Diumenge XXII “A”   

 Jr 20,7-9  Aquesta darrera “confessió” del profeta Jeremies és la més dura. Llegida en sèrie amb les precedents (cp. 11,18s; 15,10s; 17,14s; 18,18s) se n’aprecia la culminació. Sorprèn i escandalitza el to i expressions d’aquesta pregària de confidencia íntima.
La pregària-confessió, amarga al principi (v.7b-8) i desesperançada al final (v.18), sorprenentment té al mig (v.11-13) un acte de confiança incommmovible i triomfant.
La pregària del profeta d’entrada (v.7s) té to de denúncia contra Déu que li ha prohibit a Jeremies de casar-se perquè el vol “tot per a Ell”. No et casis ni tinguis cap fill ni cap filla..  Tampoc no entris en cap casa on facin un convit, no t’asseguis a menjar i beure amb ells  16,2s
Jeremies s’ha deixat seduir per paraules maques, i ara es veu abandonat de Déu i burlat de la gent.  La causa de tot és la paraula de Déu que Jeremies devorava amb afany fins a ser el goig i l’alegria del seu cor (15,6). Per les conseqüències dramàtiques que li comporta la fidelitat a la paraula del Senyor, el profeta es proposa no pensar-hi més i no anunciar la paraula en el nom del Senyor.
Com un enamorat que es creu traït,  planeja una rebel·lió contra Déu dimitint de la seva missió.
Però aquest projecte dimissionari no arriba a fer-se realitat perquè la paraula del Senyor es torna dintre d’ell com un foc devorador que el profeta ha provat d’apagar i no ha pogut.
No és una paraula exterior i estranya, sinó un volcà interior.
M’has seduït, Senyor, i m’he deixat seduir: és un seduir/forçar amb la dificultat teològica de compaginar-ho amb la llibertat humana ¿? En el fons es refereix a la vocació 1,6-8.17-19
El Senyor ha forçat Jeremies a cridar i anunciar un missatge que de fet porta com a contingut violència i destrucció, i com a reacció dels destinataris insults i ultratges contra el profeta.

Rm 12,1-2 Els imperatius d’autoritat apostòlica substitueixen els indicatius kerigmàtics anteriors.
Pau sempre fonamenta les exhortacions sobre la base doctrinal de l’anunci de gràcia de la salvació. El fet d’haver estat alliberats/salvats per gràcia fa possible viure en llibertat autèntica.
L’existència en l’amor es construeix sobre el fonament de l’èxode alliberador, així com la vida d’obediència al Senyor arrenca del rescat de l’esclavatge del Pecat.
El v.2 especifica el v.1: l’ofrena de si mateix a Déu es concreta en l’allunyament del món present i en la transformació /metamorfosi interior.
L’exhortació general té indiscutiblement to cultual: oferir. Es tracta de fer-li a Déu un sacrifici, d’oficiar una litúrgia; però amb canvi creixent de perspectiva ja des de l’A.T.
*Gn 4 ofrena de Caín i Abel: qui estima, ofereix dons-regals al Senyor a qui estima.
*Lv: cal regular els dons-regals al Senyor segons l’agraïment -de què-, expiació -de qui-.
*Profetes (Is, Am, Jr..): Per què m’oferiu tants sacrificis? Deixeu de fer el mal, apreneu a fer el bé.
Germans, per la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto d’oferir els vostres COSSOS (a vosaltres mateixos) com una víctima viva, santa, agradable a Déu.
A la teologia paulina el “cos” indica la projecció exterior de la persona.
Així Pau invita a oferir-li a Déu TOTA LA VIDA.
Per camins paral·lels: desmarcant-se del món present  //  deixant-se transformar l’interior
El 1er assenyala la resistència activa a l’home vell ; el 2on indica la docilitat a l’acció de l’Esperit.
v.1b Aquest ha de ser el vostre culte veritable (autèntic): és a dir, el culte que compromet a tota la persona en oposició al culte merament formalista i exterior.

Mt 16,21-27 L’evangelista Mt escriu per una Comunitat on els primers membres provenien majoritàriament del judaisme, però que al temps de la redacció final de Mt pateix crisi d’identitat: ha de defensar el seu present com Església (ja separada clarament del judaisme), sense renunciar per això al seu passat com a fills i hereus d’Abraham.
La confessió de Pere a Cesarea sembla perfecta: Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu.
Però l’encert de la resposta és aparent perquè resta pendent la gran qüestió: quin tipus de Messies? Entre el Pere que confessa Jesús dient “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu” i el Pere que renya Jesús dient-li “De cap manera, Senyor: a Vós això no us pot passar!” hi ha distància.
Aquesta actitud de Pere és reflex de la mentalitat dels qui entenen el messianisme de Jesús en clau triomfalista de poder. Certament en temps de Jesús l’expectativa messiànica més difosa presentava el Messies esperat com `el gran vencedor amb espectacularitat i sense sofriments´.  També avui!
La reprensió de Jesús s’adreça a Pere personalment anomenant-lo “Satanàs” perquè de fet la seva mentalitat és temptadora i “Satanàs” vol dir temptador: sempre és més atractiu i temptador un camí sense Creu que un camí amb Creu.
Més que “Fuig d’aquí”, el text diu exactament “Ves-te’n darrera meu Upage opisw mou (amb la mateixa expressió adverbial que al v. 24 Si algú vol venir darrera meu opisw mou)
La traducció de “La Casa de la Biblia” és la més correcta i diu: Ponte detrás de mi, Satanás!
L’essència del deixeble és  seguir fidelment darrera el Senyor; sense pretendre nosaltres marcar-li al Senyor el camí a seguir.
Llavors Jesús digué als deixebles: “Si algú vol venir darrera meu, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. La instrucció va per tothom qui vulgui anar darrera Jesús.
El primer que cal és plantejar-se a fons: de debò vull anar darrera Jesús compartint el seu camí?
La primera condició és “negar-se”, però sense tenir com a meta l’auto-anorreament. No és un buidar-se per quedar buit, sinó un buidar-se dels falsos valors per poder veritablement omplir-se de Crist i els seus valors evangèlics.
Només buidant-nos d’egoisme i prepotència podrem omplir-nos d’amor a Déu i als germans.
Prendre cadascú la seva creu és veure i viure la vida seguint l’estil de Jesús, agafant lliurement com opció personal l’estil de vida del mateix Crist que implica un camí “de creu”.
Jesús amb el seu missatge i sobretot amb el seu estil de vida recupera el model de “Messies sofrent” anunciat pel profeta Isaïes en els seus 4 Cants del Servent del Senyor.
I m’acompanyi: perquè per a ser “de” Crist cal ser “com” Crist.

                      José Luis Arín Roig