Diumenge Primer de QUARESMA   

Gn 2, 4-10  Els primers capítols del llibre de Gènesi són un punt i a part essencial dins la Revelació bíblica: “punt i a part” perquè no presenten històries localitzables i datables en les relacions de Déu amb la humanitat; però “essencial” perquè són la resposta de Déu que revela el segret d’enigmes que interroguen a la humanitat de tots els temps: qui va posar en marxa la meravella del cosmos i de la humanitat? Per què existeix el mal?
Amb llenguatge certament peculiar l’autor inspirat revela de part de Déu l’enigma dels orígens amb una meravellosa catequesi.
L’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal simbolitzen uns valors que són competència exclusiva de Déu.
El Pla de Déu atorga a la humanitat (Adam i Eva, per igual) competència i autonomia per a omplir i dominar la terra. Però amb excepcions!
Perquè dels fruits de l’arbre que hi ha al mig (l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal) “Déu ha dit que no en mengem”.
De l’arbre de la vida l’home no té dret a apoderar-se’n: és domini exclusiu de Déu.
Quan algun humà s’apodera de la vida (pròpia i dels altres), llavors ve la mort.
Igualment de l’arbre del coneixement del bé i del mal, també domini exclusiu de Déu.
La decisió moral sobre què és i què és mal no pot caure en mans de l’home perquè llavors ve la mort moral.
Què està bé i què malament ja ho anirà revelant Déu amb pedagogia amorosa.

Rm 5, 12-19  La secció 5,1-8,39 de Rom parla de l’experiència  cristiana d’alliberament
amb abundant vocabulari “vital”: la vida 5,10.17.18.21; 6,4.22.23; 7,10; 8,2.6.10.38; *viure 6,2.10.11.13; 7,9; 8,12.13.
El rerefons és Ha 1,7 Viurà el qui és just per la fe.  Però de quina vida/viure parla?
La nova situació de gràcia en què viu el justificat per la fe com anticipació real de la salvació última esperada.
Aquest prodigi s’ha realitzat per obra de Crist que ens ha alliberat de l’esclavatge del Pecat amb alliberament que va molt més enllà de les manifestacions operatives, per arribar fins les arrels de l’ésser humà, al nucli més profund de la persona humana.
El v.12 comença amb un per això que és la deducció de tot l’anterior.
Les forces terribles del Pecat i de la Mort han estat vençudes per Crist i a Ell li devem la possibilitat real de viure alliberats del poder del Pecat i de la Mort
Tot el raonament es regeix pel parangó entre Adam i Crist: amb un paral·lelisme formal que amaga un contrast real. No seria just dir: “allò que Adam és negativament, ho és Crist positivament”. Perquè el do no té comparació amb la falta : ho indica sovint amb l’expressió molt més...
No és un esquema mecànic/automàtic: no som víctima d’un esdeveniment originari.
Hi ha un element decisiu de llibertat i responsabilitat afirmant que ser influït per un o per l’altre depèn de l’adhesió lliure i responsable de l’home a un o a l’altre.

