu sinó que es va fer no-res: prengué la categoria d’esclau i es feu semblant als homes. S’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de creu. Per l’Encarnació el Fill de Déu no perd la identitat divina (Jesús de Natzaret és Déu veritable!) però sí renuncia a la categoria gloriosa de Déu (Jesús de Natzaret no mostra categoria divina).
C) Per això Déu l’ha super-exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom perquè tots els llavis reconeguin -a glòria de Déu Pare- que Jesucrist és Senyor. Per l’abaixament fins a la mort de creu el Pare l’ha superexalçat donant-li una missió / nom per damunt de tot altre nom. A la Bíblia el canvi de nom indica missió nova rebuda de Déu

Mt 26,14-27,66  LA PASSIÓ SEGONS MATEU El relat de la Passió, Mort i Resurrecció, és el document més antic de la tradició pre-evangèlica. Narra una història kerigmatitzada i interpretada a l’ombra de la Creu i a la llum de la Resurrecció.
Les causes del seu llarg procés redaccional són vàries:
MOTIVACIÓ HISTÒRICA. La credibilitat de l’Evangeli recolza també en el testimoniatge dels qui arriben a donar la vida per la Bona Nova que predicaven. (Posats a falsejar la realitat, ¿haurien escrit que “els Dotze van abandonar el seu mestre”, que “Pere el negà tres cops”, que “en veure’l ressuscitat, creien que era un fantasma”?).
MOTIVACIÓ DOGMÀTICA. Mostren el rostre diví del Crucificat amb doble referència:
a) l’experiència viva de l’encontre personal amb el Ressuscitat. Sense l’experiència personal de Jesús vivent enmig d’ells, el record del Mestre s’hauria esvaït totalment;
b) la meditació de l’A.T.. Aprofundir en textos selectes d’A.T. ajuda a veure la Passió com a compliment de les Escriptures (Sl 22; Is 52,13-53,12; Za 13,7).
MOTIVACIÓ EXHORTATIVA. Amb el cas dels Dotze són advertits tots els deixebles: llur història avisa del perill de negar, abandonar, i trair el Senyor.
MOTIVACIÓ APOLOGÈTICA. D’una banda culpant els jueus i d’altra banda aclarint que tot això formava part del pla de Déu.

El relat no és freda crònica dels fets ocorreguts, tot i que la base històrica és sòlida; l’interès no es queda en descriure els darrers moments de Jesús. Tampoc és un simple comentari midràshic de selectes textos d’A.T. sobre “el Just Sofrent”, tot i que la idea del compliment de les Escriptures és fonamental. S’acosta al gènere literari d’“Actes de Màrtirs”, però el qui mor és molt més que un màrtir injustament condemnat: és el Messies que mor amb valor salvífic i redemptor.
L’evangelista Mateu, seguint bàsicament l’esquema sinòptic de Mc, veu la Passió com el cim de l’enfrontament radical entre el Fill de l’Home i Satanàs.
Subratllant sobretot la responsabilitat i culpabilitat dels homes en la Mort de Jesús.

                              José Luis Arín Roig