Dimecres de CENDRA  

Jl 2,12-18 El llibre de Joel té 2 parts: 1ª històrica (cp. 1-2) i 2ª apocalíptica (cp. 3-4).
Després del plany pel càstig diví de la plaga (1,2-2,11), ve l’exhortació a convertir-se (2,12s). La litúrgia penitencial acaba v.11 amb clam profund i commogut del President de l’Assemblea: “Que n’és de gran i temible el dia del Senyor!  Qui podrà resistir-lo?”
Com a resposta al dramàtic interrogant hi ha la crida a canviar de vida amb l’esperança d’allunyar el càstig de Déu: Diu l’oracle del Senyor: “Ara convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor”.
Déu no rebutja els ritus penitencials organitzats (1,14s) però vol omplir-los d’autèntic contingut.
Per això insisteix en allò essencial: Convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor.. Convertiu-vos al Senyor, reduint a circumstàncies adverbials els dejunis, plors i lamentacions.
Essent fidels al preàmbul monitori, ja es pot convocar un dejuni, un dia de dol, un aplec, demanant  “Senyor, perdoneu el vostre poble”.
Perquè tota la Comunitat ha de demanar perdó, són també convocats els legalment dispensats com els vells i els infants de pit.
Que els altres pobles no hagin de dir entre ells: “On és el seu Déu?”.
Al temps de Joel som al post-exili (s.V a.C.) i Judà és una província de l’Imperi persa amb llibertat religiosa i certa autonomia civil. Potser temen perdre l’autonomia si pels desastres agrícoles es veuen abocats a deutes insuportables..   

2 Co 5,20-6,2  Pau presenta una veritable teologia del Ministeri apostòlic a partir de la seva experiència personal. Presentada per alguns com la més enigmàtica de les cartes de Pau, 2 Cor és un recull de cartes diferents entre les quals destaca l’anomenada “carta apologètica” (2,14-7,4) en què afronta l’antinòmia del Poder gloriós del Senyor Déu actuant en uns homes tan limitats i febles com Pau i la resta d’Apòstols.
La clau d’aquesta autodefensa apostòlica és l’afirmació de què portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat com en gerres de terrissa (4,7).
A 5,18-6,2 presenta la crida divina a la reconciliació amb Ell.
El tema ve iniciat al v.18:“Tot això” és obra de Déu que ens ha reconciliat amb Ell mateix per Crist.
La reconciliació de la humanitat amb Déu (és a dir, la Salvació) és “tot això” que realment importa i que és obra de Déu; aquí hi és la força que supera la situació de trencament amb Déu.
Per això nosaltres fem d’ambaixadors de Crist i és com si Déu mateix us exhortés a traves nostre.

Llavors què és ser apòstol de Crist? Demanar en nom de Crit: “Reconcilieu-vos amb Déu”.
Què cal, doncs? No malverseu la gràcia que heu rebut.
La reconciliació s’assoleix amb el perdó diví dels nostres pecats que Pau expressa en categories jurídiques: no tenir-li més en compte els seus pecats
La insistència en l’“ara” correspon al caràcter de gràcia que cal no desaprofitar

Mt 6,1-6.16-18  Mt al seu primer gran Discurs (4,12-10,42) recorda l’ensenyament de Jesús en cinc apartats: Benaurances (5,3-12) concloent que vosaltres sou sal de la terra i llum del món; 2) antítesis entre Jesús i la Llei (5,17-47) sobre homicidi, adulteri, divorci, jurament, venjança i tracte amb enemic; 3)  pràctica de la justícia (6,1-34); 4) pràctica de l’amor (7,1-12); 5) l’ètica com a criteri de veritat (7,13-27).
L’ensenyament central d’aquests apartats correspon a la pràctica de la “justícia superior”, contraposant la pietat autèntica dels fills del Regne a la dels fariseus sota la perspectiva de l’almoina, la pregària i el dejuni, pilars de la pietat jueva (Tb 12,8).
L’almoina és una de les obres de justícia més recomanades a l’A.T. i pels rabins. Originàriament significa disponibilitat per la pietat misericordiosa; en llenguatge religiós indica l’òbol donat al pobre que suscita sentiments de pietat i misericòrdia (Dt 5,11): tenia valor expiatori i salvífic (Tb 12,9).
La recomanació que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta apunta la conveniència de què l’obra bona romangui amagada, reforçant la motivació religiosa de l’obra bona feta per amor a Déu.
Quan pregueu, no ho feu.. perquè tothom vegi que pregueu: s’ha de buscar més la presència oculta de Déu que l’aplaudiment d’admiradors correligionaris.
Quan dejuneu, no feu un posat trist: perquè el dejuni que Déu vol és alliberar els empresonats injustament, compartir el pa amb els qui passen fam, vestir els despullat…  (Is 58, 6s).
Si dejunem privant-nos de carn i dolços però no ens omplim de justícia i solidaritat, com a màxim haurem seguit un règim per aprimar-nos!

                                      José Luis Arín Roig