Commemoració de tots els FIDELS DIFUNTS

Job 19,1.23-27a El llibre de Job rep el nom del seu protagonista: un home íntegre i recte que reverenciava Déu i s’apartava del mal (1,1). La presentació del personatge apunta el contingut del llibre: discussió sobre el sentit del sofriment del just.

A la base del tema discutit hi ha la vella tesi de què els bons són premiats i els dolents són castigats. Els qui pateixen malalties i desgràcies és perquè Déu els castiga així els seus pecats.

El llibre de Job és radicalment una desqualificació total d’aquesta falsa idea.

L’afegit teològic planteja fins a quin punt la fe de Job en Déu és autèntica, gratuïta i desinteressada.

Job és l’avantpassat espiritual de tots els qui pateixen la “nit de l’esperit” i són temptats de dir-li a Déu: per què em tractes malament si jo et reverencio pietosament i compleixo els teus Manaments?.

La resposta que el fidel Job rep de Déu enmig dels seus sofriments és la certesa de l’amor de Déu que resta plenament fidel als seus fidels: Jo sé que el meu defensor viu i que a la fi testificarà a favor meu. Amb el testimoniatge favorable del Jutge Déu, Job pot afirmar convençut: Veuré i contemplaré Déu que em portarà una Bona Nova, la de l’eternitat amb Ell. 

Flp 3,20-21 La carta als Filipencs és un recull de diverses cartes escrites per l’apòstol a la Comunitat de Filips: ja al s. II Policarp parlava de “cartes” de Pau als filipencs.

A Fl 3,1b-4,1.8-9 hi ha la carta polèmica, escrita a Corint en sortir de la presó d’Efes, on els adversaris de Pau eren judeocristians partidaris de reimplantar dins l’Església la necessitat de la circumcisió (de la què Pau parla irònicament com “mutilació” 3,2).

La clau del pensament paulí és al v.8 Tot ho considero una pèrdua comparat amb el bé suprem de conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Aquest coneixement amorós de imitació justifica l’exhortació paulina: Germans, sigueu imitadors meus i fixeu-vos en el model que teniu en mi v.17. 

Amb quin dret Pau pot dir això? Sigueu imitadors meus com jo ho sóc de Crist 1 Co 11,1

Nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel: sense cap dualisme cosmològic, es contraposen dos estils de vida marcats un pel tancament en si mateix i l’altre per l’obertura de fe al món de la gràcia de Déu.

La fe en Jesucrist superexalçat (Fl 2,9) és el motiu per creure que Ell transformarà el nostre pobre cos configurant-lo al seu cos gloriós: el vocabulari resurreccional destaca la radical transformació del nostre pobre cos -serà una altra cosa- per la configuració a Crist, ressuscitat com el primer 1 Co 15,20.

Jn 14,1-6 A l’evangeli veiem com la perspectiva de la propera mort de Jesús, així com l’anunci de les negacions de Pere (Quan el gall cantarà, m’hauràs negat tres vegades Jn 13,38), ha provocat natural torbació en els deixebles. Per això Jesús els diu: Que els vostres cors s’asserenin.

Com asserenar-se davant la triple negació de Pere i sobretot davant la mort del Mestre?

La fe en Déu és la font que porta serenor. Confieu en Déu: confieu també en mi. Cal notar que el text original empra el verb tècnic de la “fe” pisteuein v.1.4.10.11.12 emmarcant l’exhortació de Jesús.

La fe/confiança que Jesús reclama dels seus és la mateixa que tenen en el Pare Déu (12,44; 17,21). Problema: una cosa és creure en Déu Omnipotent i l’altra és creure en un que serà traït i negat! ¿?

Solució: la Resurrecció de Crist dóna llum i sentit a la seva mort que esdevé divinament salvadora.

A casa el meu Pare hi ha lloc per a tots: la “casa” és aquí imatge de l’acolliment familiar de Déu, el “lloc” on el creient és rebut per Déu i símbol de salvació escatològica. La patrística sovint ha interpretat els molts “llocs” o “estàncies” com al·lusió a una diferenciació de graus en la vida eterna. Les nombroses habitacions assenyalen la diversitat de mèrits dins la única vida eterna: igual com hi ha la claredat del sol, la de la lluna i la de les estrelles.. No hi haurà enveja per aquesta desigual claredat perquè en tots regnarà la unió de la caritat (S. Agustí). Però aquesta noció de “salvació diferenciada” és estranya al pensament de Jn.

La pregunta de Tomàs introdueix un nou desenvolupament v.5-11.

Jesús, que és a punt de fer el camí de retorn al Pare, és a la vegada Ell mateix el camí, la veritat i la vida: amb tres predicats units que no admeten ni subordinació ni instrumentalització entre ells.

Jesús és el camí, l’únic, cap a Déu: perquè només Jesús és Déu que, des del si trinitari, ha vingut al món i ens ha fet conèixer el Déu que ningú no ha vist mai (Jn 1,18). Com a mitjancer exclusiu de l’encontre amb el Pare, Jesús és la veritat definitivai, fidelment acollit, esdevé la vida veritable 

                                                                                                                      José-Luis Arín Roig