Mt 4,1-11 La temptació és experiència universal i permanent, de tothom i de sempre.
És cruïlla on es decideix quin camí triar i vers quina meta caminar.
Des d’una perspectiva bíblica de fe, la TEMPTACIÓ és prova que Déu envia o permet per comprovar l’autenticitat de l’amor que els fidels li proclamen a Déu.
Dt 8,2s  Recorda’t de tot el camí que el Senyor el teu Déu t’ha fet recórrer pel desert des de fa quaranta anys.. T’ha posat a prova per conèixer les inclinacions del teu cor i veure si observaries o no els seus manaments.
Des de la perspectiva i intenció del Temptador (Satanàs vol dir adversari en hebreu; diable vol dir dispersor/enganyador en grec; dimoni vol dir esperit maligne), la temptació vol fer-nos caure en el pecat.  En aquest sentit Déu no tempta ningú (Jm 1,13).
Mt 4,1-11 (TEMPTACIONS DE JESÚS) s’ha de llegir a la llum de Gn 3 i Dt 6-8:
Així com ADAM fou temptat per la serp al jardí de l’Edèn (Gn 3,1-4) i així també com ISRAEL fou conduït al desert pel Senyor Déu per ser posat a prova (Dt 8,2s), igualment JESÚS és conduït al desert per l’Esperit perquè el diable el temptés.
En el fons les tres temptacions de Jesús es redueixen a una sola: renegar de la seva condició de Fill obedient del Pare. És la temptació que travessa tota la vida de Jesús i reapareix a la Creu : Salva’t a tu mateix i a nosaltres; si ets el Fill de Déu, baixa de la creu!.. Que baixi ara de la creu i creurem en ell!. Ha confiat en Déu: que l’alliberi ara, si tant se l’estima! (Mt 27,40-43); la temptació d’un messianisme fàcil i triomfalista.
Jesús és diferent en no ser temptat? No, sinó en vèncer la temptació : No tenim pas un Gran Sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot encara que sense pecar (He 4,15).
TEMPTACIÓ DELS PANS El do diví del mannà (Us faré ploure pa des del cel Ex 16,4) vingué precedit de murmuracions (Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam v.3) dels qui no confiaren en el Déu que els havia tret d’Egipte.
Proposta del diable Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.
Resposta de Jesús L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu (Dt 8,3). Jesús rebutja un messianisme prodigiós i espectacular, i es compromet a viure en fidelitat a la voluntat revelada de Déu.
Jesús i el diable personifiquen dues maneres de llegir la Paraula de Déu i referir-se al “diu l’Escriptura“. La de Jesús neix d’una relació filial amb Déu, viscuda amb fidelitat total, per la qual creure no és servir-se’n de Déu sinó servir Déu.
TEMPTACIÓ DALT DE TOT DEL TEMPLE (màxima presència de Déu)
Proposta del diable Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix. Diu l’Escriptura : Donarà ordre als seus àngels perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres.
Resposta de Jesús També diu l’Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu (Dt 6,16). Jesús desemmascara la falsa religiositat dels qui volen aprofitar-se’n de Déu. La pitjor temptació del creient és reptar Déu instrumentalitzant-lo, com va fer Israel a Massà (prova) i Meribà (discussió)  Ex 17,1-7
TEMPTACIÓ DEL PODER Proposta del diable  El diable li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: Et donaré tot això si et prosternes i m’adores.
Resposta de Jesús  Ves-te’n Satanàs! Diu l’Escriptura: “Adora el Senyor, el teu Déu; dóna culte a ell tot sol” (Dt 6,13). L’autèntica religiositat neix del reconeixement de Déu com el Senyor al qual cal adorar i donar culte. L’autèntica riquesa consisteix en deixar-se posseir per l’amor de Déu.
Podem avui vèncer les temptacions?  Sí!, sens dubte; perquè Déu és fidel i no permetrà que siguem temptats per damunt del que podem. Juntament amb la prova, ens donarà el mitjà de sortir-ne i poder-la suportar (1Co 10,13). Dins “del que podem” s’inclouen les forces / gràcies rebudes de Déu per a vèncer la temptació.
Quins mitjans ens dóna Déu avui per vèncer la temptació?
*LA PARAULA DE DÉU que il·lumina tota la vida del cristià. L’home no viu només de pa: viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor Déu v.3 = Dt 8,3b. Són paraules de vida eterna que ens guien en la cruïlla de la prova/temptació (Jn 6,68).
Si l’aliment del Fill Unigènit és fer la voluntat del Pare que l’ha enviat (Jn 4,34), el mateix aliment ho serà pels fills de Déu d’adopció que som nosaltres.
L’aliment del fer la voluntat del Pare no es pot menjar si no ens empassem fins omplir-nos les entranyes l’aliment dolç com la mel (Ez 3,3) de la Paraula de Déu acollida com a interpel·lació d’amor del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, sota el ritme vital de la Lectio Divina : què diu? què em diu? què li dic? què faré?.
Sobretot l’Evangeli, paraula definitiva de Déu : En moltes ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; ara en aquests dies que són els definitius ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill (He 1,1-2).
Perquè a Déu ningú no l’ha vist mai; el seu Fill Únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat/manifestat (Jn 1,18).
*LA FE com a fidel submissió a Déu que ens fa rebutjar qualsevol utilització  de Déu al nostre servei: No temptis/posis a prova el Senyor, el teu Déu v.7 = Dt 6,16.
Per la fe l’home sotmet del tot la intel·ligència i la voluntat a Déu. Amb tot el seu ésser l’home, dóna el seu assentiment a Déu Revelador (CEC 143).
Obeir en la fe és sotmetre’s lliurement a la Paraula escoltada, perquè la seva veritat és garantida per Déu que és la mateixa Veritat. Abraham és el model d’aquesta obediència que la S.E. ens proposa; la Mare de Déu n’és la realització més perfecta (CEC 144).
La fe és un do de Déu, una virtut sobrenatural infosa per ell (CEC 153).
Creure només és possible amb la gràcia i l’auxili de l’Esperit Sant. Però no per això creure deixa de ser un acte autènticament humà. No és contrari a la llibertat ni a la intel·ligència de l’home posar confiança en Déu i adherir-se a les veritats que ell ha revelat (CEC 154).
*ELS SAGRAMENTS que són comunicació/dispensació dels fruits del misteri pasqual de Crist en la celebració de la litúrgia sacramental de l’Església (CEC 1076).
Són forces que surten del cos de Crist, sempre vivent i vivificant; accions de l’Esperit Sant que actua en el seu Cos que és l’Església. Els sagraments són les obres mestres de Déu en la nova i eterna Aliança  (CEC 1116).
Els sagraments no solament suposen la fe sinó que també l’alimenten, la reforcen i la manifesten..; per això s’anomenen sagraments de la fe (CEC 1123).
Celebrats dignament a l’interior de la fe, els sagraments confereixen la gràcia que signifiquen. Són eficaços perquè el mateix Crist hi actua: és Ell qui actua en els seus sagraments per tal de comunicar la gràcia que el sagrament significa (CEC 1127).
*L’ESGLÉSIA, Comunitat de germans que ens ajudem per viure avui l’estil de Jesús.

                             José Luis Arín Roig