En la catequesi hem aprés els manaments de l’Església: assistir a l’Eucaristia els diumenges i dies de precepte; confessar els pecats greus almenys una vegada a l’any o en perill de mort; combregar durant el temps pasqual; observar els dies penitencials establerts per l’Església i ajudar-la en les seues necessitats. Es tracta de cinc compromisos concrets que ajuden al creient a conservar la vida de la gràcia i a mantindre el vincle de la comunió eclesial. Avui vull oferir-vos una breu reflexió sobre una forma possible de complir el cinquè d’aquests manaments.

Les formes d’ajudar l’Església poden ser diverses: compromisos de voluntariat i col·laboració amb les parròquies i associacions apostòliques, dedicar part del propi temps a un servei eclesial, contribuir amb donatius que ajuden a les seues obres apostòliques i caritatives, etc… Durant aquestes setmanes els creients, com a bons ciutadans, tenim l’obligació de complir els deures fiscals amb l’estat. En el nostre ordenament jurídic existeix una forma d’ajuda a l’Església que és senzilla i no suposa cap gravamen per als qui decideixen fer-ne ús. És tan fàcil com indicar que un xicotet percentatge de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques es dedique al sosteniment de l’Església Catòlica. Es tracta d’un sistema que pot ser un instrument just de col·laboració entre la societat i l’Església.

No estem davant d’un privilegi. L’estat té el deure de saber quines institucions tenen una valoració positiva per part de la societat. El fet que cada any entre el 30 i el 35% dels contribuents decidisquen que part dels seus impostos es destinen al sosteniment de l’Església, ens parla d’una implantació social considerable (difícilment trobarem una altra organització que mantinga un arrelament tan significatiu i tan fidel). Cal pensar que aquestes persones creuen, a més, que la presència de l’Església és beneficiosa per a la societat. L’estat no pot ignorar l’opinió d’aquest grup de ciutadans.

És un sistema democràtic. Que els contribuents tinguen l’oportunitat de decidir a què es destinen els seus impostos és un signe de salut en una democràcia. En un sistema democràtic els ciutadans són convocats periòdicament a unes eleccions. És el moment de valorar les decisions dels governants. Però la democràcia no s’esgota en açò: aquesta és més forta quan els ciutadans tenen la possibilitat de decidir sobre aspectes concrets de la vida social i política.

És, finalment, una opció que s’ofereix a tots i que no obliga a ningú. Qui no vulga que es destinen part dels seus impostos a l’Església, no pot ser forçat a fer-ho. És més, encara que els catòlics tenen l’obligació moral d’ajudar al sosteniment de l’Església segons les seues possibilitats, no estan legalment obligats a utilitzar aquest sistema. Poden fer-ho per altres camins. Per això, si alguna vegada acudeixen a l’Església per una necessitat humana o pastoral, ningú els preguntarà si han posat la “x” en la declaració de la renda. Estem davant d’un gest de llibertat en relació amb l’estat i d’un signe de la llibertat que es viu en l’interior de l’Església. Aquesta llibertat ha de ser el motiu principal per comprometre’s més amb ella.

Gràcies per la vostra col·laboració.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.

escoltar